Ordinàriament mantenen la mateixa estructura: un sobreescrit inicial, amb els noms dels corresponsals i dels destinataris i la salutació; el cos de la carta, dividit sovint en un doble contingut doctrinari i exhortatiu, la longitud del qual és molt variable; i una conclusió, que comprèn salutacions, consells darrers, encàrrecs personals i àdhuc una signatura personal que dóna autenticitat a l’escrit. Llur gènere és mixt, intermedi entre la carta i l’epístola. Hom les classifica en dos grans grups: paulines i catòliques.
Hom anomena Epístoles paulines les catorze epístoles del Nou Testament atribuïdes a Pau. Aquesta atribució, però, no vol dir que totes hagin estat escrites per l’apòstol, sinó que formen un cos de doctrina que hom pot designar com a paulí. Cal distingir-ne, doncs, les epístoles escrites o dictades pel mateix Pau i aquelles que només foren inspirades per ell o s’inspiraren en la seva doctrina. Hom considera en nombre de vuit les epístoles atribuïbles personalment a Pau. La Primera Epístola als cristians de Tessalònica, escrita a Corint (52-53), és una exposició del nucli primitiu de la predicació paulina i, alhora, prevé els cristians, molts dels quals eren d’origen pagà, contra una incorrecta interpretació de la imminència de la vinguda del Senyor. La Primera Epístola als cristians de Corint, redactada a Efes (56), és una llarga carta que tracta d’una sèrie de problemes vitals per al cristianisme i de qüestions debatudes entre les primeres comunitats: matrimoni i virginitat, celibat apostòlic, conflicte entre conservadors (febles en la fe) i progressistes (forts en la fe), promoció de la dona, celebració comunitària de l’eucaristia i, sobretot, la fe en la resurrecció corporal (fonament, alhora, d’una teologia de la matèria). La Segona Epístola als cristians de Corint, escrita a Filipos (57-58) i de caràcter molt personal, és una defensa de Pau mateix contra l’acusació d’inconstància i vel·leïtat que els elements conservadors de la comunitat de Corint li feien. En l'Epístola als cristians de Filipos, escrita a Efes (56-57), Pau obre la seva ànima a la comunitat, amb la qual tenia molts lligams afectius, i insisteix en el tema de la resurrecció corporal com a última raó de tot projecte d’un món sempre millor. Hom creia que havia estat escrita, juntament amb les epístoles als cristians de Colosses i d’Efes, des de la presó romana, vers l’any 61, i, per això, el conjunt d’aquestes tres cartes rebia el nom d'Epístoles de la captivitat. L'Epístola als cristians de Galàcia, escrita a Filipos (57-58), és una condemna, per part de Pau, de l’intent dels cristians judaïtzants de restringir l’universalisme religiós i humà del cristianisme, els quals volien sotmetre la fe al jou d’un ritualisme rígid i idolàtric. L'Epístola als cristians de Roma, escrita des de Corint (57-58), és, sens dubte, la carta constitucional del nou poble de Déu i d’una Església veritablement ecumènica. Pau, que no havia estat mai a Roma, hi veié la gran plataforma per a una evangelització veritablement universal, l’essència de la qual (transcendència de la salvació de Crist per damunt del paganisme i del judaisme, justificació per la fe en la fidelitat de Déu i alliberament per l’Esperit del pecat, la mort i la llei) és presentada d’una manera sistemàtica per l’apòstol, el qual ja n'havia tractat breument en escriure als gàlates. L'Epístola als cristians de Colosses, escrita des de Roma (60-61), presenta Crist com a autèntica clau de l’Univers i de la història. L'Epístola a Filemó, l’escrit més breu del Nou Testament, és una nota personal que Pau adreçà des de Roma (60-61) a un ric propietari de Colosses a favor d’un esclau seu (Filemó). Les epístoles paulines que han d’ésser atribuïdes a la sola inspiració, poc o molt directa, de l’apòstol són les sis restants. La Segona Epístola als cristians de Tessalònica, datable de poc després de la primera epístola a la mateixa comunitat, és una continuació temàtica d’aquesta (intent de detenir el risc d’un cert fanatisme apocalíptic, derivat d’una errònia comprensió que l’epístola anterior hauria provocat) i ve com a completar-la; però el to i els matisos són prou diferents per a distingir-hi una altra mà redactora. L'Epístola als cristians d’Efes, escrita a Roma (60-62), sembla ésser una carta circular redactada a les esglésies de l’Àsia Menor, la capital de la qual era Efes, i no és sinó ampliació del contingut de l’epístola adreçada a Colosses. Les dues Epístoles a Timoteu, pastor de l’església d’Efes, i l'Epístola a Tit, cap de l’església de Creta, formen l’anomenat conjunt d'Epístoles pastorals, de datació difícil (~60-70), i en les quals hom troba les grans línies de la teologia paulina: salvació que ve de Déu i no de l’esforç humà, eficàcia de la mort i resurrecció de Crist i parusia o segona vinguda d’aquest a la fi dels temps. L’anomenada Epístola als hebreus (~80-90) és un testimoni clar de les preocupacions més pròpies de la segona generació cristiana: davant la mediocritat, la negligència de la salvació, la indolència i la temptació de l’abandó, l’autor exhorta vigorosament a la fe, àdhuc fins al martiri. Dirigida a alguna comunitat judeocristiana o, potser, a una església de Palestina, és alhora una proclama de la definitiva superació, en Crist (únic sacerdot i mitjancer entre Déu i els homes), del ritualisme i de la concepció sacerdotal propis del judaisme.
Hom anomena convencionalment Epístoles catòliques les set epístoles restants del Nou Testament perquè hom les considerava adreçades a tots els creients. L'Epístola de Jaume (~50) és presentada com a escrita per l’apòstol que era “germà” del Senyor i responsable de la comunitat de Jerusalem, i representa una antítesi del pensament paulí, més obert als pagans. Alhora, exhorta a la pràctica d’una moral severa, sobretot de tipus social, i inclou dures invectives contra els rics. L'Epístola de Judes, de datació discutida (~69 o darreria del s I) i l’autor de la qual és germà de Jaume, pretén de prevenir els cristians d’origen jueu sobre nous perills que amenacen llur fe. La Primera Epístola de Pere, redactada per Silvà sota la inspiració directa de l’apòstol, probablement abans de l’any 67, intenta de respondre a certes calúmnies dels pagans i d’afrontar alguns conats de persecució que podien fer perillar la fe de les esglésies d’Àsia Menor, d’origen pagà i fundades per Pau. La Segona Epístola de Pere, escrita probablement per un deixeble de l’apòstol que, sota el nom d’aquest, es dirigeix als mateixos destinataris de la carta anterior, té la doble finalitat de prevenir aquests contra certs falsos mestres i de respondre a llur inquietud pel retard de la parusia. De les tres Epístoles de Joan, cal remarcar que la tercera és, cronològicament parlant, la primera: es tracta d’una breu nota enviada en ordre a arreglar un conflicte sorgit en una de les esglésies dirigides per Joan. La primera, que no és pròpiament una carta (manca d’introducció per als destinataris), sinó una mena d'encíclica adreçada a l’Àsia Menor, és una inspirada proclama del lligam existent entre la condició de fills de Déu i el doble manament de la fe en Crist i de l’amor fratern. L’altra epístola, la segona, prevé contra els qui negaven la realitat de l’encarnació. L’anàlisi literària i de contingut de les tres epístoles les evidencia com a obra del mateix autor del quart evangeli, i llur data de redacció ha d’ésser situada als voltants dels anys noranta.