Rei de Germània i d’Itàlia (1039), fou coronat emperador a Roma, per Climent II, com a successor del seu pare, Conrad II. Enfortí l’autoritat reial i lluità contra l’alta noblesa feudal. L’any 1046 desposseí tres papes rivals (Gregori VI, Silvestre III i Benet IX), i designà després successivament papes germànics fidels a la idea imperial: Climent II (1046), Damas II (1047), Lleó IX (1049) i Víctor II (1055). Afavorí els intents de reforma de l’Església, i particularment l’orde de Cluny. Assegurà la sobirania germànica a Bohèmia (1041) i a Hongria i Polònia (1045). S'hagué d’enfrontar amb algunes reaccions contra l’Imperi a Itàlia: els normands de Robert Guiscard conqueriren el sud d’Itàlia, i perdé la Toscana, que passà a les mans del duc d’Alta Lorena.