La capital és Iōánnina (44 829 h [1981]). És dividida en els nomoí d’Árta, Iōánnina, Prébeza i Thesprōtía. País muntanyós, s’estén des del vessant occidental de la serralada del Pindos a la mar Jònica i des d’Albània, al nord, fins al golf d’Árta, al sud. És emmarcada dins les serralades dinàriques, constituïdes per bandes longitudinals, on alternen materials calcaris i flysch. Els alts altiplans i cims retallats, entallats per una sèrie de profundes conques i depressions per on corren els rius, culminen al Smólikas, de 2 637 m d’altitud. La costa, en general deserta, ofereix la desembocadura d’alguna petita vall, on s’assenta la població, i algunes rades encaixades en els penya-segats. L’Arakhtós, que desguassa al golf d’Árta, és el principal eix fluvial i la via de penetració a l’interior; mou diverses centrals elèctriques. El clima és mediterrani, modificat per l’altitud; molt humit, permet un abundós mantell de boscs de pins i alzines. La població és poc densa (36 h/km2 [1991]), molt inferior a la mitjana del país (79,5 h/km2). Iōánnina és el principal centre urbà, seguit de Prébeza. L’activitat agrícola és la base de l’economia de la regió (cereals, tabac, oliveres i cítrics), en la qual hi ha també indústria tèxtil i alimentària. L’Epir fou habitat primer pels hel·lènics; després s’hi establiren els molossos, els tesprots i els càons. Al s. IV aC els molossos formaren un estat federal, sota la dinastia dels Eàcides, que s’expansionà políticament entre Grècia i les colònies gregues del sud d’Itàlia. L’estat manifestà la seva gran activitat política i militar amb Piros I (318-272): intervingué a la Magna Grècia contra cartaginesos i romans, i aprofità les lluites entre els diàdocs per intentar de conquerir Macedònia i, amb ella, la resta de Grècia. A la mort de Pirros, la monarquia fou substituïda per una república dirigida per tres estrategs, i el moment de crisi fou aprofitat pels il·liris per a ocupar el país (230). Després l’ocuparen els macedonis (219-197), fins que hi entraren els romans, que després el devastaren (167). Una rebel·lió contra Roma el 148 provocà la incorporació de l’Epir a la província romana de Macedònia. Al s. IV dC fou assignada aquesta regió a l’imperi d’Orient i formà part de la prefectura d’Il·líria, fins el 1204, que Miquel Àngel Comnè el convertí en despotat independent de Bizanci (despotat de l’Epir); el 1340 fou incorporat a Bizanci, i després, a serbis i albanesos. Al començament del s. XV el comte de Cefalònia en féu un nou despotat, que desaparegué el 1430 sota el domini de l’imperi turc. Per la conferència de Constantinoble (1881) i el congrés de Londres del 1913 en fou annexat el sud a Grècia i el nord a Albània. Durant la Segona Guerra Mundial fou ocupat per alemanys i italians.