Net d’Eduard III i fill de Joan, duc de Lancaster, fou comte de Derby (1377) i duc de Hereford (1397). El 1399 succeí el seu pare en el ducat de Lancaster, i aquell mateix any, per problemes amb el duc de Norfolk i per la seva oposició a Ricard II, hagué d’abandonar el país, i li foren confiscades les propietats. Però canalitzà l’oposició existent contra el rei i, amb l’ajut de la cambra dels comuns, partidària dels Lancaster, aconseguí de fer-lo abdicar i es proclamà rei d’Anglaterra. Malgrat tot, la seva posició era feble, i es produïren revoltes en tots els punts conflictius del regne: una revolució nacionalista al País de Gal·les, dirigida per Owen Glendower (1400), aixecaments a la frontera escocesa (sotmesos el 1402) i rebel·lions de la noblesa, com la de Henry Percy (dominada el 1403), i de Richard Scrope, arquebisbe de York (resolta el 1405). Els darrers anys de la seva vida, Enric IV deixà el govern en les mans del consell reial, dividit en diverses faccions. La rebel·lió dels Percy i llur derrota fou recollida per Shakespeare en el seu drama històric Enric IV.
Retrat d’Enric IV d’Anglaterra, d’autor desconegut
© London National Portrait Gallery
Rei d’Anglaterra (1399-1413).