i comtat d’Empúries | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

comtat d’Empúries

Geografia històrica
Alt Empordà    Baix Empordà
Comtat d’Empúries
© fototeca.cat
Territori centrat originàriament en l’antiga ciutat d’Empúries, regit per un comte; comprenia la franja litoral des de la serra de l’Albera fins més al sud del Ter, i era limitat pels comtats de Rosselló, Besalú i Girona.

El sector septentrional corresponia a l’antic pagus de Peralada. Consta per primera vegada el 813, regit per un comte de nom Ermenguer, probablement autòcton, però al cap de poc, al temps de la intromissió franca, passà a formar part dels territoris governats per Berenguer de Tolosa, des del 832. A la seva mort (835), el territori de Rosselló-Empúries passà al comte Sunyer I, possible fill de Bel·ló de Carcassona. Vers el 848 el rei Carles II el Calb confià aquests comtats (inclosos en un gran lot de comtats marítims, com els de Barcelona, Narbona i altres satèl·lits fins al Roine) a Aleran i Odalric, successivament, després d’un petit parèntesi (848-50) d’intrusió de Guillem, fill de Bernat de Septimània. El 858, amb els altres comtats, fou pres a Odalric i donat a Unifred, duc de Gòtia, que també en fou desposseït el 862, i el territori d’Empúries, ara ja com a comtat específic, fou confiat per Carles el Calb a Sunyer II i al seu germà Delà (dependent del primer). Sunyer i Delà eren probablement fills de Sunyer I, i llur cas és el primer de govern comtal plural en indivís de les terres catalanes. El 895, a la mort de Miró el Vell, germà de Guifré el Pelós, Sunyer II obtingué el comtat de Rosselló i refeu, així, una unitat de govern que havia de durar gairebé un segle. Sunyer II és el veritable plasmador del comtat, que havia absorbit el pagus de Toló o Peralada, damunt el Fluvià, que inicialment no tingué entitat política pròpia, però que mantingué sempre una certa consideració a part. Així, els territoris de Sunyer restaren constituïts per una franja litoral des de les Corberes i els estanys de Salses fins a les Gavarres. Sunyer instaurà una dinastia autòctona, i amb ella, una etapa de prosperitat. El 891 armà quinze vaixells i feu una expedició, que de guerrera es convertí en comercial, a Pechina (Almeria).

Primera dinastia dels comtes d’Empúries

A partir del 859, aproximadament, la seu del comtat deixà d’ésser Empúries, desfeta, sembla, per les incursions normandes, bé que Gausbert, fill i hereu de Sunyer, restaurà (927) o reedificà Sant Martí d’Empúries, al costat de l’antiga ciutat. L’any 915, a la mort de Sunyer, corregnaren els seus fills Benció i Gausbert. Benció morí el 916, i Gausbert governà sol fins el 931. El seu fill i hereu Gausfred I (931-91) inicià el trasllat de la capital comtal a Castelló d’Empúries, que no fou definitiu fins als temps d’Hug II (1079), i afavorí el monestir de Sant Pere de Rodes, que esdevingué el més important del comtat. Hagué de mantenir —talment com el seu pare i els seus descendents— una constant vigilància davant la pirateria musulmana. Sembla que fou el primer comte emporità a intitular-se “per la gràcia de Déu” i el primer a encunyar moneda prescindint del nom del rei de França. A la seva mort, el seu fill Hug I (991-1040) heretà el comtat d’Empúries (amb Peralada), i l’altre fill, Guislabert, el de Rosselló. La separació dels comtats fou definitiva, però restaren units per múltiples llaços jurídics, de propietat i de relacions íntimes durant més de dos segles, cosa que motivà nombrosos conflictes. Ja el 1014, en morir Guislabert, Hug I envaí el Rosselló. Hi intervingué Bernat I Tallaferro de Besalú, com també l’abat Oliba, i Hug signà la pau amb el seu nebot Gausfred II de Rosselló el 1020. Amb Hug I s’iniciaren una llarga sèrie de disputes amb la casa comtal de Barcelona, en camí d’esdevenir hegemònica. Ponç I (1040-78) inicià i feu consagrar l’església de Castelló d’Empúries (1064) i fou el primer comte d’Empúries a retre vassallatge als comtes de Barcelona. En morir, deixà Peralada al seu segon fill, Berenguer, i la vila restà definitivament separada del comtat. Els comtes d’Empúries encunyaren moneda des de mitjan segle XI, fins a la seva incorporació al casal barceloní al segle XIV. Envoltat per dominis de la casa de Barcelona o protegits per ella (domini de Peralada i bisbats de Girona al Baix Empordà), el comte Ponç II (1116-53/60) topà repetidament, en el seu afany d’expansió, amb el comte barceloní, al qual hagué de renovar vassallatge el 1123 i el 1138. El comte Ponç III (1173-1200) fou el primer a assistir a les corts generals de Catalunya, el 1197. Els conflictes amb la mitra de Girona foren una constant de la història del comtat, talment com el vassallatge i l’amistat amb el casal de Barcelona, esdevingut clarament sobirà del comtat. Aquesta amistat, tanmateix, fou trencada per alguns comtes, com Hug V (1269-77), vescomte consort de Bas, que el 1274 s’enemistà amb Jaume I, i Ponç V (1277-1313), el qual, senyor consort de l’extens vescomtat de Cabrera, malgrat el recel inicial de Pere II arran de la invasió francesa del Principat el 1285, aconseguí que el rei li retornés el vescomtat de Bas i altres castells que havia venut a aquell la seva mare, Sibil·la de Palau, però trencà amb el rei Jaume II el 1293, en part a causa de l’amistat de Ponç V amb Frederic II de Sicília, i el 1300 li fou confiscat el vescomtat de Bas. Durant el govern de Malgaulí o Ponç VI (1313-22) s’accentuà la decadència; mort sense descendents, el comtat passà a Hug de Cardona (Hug VI), besnet de Ponç IV, que el 1325 el permutà amb l’infant Pere, comte de Ribagorça, quart fill de Jaume II, per la baronia de Pego, la vila de Xaló i el lloc de Laguar, al Regne de València.

Segona dinastia dels comtes d’Empúries, línia del casal de Barcelona

Pere I d’Empúries (1325-41) inicia la segona dinastia del comtat; amb l’ajuda del seu pare Jaume II, eludí les pretensions de l’orde de l’Hospital, que reclamava el comtat com a successor de Ramon d’Empúries, oncle de Malgaulí i prior dels hospitalers de Catalunya; reconstruí el palau comtal a Castelló i donà un gran impuls a l’obra de l’església, que intentà de convertir en catedral i ressuscitar l’antic bisbat d’Empúries. El 1341 permutà el comtat d’Empúries pel de Prades amb el seu germà Ramon Berenguer I (1341-64), que protegí també Castelló i els drets del comtat. El 1364 renuncià el comtat a favor del seu fill Joan I (1364-98), que acabà l’església de Castelló i intentà un altre cop de crear-hi un bisbat, però topà amb l’oposició de la mitra de Girona. Amb motiu d’haver-se enemistat amb Bernat Alemany d’Orriols, senyor de Foixà, parent de Sibil·la de Fortià, topà (1381) amb el rei Pere III, amb la filla del qual, Joana, s’havia casat. L’afer s’anà agreujant, i Joan I cercà l’aliança de senyors ultrapirinencs i es declarà en rebel·lia contra el sobirà de Catalunya-Aragó. L’ultratge fet pel rei a la seva filla exasperà encara el comte, que demanà l’auxili dels gascons, però finalment hagué de capitular, i el 1386 Pere III declarà el comtat unit a la corona. L’any següent l’hi retornà a precs del papa, però el mateix 1387 el nou rei Joan I instruí un nou procés al comte Joan, i intentà d’envair el comtat (1388). El 1389 signaren les paus. El 1395 el rei disputà novament amb el comte, i el 1396, en produir-se la invasió del comte Mateu de Foix, el considerà sospitós i el reclogué a Castellví de Rosanes, on morí el 1398. El succeí en el comtat el seu fill Joan II, que morí el 1401, i que nomenà hereu el seu germà Pere II, però cap d’aquests dos comtes no fou reconegut pel rei. Pere morí al cap de 40 dies de la mort del seu germà. Ignorant les disposicions testamentàries, el rei Martí I integrà el comtat a la corona adduint les clàusules pactades el 1324, en crear-se el segon comtat, i les de permuta del 1341 per les quals, en defecte de successió en línia directa, el comtat revertia al domini reial. El rei declarà vigents al comtat d’Empúries les Constitucions de Catalunya i els Usatges de Barcelona i donà a la seva muller Maria de Luna el títol de comtessa d’Empúries, que ostentà fins el 1407. El 1409, però, empenyorà diverses poblacions (Sant Martí d’Empúries, Garriguella, Llançà, Roses i Cadaqués, entre d’altres) a la Generalitat de Catalunya i la resta del comtat a la ciutat de Barcelona per 55 000 florins d’or; la corona, tanmateix, en conservava l’alta sobirania.

El títol de comte d’Empúries fou donat novament, per Alfons IV el Magnànim, al seu germà, l’infant Enric, mort el 1445, que inicià la tercera dinastia. El rei obtingué que la ciutat de Barcelona li cedís els seus drets sobre el comtat el 1456, i el 1457, malgrat les protestes de Castelló, cedí el comtat en feu honorat al seu nebot Enric ( Enric d’Aragó i de Pimentel), anomenat l’Infant Fortuna, primer duc de Sogorb, el qual, en la guerra contra Joan II participà a favor del monarca. El seu fill Alfons d’Aragó i de Portugal, hereu del comtat a la seva mort (1522), es casà amb Joana de Cardona hereva de gran patrimoni dels Cardona. Amb ell el comtat perdé el paper preponderant que havia tingut en temps del seu pare, i el 1572, a la mort sense successió del seu fill Francesc d’Aragó i de Cardona, passà a la germana d’aquesta, Joana, casada amb Diego Fernández de Córdoba, marquès de Comares. Al segle XVII el títol comtal d’Empúries passà al ducat de Medinaceli, que encara el posseeix actualment, juntament amb moltes propietats del comtat. El 1629, encara, les universitats del comtat d’Empúries instaren una causa per a unir-se a la corona, sense obtenir-hi, tanmateix, gens d’èxit.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...