i Escandinàvia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Escandinàvia

Mapa històric d’Escandinàvia
© fototeca.cat
Regió del nord d’Europa que en un sentit físic estricte inclou la península del mateix nom entre l’Atlàntic i la Bàltica la qual, al llarg d’uns 1 800 km, s’estén des del cap Nord, a l’Àrtic, fins als estrets danesos.

La península ocupa una extensió d’uns 770.000 km2, que comparteixen Noruega i Suècia. La seva població és d’uns 13.347.700 h (2002). Des del punt de vista lingüístic, cultural, històric i socioeconòmic hom inclou també en la denominació Dinamarca, Islàndia i, sovint, Finlàndia.

La geografia

La península d’Escandinàvia comprèn la major part de l’antic escut bàltic, bloc de materials cristal·lins, eruptius i metamòrfics, que foren afectats pels plegaments caledonians i que, aplanats i erosionats, ho foren després pels plegaments del principi del Terciari, que donaren origen als Alps Escandinaus. Aquesta serralada, que recorre la península de NE a SW, és poc elevada (no ultrapassa els 2.600 m) i, modelada per l’erosió glacial, presenta formes feixugues i aplanades; els fjeld, grans altiplans que cauen bruscament sobre l’Atlàntic, formant una costa molt retallada, s’abaixen suaument vers la Bàltica. L’est dels Alps Escandinaus presenta un relleu de peneplà on abunden els turons morènics i els llacs d’origen glacial. Les grans glaceres quaternàries excavaren nombroses valls que en ésser inundades per la mar formaren els fiords. Actualment les glaceres ocupen una extensió d’uns 5.000 km2. Per la seva situació entre els 55° i 71°, un terç de la península es troba sobre el cercle polar àrtic, la península d’Escandinàvia té un clima molt fred, relativament temperat a la part meridional i subpolar a la part septentrional. L’estació dominant és l’hivern, fred i llarg; els estius són molt curts. La temperatura mitjana anual a Karesuando, Lapònia, és de 2°C, mentre que al sud és de 4° a 6°C. Hi ha també marcats contrasts entre l’est i l’oest, on el rigor climàtic és atenuat per la influència de l’oceà Atlàntic i del corrent càlid del corrent del Golf. El vessant occidental presenta, doncs, un clima de tipus oceànic amb hiverns no gaire rigorosos i estius suaus, nebulositat abundant i vents molt forts. A Bergen, per exemple, la temperatura mitjana anual el 2002 fou de 7,8°C, les mitjanes de gener i juliol del mateix any d’1,5° i 15°C, respectivament, i la mitjana de precipitació, de 857 mm. El vessant oriental, malgrat la presència de la mar Bàltica, té un clima netament continental: més fred i sec, amb hiverns molt rigorosos i estius més càlids. El mateix any, a Estocolm, la temperatura mitjana fou al gener de -2,4° i al juliol de 16,8°C, amb una pluviositat anual de 472 mm. A la resta de la península les pluges oscil·len entre els 400 i 1.000 mm, i disminueixen cap al nord, generalment en forma de neu. La xarxa hidrogràfica és constituïda per nombrosos rius, els quals corren paral·lels a ambdós aiguavessants de l’eix muntanyós des de llur naixement fins a la mar. Els llacs cobreixen uns 50.000 km2 i, juntament amb els rius, representen aproximadament un 7% de la superfície total de la península. El bosc boreal de coníferes (pícea i pi roig) ocupa una gran part del territori. Vers el sud predomina el bosc caducifoli de roures i faigs. A l’extrem septentrional i a muntanya el bosc s’aclareix i és substituït per la tundra. El subsol és ric, sobretot, en jaciments de ferro, però també en té de coure, or, zinc, urani, plom, titani i níquel, entre d’altres. Escandinàvia, escassament poblada, tenia una densitat d’uns 17 h/km2 el 2000. Una minoria de la població, uns 50.000 h, és formada per lapons, els quals viuen a les regions septentrionals, mentre que la majoria, de raça germànica, es concentra a les regions centrals i meridionals.

La història

A l’alta edat mitjana, els pobles germànics habitants a Escandinàvia s’organitzaren en tres regnes (Suècia, Noruega i Dinamarca). Simultàniament, a causa de la insuficiència de terres conreables davant una població creixent o per la resistència d’alguns capitosts a sotmetre’s als estats naixents, iniciaren un amplíssim moviment migratori; en una primera etapa, noruecs i danesos emprengueren incursions de pillatge, i, més tard, s’establiren a les Illes Britàniques, a les Shetland, a les Òrcades, al nord de França, a Islàndia i a Grenlàndia. Mentrestant, els suecs, a través de la plana russa —on contribuïren a la formació dels principats de Novgorod i Kíev—, arribaren a la mar Negra i prengueren contacte amb l’imperi Bizantí. L’evangelització dels pobles escandinaus, iniciada al segle IX, fou impulsada i completada als segles XI i XII. El cristianisme vinculà Escandinàvia a Europa i donà un nou caràcter a la seva ulterior expansió: la conquesta de Finlàndia pels suecs i les campanyes daneses a Estònia foren com una mena de croades, expedicions religioses, econòmiques i civilitzadores. Als segles XIV i XV el món escandinau fou regit per un mateix sobirà: la unió, proclamada a Kalmar el 1397, respongué a la necessitat de contenir l’escomesa dels alemanys i de llur puixant organització econòmica, la Hansa. Però l’hegemonia danesa suscità els recels de Suècia, que esdevingué novament independent sota la sobirania de Gustau I Vasa (1523). Així, fins al segle XIX, dos blocs constituïren l’àmbit escandinau: Suècia amb Finlàndia, i Dinamarca-Noruega amb Islàndia. L’adopció de la reforma protestant pels regnes escandinaus (primera meitat del segle XVI) comportà llur participació en la guerra dels Trenta Anys (1618-48) fent costat als prínceps luterans alemanys. En el curs del conflicte el rei Gustau II Adolf i el canceller Oxenstierna feren de Suècia una potència bàltica i europea. Aviat, però, fou la davallada: la derrota de Poltava (1709) i la pau de Nystad (1721) marcaren el desplaçament de Suècia per Rússia, ratificat el 1807 pel tractat de Tilsit, que obligà els suecs a cedir Finlàndia al tsar. Més tard, Noruega se separà de Dinamarca i acceptà la sobirania del rei suec (tractat de Kiel i conveni de Moss, 1814). En la primera meitat del segle XIX, en els ambients intel·lectuals de Noruega, Suècia i Dinamarca sorgí l’escandinavisme, que propugnà una estreta col·laboració entre els governs dels tres països amb vista a la unificació política. L’actitud insolidària de Suècia durant la guerra entre Dinamarca i Prússia pels ducats de Slesvig-Holstein (1864) i la separació de Suècia i Noruega (1905) determinaren que els objectius polítics, cada cop més inassequibles, fossin desplaçats pels socials i econòmics. El 1918 Finlàndia aconseguí la independència i s’adherí al moviment de cooperació nòrdica. Després de la Segona Guerra Mundial fou institucionalitzada, amb el Consell Nòrdic (1952), la col·laboració entre els cinc estats escandinaus (Islàndia havia assolit la plena independència el 1944). Posteriorment, i malgrat l’ingrés de Dinamarca (1973) i Suècia i Finlàndia (1995) a la Unió Europea, respectivament, el Consell Nòrdic ha tendit a refermar la col·laboració social, econòmica i cultural entre els estats escandinaus.

Llegir més...