Durant la seva minoritat (1216-27), en què regnà sota la tutela de William Marshal, comte de Pembroke, i de Hubert de Burgh, França intentà d’apoderar-se d’Anglaterra, però no hi reeixí. Enric fracassà en l’intent de recuperar les possessions que la corona anglesa havia tingut a França, de les quals només pogué conservar, pel tractat de París (1259), la part litoral de Gascunya. En política interna es trobà amb la forta oposició que la noblesa presentà al caràcter absolut i centralista que la monarquia anava prenent. Per les Provisions d’Oxford (1258) es veié obligat a reconèixer els drets dels nobles, però després demanà l’arbitri de Lluís IX de França, que anul·là l’acord, el qual fet provocà la guerra dels Barons (1261-65), i el rei fou vençut per Simó de Montfort, que li féu confirmar la Carta Magna i reunir un parlament (1265) a què assistiren per primera vegada alguns representants dels estaments burgesos. El seu fill Eduard vencé Simó de Montfort a Evesham (1265). El dictat de Kenilworth (1266) i l’estatut de Marlborough (1267), que resolgueren el conflicte, concediren de fet moltes de les limitacions al poder reial incloses a les Provisions.