i Eduard Escalante i Mateu | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Eduard Escalante i Mateu

teatre teat
Autor teatral.
el Cabanyal, València, 1834 — València, 1895

Fill de castellans, nascut circumstancialment a València, i orfe de molt petit, es dedicà a l’artesania de pintar ventalls. Estrenà dos miracles (La vanitat castigada, La muda) el 1855 en ocasió d’unes festes de sant Vicent Ferrer, i el 1861, la comèdia El deu, dèneu i noranta, en llenguatge dialectal, que tingué un gran èxit. La seva producció, a part algunes temptatives en castellà, comprèn 47 sainets, de diversa edició, finalment reunits en els tres volums d'Obras dramáticas (1922-24). S'hi destaquen peces com Bufar en caldo gelat (1869), La xala (1871), L’escaleta del dimoni (1874), Les xiques de l’"entresuelo" (1877), L’herència del rei Bonet (1880), La Patti de Peixcaors (1884), que arribaren a tenir una extraordinària. Són obres en un acte, ambientades en els barris menestrals de València, i muntades sobre una trama simple, d’amors contrariats per problemes de classe (reals o ficticis), que finalment troben solució satisfactòria. La força còmica se centra en el dibuix dels tipus i en la vivesa col·loquial del diàleg, però la sàtira té també un alt valor documental, com a testimoniatge de costums i de situacions històriques concretes. Escalante creà escola, i una gran part del teatre valencià posterior s’inspira en les seves obres, que l’habituació del públic demanava.

Col·laboració: 
JFu
Llegir més...