Fou president de l’Institut d’Investigació Industrial de Nuremberg i professor d’economia política a la Universitat de Munic. Elegit diputat democratacristià i ministre de finances del gabinet Adenauer (1949), fou l’inspirador de la recuperació econòmica de la postguerra (“miracle alemany”). Vicecanceller (1957), succeí Adenauer el 1963; però, després d’acceptar la coalició amb els liberals (1965), fou desplaçat de la cancelleria pel seu propi partit (1966). L’any 1967 deixà la direcció de la Christlich-Demokratische Union i n'esdevingué president honorari.