Situació i presentació
El terme municipal de l’Escala, de 16,31 km2, és situat al litoral empordanès, a migdia del golf de Roses i al sector de contacte amb el Baix Empordà, des del grauet d’Empúries (l’antiga gola del Fluvià), al N, fins al promontori de Montgó, al S, a l’extrem septentrional del massís del Montgrí. Comprèn la vila de l’Escala, cap de municipi, població nascuda als segles XVI i XVII d’un antic barri pescador, i el poble de Sant Martí d’Empúries —la primitiva parròquia del lloc—, al costat de les restes de l’antiga ciutat d’Empúries, fundació grega i després colònia romana, seu episcopal visigòtica i primitiva capital del comtat d’Empúries. Comprèn també el petit llogaret de Cinclaus i els veïnats de les Corts, Vilanera i els Recs, a més de nombroses urbanitzacions.
Inicia la costa pel S el promontori de Montgó (105 m), que tanca pel nord la cala homònima (del terme de Torroella) i cau espadat damunt la mar i continua vers ponent primer per un sector escarpat i rocós, amb coves, fins a la punta de la Clota Grossa, que tanca la cala de Riells, el punt més engolfat del sector; a ponent de la punta es va construir un port esportiu i de pesca. Segueix en direcció nord la costa, molt urbanitzada, fins a arribar a la vila de l’Escala, amb el petit port natural o cala encarada al N i protegida en part per l’illot rocós dit el Cargol. Comença aleshores la llarga platja del golf de Roses; entre les desembocadures antigues del Ter (al N de la vila) i el Fluvià, hi ha les platges de les Muscleres i el promontori on es troba l’antiga ciutat d’Empúries.
Són planers els terrenys situats entre els antics cursos dels rius, actualment convertits en el rec del Molí (Ter) i el Riuet (Fluvià); altres recs i canals drenen aquesta zona. Aquestes terres baixes ocupen espais que en alguns indrets havien estat coberts per la mar (l’antic port d’Empúries) o per estanys després omplerts per terres d’al·luvió (els estanys de Bellcaire i d’Albons arribaven al límit SW del terme). Un sector del N del municipi és integrat al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. A migdia del terme, els darrers contraforts del massís calcari de Montgrí, divisòria natural entre les dues comarques empordaneses, accidenten el territori. L’arena portada per la tramuntana des de la platja del golf de Roses ha format dunes en diversos indrets que han estat fixades per pins.
Vers l’W, el terme es comunica, per la carretera que va vers Viladamat i Camallera, amb la carretera C-31, de la Bisbal d’Empordà a Figueres, i amb la N-II i la AP-7, i també per la carretera que passa per Albons. En direcció S, una carretera local va cap a Bellcaire. La cala de Montgó, que pertany a Torroella, només es troba comunicada amb l’Escala.
La població i l’economia
Aspecte del port pesquer de l’Escala
© CIC-Moià
La població de l’Escala (escalencs) no es formà fins al segle XVI; el 1660 tenia 20 cases i el 1680 hi habitaven 80 persones. Al llarg del segle XVIII, l’increment de tot el terme fou important (passà de 390 h el 1718 a 1.383 h el 1787) i continuà creixent fins el 1860, dins la tendència general de la comarca (2.556 h aquest any). A partir d’aleshores s’inicià un estancament amb tendència al descens (2.451 h el 1960) fins que el boom turístic va causar un nou impuls ascendent fins a finals del segle XX i inicis del segle XXI: 3.117 h el 1970, 4.028 h el 1979, 5.833 h el 2001 i 5.317 h el 2005.
L’agricultura és dedicada per un igual al secà i al regadiu, i trobem algunes hectàrees de pastures permanents i de terreny forestal. L’explotació ramadera es dedica bàsicament a la cria del bestiar oví, seguit del porcí i el boví.
Però l’activitat econòmica tradicional més important ha estat la pesca; la manca d’un port ben resguardat dels temporals fins a temps moderns (el port esportiu i pescador de la Clota Grossa és del 1968 i fou ampliat posteriorment) ha donat lloc a un tipus de pesca d’embarcació relativament petita (hom les varava a la platja), com les teranyines i els llaguts. Els pescadors s’agrupen en una confraria i s’han especialitzat, de fa temps, en el peix blau (sardina, verat, seitó); hom celebra diàriament la subhasta al moll de pesca. Té una gran tradició l’elaboració d’anxoves; dels set salins actuals (que han de comprar seitó d’altres ports de pesca per mantenir la producció), un d’ells, el d’en Callol, es remunta al segle XVIII.
Quant a la indústria, destaca l’increment notable del sector de la construcció, a partir del turisme, seguida de les empreses d’alimentació, la fusta, el metall i el tèxtil.
El turisme ha esdevingut, però, l’activitat primordial, que ha provocat una transformació considerable de la vila i el terme. Hi ha un gran nombre d’establiments hotelers, càmpings i apartaments, especialment al sector de Riells i la Clota, al passeig del Codolar i a les nombroses urbanitzacions. L’atracció dels descobriments arqueològics motivà aviat un incipient turisme (un dels hotels més antics és l’Hotel Empúries, prop de les ruïnes). Entre els nombrosos establiments comercials, discoteques, agències turístiques, restaurants, etc., té anomenada Ca la Neus, anterior a l’eclosió del turisme, on acudia sovint Josep Pla. Ha desaparegut el popular Cafè de les Delícies o Can Panxo. El sector de serveis ha esdevingut, doncs, el més important, amb el 67,5% de la població ocupada que hi treballava el 2001. El mercat setmanal se celebra el diumenge, i el dijous, dissabte i diumenge hi ha també un petit mercat de fruita i verdura amb productes de proximitat.
La vila de l’Escala
Morfologia urbana
La vila de l’Escala
JoMV
La vila de l’Escala, a 14 m d’altitud, a l’extrem de migdia del golf de Roses, es formà a la vora del seu petit port natural, protegit pel Cargol, quan el port de Sant Martí d’Empúries quedà colgat per les terres. El 2005 tenia 8.257 h. El nucli antic és presidit per l’església parroquial de Sant Pere de l’Escala; un primer temple, al qual fou traslladat el Santíssim des de Sant Martí d’Empúries (parròquia de la qual depengué fins el 1777) l’any 1682, fou substituït per l’actual, bastit en 1701-39 i acabat el 1761. És un edifici d’una nau, amb capelles laterals i capçalera poligonal; l interior té estructura gòtica i la façana, en canvi, és de concepció renaixentista amb decoració barroca.
Entre les cases dels segles XVIII i XIX, algunes fetes amb carreus procedents d’Empúries, es destaca la casa on nasqué i morí Víctor Català, al Carrer Major, i Can Maranges, vora el port. L’antic Alfolí de la Sal o Pòsit Vell, casal de planta basilical del segle XVII, és un dels edificis més interessants de la vila, que fou magatzem i mercat de la sal, duana i pòsit. El 1984 fou declarat monument bécultural d’interès nacional, i a l’abril del 2017 fou inaugurada la rehabilitació de l’edifici, que acollirà un punt d’informació turística, un centre d’interpretació del municipi, un arxiu històric i un espai de recerca. El Cementiri Vell, prop de la mar, és un dels cementiris marins més interessants de la costa, obra neoclàssica popular típicament mediterrània, també declarat monument historicoartístic. Mentre que els carrers entorn de l’església i el sector de costa entre la Creu i la punta de la Casa Gran no han sofert alteracions excessives, els barris extrems (el passeig paral·lel al Codolar i altres) han degradat el paisatge amb les seves construccions.
La cultura i el folklore
Entre les associacions culturals i recreatives que hi ha hagut a la vila, cal esmentar el Centre Republicà Federal (fi del segle XIX), que esdevingué l’Ateneu Art i Cultura (començament del segle XX), llibertari; posteriorment sorgí l’Ateneu Víctor Català, d’esperit més conservador, més tard convertit en Ateneu Escalenc. En l’actualitat l’Escala disposa de diferents centres de caràcter cultural i esportiu, entre els quals destaquen el Centre Esportiu i Recreatiu, l’Agrupació Sardanista Avi Xaxu, el Centre d’Estudis Escalencs i el Centre Excursionista Escalenc.
Els anys 1919-23 es publicà a l’Escala la revista Costa Brava, amb portada d’Adrià Gual, on col·laboraren habitualment Víctor Català i un grup d’escriptors vinculats a la vila. Caterina Albert i Paradís (1869-1966), que signà la seva obra amb el pseudònim Víctor Català, màxima representant del naturalisme i el Modernisme literari català, fou filla de l’Escala i visqué gairebé sempre a la seva casa familiar de la vila; les seves narracions aplegades a Drames Rurals i, especialment, a Caires vius i Marines tenen per escenari la vida marinera o vilatana de l’Escala i de la pagesia dels voltants. Actualment es publica la revista L’escalenc. El 1988 s’obrí el Museu Arxiu Víctor Català, que conté dibuixos realitzats per l’escriptora, correspondència, fotografies, pintures, objectes personals, retalls de premsa i una col·lecció de peces emporitanes que havia recollit. El museu del conjunt monumental d’Empúries es creà el 1961 i és dedicat monogràficament al jaciment d’Empúries. Hi ha també una biblioteca i un museu municipals.
En el camp musical, tradicionalment ha tingut un paper destacat la sardana, com en altres poblacions de l’Alt Empordà. Va assolir una gran popularitat el compositor escalenc Josep Vicens i Juli (1870-1956), dit l’Avi Xaxu, músic gairebé autodidacte, autor de sardanes i fundador de la cobla La Principal de l’Escala; fou deixeble de l’Avi Xaxu Albert Martí (1883-1947), intèrpret mític de la tenora a la cobla La Principal de la Bisbal i fundador (1923) de la Cobla Barcelona, que després portà el seu nom. L’any 1907 el músic escalenc Lluís Sureda i Valls fundà la primera cobla que existí a la ciutat de Barcelona, dita la Cobla dels Sureda.
Entre les nombroses festes de l’Escala, el Carnaval és una de les més importants i populars, amb una sardinada a la platja. Pel 29 de juny té lloc la segona festa major en honor de sant Pere, patró del poble. Com que l’Escala és una vila marinera, des de molt antic celebra la festa de la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol. La primera setmana de setembre se celebra la festa major de Santa Màxima, copatrona de la vila. El diumenge més pròxim a l’11 de novembre se celebra l’aplec de Sant Martí d’Empúries. Durant tot l’any es fan actes festius com el Festival de Música i la festa de l’Anxova.
Altres indrets del terme
Sant Martí d’Empúries
El poble de Sant Martí d’Empúries tenia 19 h el 2005. Es troba al sector litoral del N del terme, entre les desembocadures antigues del Ter i el Fluvià, en un promontori rocós que antigament era una illa, al N de les ruïnes de la ciutat grecoromana d’Empúries. Aquest promontori emergeix de les terres al·luvials que, portades pel Fluvià, cegaren el braç de mar o petita cala que serví de port als grecs (l’illot distava del litoral uns 200 m) i correspon a l’indret de la primera factoria grega d’Empòrion, anomenada Paleàpolis després. Sembla que el poblament s’hi ha mantingut des de l’antiguitat. Ara és un petit poble rural i turístic, que no ha sobrepassat gairebé els límits del recinte fortificat medieval.
El temple primitiu fou restaurat pel comte Gausbert el 962. Devia ser una basílica triabsidal preromànica. Damunt seu, a la part més alta del promontori, vora el penya-segat de llevant damunt la mar, s’alça l’actual església gòtica tardana que s’inicià el 1507 i fou acabada el 1538; és d’una nau, amb capçalera poligonal, volta de creueria i arcs toral i triomfal apuntats; es destaca la façana, molt simple, rectangular i horitzontal, coronada per pilastres que formen el campanar, de cadireta, i decorada amb una bonica rosassa.
El poble conserva notables restes de les antigues muralles; a la plaça de l’Església hi ha restes d’un edifici que deu correspondre al castell, obra dels segles XIII i XIV amb portal adovellat. Hi ha algunes cases del segle XVI amb llindes datades i inscripcions, construïdes amb materials procedents en una bona part de l’antiguitat. Al SE del recinte hi ha la casa del Servei Forestal, de la fi del segle XIX.
La seva història medieval s’inicia probablement quan fou escollida com a capital del comtat carolingi d’Empúries i el lloc triat fou el promontori, més defensable, i circuït per muralles d’època hel·lenística. Malgrat els possibles saqueigs de normands i hongaresos a la segona meitat del segle IX i la primera del X, sembla que els comtes no abandonaren Empúries per traslladar-se a Castelló, la nova capital, fins ben entrat el segle XI. Continuà tenint el títol de ciutat i després ja apareix anomenada vila i castell d’Empúries. Fou incendiada per l’almirall francès Guillem de Lodeva el 1285, a la fi de la Croada contra Catalunya. El seu castell fou pres durant la guerra contra Joan II, el 1467, per les forces de Joana Enríquez, però el 1468 es rendí a les tropes del duc de Lorena després d’una resistència de més de quatre mesos i la vila restà molt destruïda. El 1640 el castell fou saquejat per les tropes castellanes de Felip IV. El 1675, després de ser presa pel general Schomberg, la vila fou lliurada al saqueig i des d’aleshores s’accentuà la seva decadència, fins que el nou nucli de l’Escala assolí la capitalitat i parroquialitat.
Empúries
Empúries pròpiament dit es troba a migdia de Sant Martí, prop de la platja i en un petit turó de formes arrodonides. Les ruïnes arqueològiques foren declarades monument historicoartístic el 1931. Per oposició a la Paleàpolis o ciutat vella, ja anomenada així pels primitius pobladors i situada a l’indret de Sant Martí, establiment dels foceus de vers el 600 aC, Puig i Cadafalch anomenà Neàpolis, o ciutat nova, la segona ciutat grega vora la mar, en terra ferma, fundada vers el 575 aC. Prop seu els indigets crearen una població que hauria estat la més important d’aquest poble, que hom creu que s’anomenà Indiké, i finalment els romans fundaren al costat de la Neàpolis, al llarg dels segles II-I aC, una ciutat que fou un centre urbà important durant l’Alt Imperi.
El record de l’Empúries històrica, enfosquit als segles medievals, s’anà precisant a partir del segle XVII gràcies a l’obra de Jeroni Pujades i a Pèire de Marca; a la fi del segle XVIII i el començament del XIX foren pioners del seu estudi Josep Maranges de Marimon, ja esmentat, i el religiós servita Manuel Romeu, que en 1803-05 demanà l’exclaustració per a poder excavar les restes. Però l’excavació sistemàtica no fou començada fins el 1908 per la Junta de Museus de Barcelona, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch (ajudat per Manuel Cazurro i Emili Gandia); el 1933 se’n féu càrrec Pere Bosch i Gimpera i a la postguerra Martín Almagro i Eduard Ripoll. Amb la Generalitat, el jaciment depengué del Servei d’Excavacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans i des del 1939 restà en poder de la Diputació de Barcelona. La Generalitat es fa càrrec de les excavacions.
El convent de frares servites de Santa Maria de Gràcia d’Empúries, fundat el 1605, fou restaurat per Puig i Cadafalch en 1914-16 per a convertir-lo en el Museu Monogràfic d’Empúries, integrat al Museu d’Arqueologia de Catalunya; conserva mostres apreciables de les diferents èpoques i cultures emporitanes, però les millors peces foren dutes al Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona (a Empúries hi ha reproduccions del tors d’Afrodita, de l’Esculapi, el mosaic d’Ifigènia i altres) i també hi ha peces interessants als museus de Girona, Vic i València i en diverses col·leccions particulars.
El nucli primitiu i la Paleàpolis
Les restes més antigues prop del complex emporità són les d’un hàbitat neolític situat al SW del turó de les Corts (on després hi hagué la necròpoli d’incineració), al paratge de Parrallí, amb dues fases d’ocupació (4000 aC i 2500-2000 aC). En el mateix lloc es localitzen dos nuclis de l’època del bronze final (1100-650 aC). El 1949 es descobrí una necròpoli hallstàttica, amb tombes del tipus dels camps d’urnes i ceràmica, que amb altres troballes (fons de cabana i llars) indiquen que la rodalia era habitada des del Neolític i que abans de la fundació d’Empúries pels foceus ja hi havia en aquesta zona un poblament autòcton .
De la Paleàpolis emporitana, a l’indret de Sant Martí, s’ha excavat una petita zona al costat de l’església parroquial; les troballes (cinc habitacions delimitades per murs de pedres sense treballar, restes de muralles i d’una torre) i l’estratificació dels nivells no deixen dubte de l’establiment vers el 600 aC d’una factoria dels foceus, poc temps després d’haver fundat Massalia (Marsella) aprofitant les condicions de seguretat que els oferia el que era aleshores una petita illa. S’ha dit que la Paleàpolis degué ser l’acròpolis i l’arsenal de la Neàpolis posterior; potser sota l’església de Sant Martí es troben les restes del temple d’Artemis Efèsia que segons Estrabó hi havia a Empúries. De fet, el lloc estigué sempre poblat, com ho demostra la ceràmica romana trobada i els vestigis esculpits d’època hel·lenística i romana del segle II aC.
La NeàpolisLa Neàpolis o segon nucli establert pels foceus ha estat enterament exhumada. Té una planta aproximadament rectangular, amb l’eix llarg paral·lel a la platja i una superfície de 26 ha; l’estructura posada al descobert correspon a l’Empòrion de la darrera fase del període hel·lenístic (segle IV aC fins a la colonització romana), i la planta recorda el tipus hipodàmic amb carrers que s’entrecreuen en angle recte.
La Neàpolis estigué emmurallada pels tres costats de terra i tenia una sola porta d’entrada, defensada per torres, al sector meridional, l’únic que resta visible del recinte, ja que la majoria de pedres dels altres foren aprofitades per a construccions més tardanes. La muralla és feta amb grans blocs ciclopis, però els vestigis de les cases demostren que eren molt senzilles, poc riques, amb més d’una habitació. Al centre del nucli, a la cruïlla de les vies principals, hi havia l’àgora i edificis públics a l’entorn, com la stoá o mercat cobert; prop del gran mur de muralla conservat, al SW, sobre l’angle de la fortificació i en els llocs més enlairats, a la manera d’una acròpolis, hi havia el barri dels temples. El més remarcable té l’aspecte d’un lloc de culte a l’aire lliure, amb dos edicles, el més gran dedicat segurament a Asclepi (déu de la medicina) i l’altre a Hygea (de la salut); en procedeix la gran estàtua d’Asclepi, dita l’Esculapi d’Empúries, de 2,15 m d’alçada, feta en marbre del Pentèlic, trobada el 1929 (hom l’ha considerada del segle V aC o d’època hel·lenística) i que és, sens dubte, l’obra d’art grega més important trobada als Països Catalans.
Unes altres escultures molt notables són el tors praxitelià d’Afrodita, dues testes també d’Afrodita, datables entre els segles IV i III aC, i un cap doApol·lo hel·lenístic. A la part baixa d’aquest sector hi ha restes del temple grec més gran, amb vestigis de columnes i l’altar central, que hom creu dedicat a Zeus Serapis (100 aC); cisternes, filtres d’aigua, vells empedrats complementen el conjunt bigarrat de ruïnes. La ciutat tenia un port protegit al N per l’illot de la Paleàpolis i pel S per un moll o escullera del qualresta un fragment de mur de 85 m de llargada, 7 d’alçada i 6 d’ample; les terres portades pel Fluvià el cegaren i avui l’indret és cobert de camps de conreu. Segons l’arqueòleg Max Guy, però, a partir d’un estudi d’unes fotografies via satèl·lit de les ruïnes (1989), l’antic port de la colònia grega estava situat al N de l’actual nucli de Sant Martí d’Empúries, on havien convergit els rius Fluvià i Ter. La importància comercial d’aquesta factoria focea és confirmada per la troballa d’abundants monedes d’encunyació pròpia imitant la dracma d’Atenes i amb el símbol de Pegàs, propi de la ciutat.
Empúries serví de punt de desembarcament a la península de l’exèrcit romà comandat per Gneu Escipió, el 218 aC durant la segona guerra Púnica. Des d’aleshores els emporitants foren favorables als romans (cosa que no succeí amb els indígenes) i el 195 aC tornà a rebre un poderós exèrcit dirigit per Marc Porci Cató, que eliminà els darrers focus de resistència indígena antiromana i expugnà el castrum de Roses.
La història i les excavacions demostren que Empúries quedà molt despoblada al segle III dC i sembla que el nucli urbà no s’acabà de refer mai. Malgrat tot, la ciutat no desaparegué i continuà mantenint població a la Paleàpolis, com ho demostra l’església p aleocristiana de la Neàpolis, construïda sobre les ruïnes gregues als segles IV o V, prop de la mar, de reduïdes dimensions i de tipus africà.
La ciutat romana
A l’inici de la incorporació del nostre país al món romà, començà a formar-se segurament sobre el campament deixat per Escipió, a ponent i a poca distància de la Neàpolis grega, un nucli estable dels romans, defensat per muralles (darrer quart del segle III aC). Aquesta ciutat romana fou anomenada Emporiae, pluralització del nom d’Empórion grec (‘mercat’), del qual deriva el topònim actual, plural justificat per la presència de la ciutat grega, la romana i el nucli indígena —documentat en Tit Livi i Estrabó— anomenat Indicé, no localitzat amb seguretat. La ciutat romana, que obtingué vers el 45 aC la categoria de municipi i en la qual Juli Cèsar establí (45 aC) una colònia romana probablement formada per veterans, tenia un recinte emmurallat de planta perfectament regular, d’unes 20 ha, amb el fòrum al centre, cosa que fa pensar en el seu origen en un campament. Les obres d’excavació posaren al descobert menys de la meitat de les construccions romanes intramurs; han estat identificats el cardus i el decumanus maximus, que anaven a parar a la porta central del tram de migdia de la muralla, amb pòrtics a banda i banda del carrer. Es destaquen a la part excavada dues grans cases o palaus de la banda de llevant, de tipus hel·lenisticoromà, riques en mosaics i escultures. Ha estat restaurada en excés, de cara al turisme, la doble columnata del pòrtic del fòrum; han aparegut també tabernae, capelles i un petit temple in antis. És visible tota la planta de l’amfiteatre i hi ha restes de la palestra o gimnasium, extramurs. La gran muralla que envoltava la ciutat romana (segons Livi de 3 000 passes) és de datació incerta (del campament d’Escipió o potser d’època de Juli Cèsar); es conserva en bon estat el llenç meridional (uns 300 m) amb aparell ciclopi a la base, opus caementicium damunt i acabament amb una mena daemmerletat, centrat per un portal amb arcs de mig punt. Aquest jaciment i els seus voltants poden donar encara moltes troballes; desgraciadament, extenses zones extramurs s’han deixat urbanitzar irresponsablement. El 1990 es van reprendre els treballs arqueològics, que havien quedat paralizats durant 50 anys.
Les necròpolis
A més de les necròpolis indígenes de Parrallí i de la Muralla del NE (excavada en 1952-54), hallstàttiques, s’han identificat necròpolis gregues al Portixol (a llevant de la Neàpolis), als sorrals, i les més interiors, la Martí, la Bonjoan, la Mateu-Granada, la Ballesta-Robert i d’altres; el turó de les Corts és coronat pel Castellet, monument funerari de l’època romana tardana a manera de torre, i posseeix una extensa necròpoli dels segles III-I aC. Hi ha necròpolis del període romà tardà al cim d’aquest turó, al Mas Astruc i als camins prop de la ciutat.
Les antigues esglésies
L’existència d’antigues esglésies al rodal d Empúries, com les desaparegudes de Sant Eusebi (vora el penya-segat de l’antic port), la de Sant Salvador (prop del convent dels servites), les de Santa Margarida i Santa Magdalena (al SW de la ciutat romana) i la de Sant Vicenç (a llevant del veïnat de les Corts), de les quals resten vestigis, revela l’existència d’antics nuclis d’habitatge cristià no lluny de la seu emporitana, sovint en indrets no visibles des de la mar. Les ruïnes de l’església de Sant Vicenç, prop de les Corts, corresponen a una església cemeterial amb una necròpoli excavada en part; era d’una nau amb transsepte i absis semicircular, potser del segle X.
Altres restes arqueològiques
A més de les troballes arqueològiques del voltant d’Empúries, tot el terme de l’Escala és ric en jaciments arqueològics. A la zona de Dalt Riells s’han recollit materials paleolítics. El túmul funerari de la Muntanya Rodona, prop del barri del Poble Sec, és de l’època del bronze. A la closa d’en Llop, vora la vella desembocadura del Ter, hi ha indicis de poblament preromà. Al sector de Riells i les Clotes hi ha una interessant zona arqueològica: a Riells de Dalt, al puig del Corral d’en Pi, hi ha restes d’un oppidum indígena que estigué voltat d’una muralla de tipus ciclopi (sembla datar del segle II aC) i més al N, entre la Clota Grossa i la Clota Petita, hi havia una necròpoli; les troballes romanes són especialment abundoses en aquest sector, i d’altra banda podem dir que es troben arreu del municipi.
Les Corts o les Corts d’Empúries
El veïnat de les Corts o de les Corts d’Empúries es troba a migdia d’Empúries (500 m). El 2005 tenia 235 h. Té un nucli relativament compacte de cinc masos, situats al peu del turó de les Corts, coronat pel monument funerari romà del Castellet i nombrosos vestigis arqueològics. Dues masies del sector de ponent, Can Baix o Mas Feliu i Can Noguera o Mas Picaportes, tenen sengles torres de defensa, ambdues cilíndriques i molt semblants, obra dels segles XVI i XVII. El Molí d’en Dou, al SE de les Corts, sobre el rec del Molí o Ter Vell, és un gran casal dels segles XVI i XVII (al segle XVI encara s’hi podia arribar en barcassa). Hi ha altres masies i nombroses cases d’estiueig.
Vilanera
L’antic veïnat de Vilanera és a ponent de les Corts, prop del Ter Vell. Li dóna el nom el Mas Vilanera, magnífic exemple de masia senyorial fortificada dels segles XVI i XVII, amb una torre de defensa de planta rectangular unida al cos central per un cos d’edifici. A llevant hi ha les ruïnes de l’antic monestir de Santa Maria de Vilanera, amb l’església enlairada dalt d’un puig (devia ser un edifici gòtic del segle XIV); era de monges benedictines i fou fundat el 1328 per Arnau de Soler, ardiaca de Besalú dins la parròquia d’Empúries. A l’inici del segle XV s’havia extingit.
La construcció d’un camp de golf als afores de Vilanera, va permetre el 1999 descobrir un jaciment amb restes de ceràmica fenícia de fa 3000 anys.
Cinclaus
Santa Reparada
Fotero (CC BY-SA 2.0)
El llogaret de Cinclaus, despoblat, és format per un grup de cinc masies i l’església al mig de la plana al·luvial, uns 3 km al NW de l’Escala, que formen un interessant conjunt d’arquitectura popular.
El lloc fou incorporat a la corona en temps de Martí l’Humà, i el castell de Cinclaus (del qual resta un portal de muralla i una magnífica torre rectangular amb finestres decorades, obra dels segles XIV i XV actualment adossada a un mas posterior) passà per matrimoni, al segle XVI, com Sant Martí d’Empúries, als Margarit. L’església de Santa Reparada de Cinclaus, d’una nau i capçalera rectangular (aquesta molt anterior a la nau, que fou refeta totalment als segles XVI-XVIII), potser té un origen paleocristià. Al seu costat hi havia una necròpoli. Hom pot veure per la rodalia molta ceràmica romana.
Els Recs
L’antic veïnat dels Recs es troba 1 km a migdia de l’Escala, prop de la plana abans ocupada per l’estany de Bellcaire. Constava de dues masies molt pròximes, ambdues fortificades, interessants arquitectònicament: Can Redrinc (amb torre de planta quadrada coronada per una teulada en forma de piràmide i finestres decorades) i Can Jepot (finestres renaixentistes i garita cilíndrica amb coberta cònica), ambdues dels segles XVI i XVII. Al SW hi ha el Mas de la Torre Forçosa.
Les masies i les urbanitzacions
Torre Montgó, l’Escala
© Jaume Ferrández
Hi ha d’altres masies escampades pel terme, també interessants, i trobem torres de guaita i de defensa contra la pirateria, com la torre del Puig del Pedró, al NW de la vila, entre aquesta i l’antiga desembocadura del Ter damunt la calanca de la Creu (de forma troncocònica, obra dels segles XVI i XVII), o la torre de Montgó, al cim del promontori homònim, de planta circular (segles XV i XVI).
La majoria de les nombroses urbanitzacions del municipi s’han edificat formant un extens continu urbà amb el nucli de la vila de l’Escala. Formen ravals de la vila: el Poble Sec, la Muntanya Blanca i el Camí del Pedró. Ja als afores destaquen la de Riells i la Clota, al SE de la vila, la Muntanya de Montgó (al voltant de la torre medieval), el Camí del Palau, el Camí Ample, les Terroges i l’Estepa Negra, entre altres.