i castell monestir d’Escornalbou | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

castell monestir d’Escornalbou

SinònimSant Miquel d’Escornalbou
Arquitectura religiosa
Baix Camp
SinònimSant Miquel d’Escornalbou
Vista del monestir i castell d’Escornalbou, sota el turó de Santa Bàrbara
© Fototeca.cat
Antiga canònica augustiniana (Sant Miquel d’Escornalbou); se situa en un replà enlairat del turó triàsic de Santa Bàrbara (del nom de l’ermita que el corona) o de la Mola (muntanya d’Escornalbou, 649 m alt.), contrafort oriental de la serra de l’Argentera, al municipi de Riudecanyes, al límit amb els de Vilanova d’Escornalbou i l’Argentera (Baix Camp).

L’edifici

De l’antic monestir només es conserva, d’època romànica, l’església canonical, l’àmbit del claustre i una part de les estructures de l’ala est del claustre, on hi ha la sagristia i la sala capitular. La resta de les construccions corresponen a les obres que a l’inici del s. XX hi va dur a terme Eduard Toda, les quals donen al conjunt un aspecte certament fantasiós.

Interior de l’església del monestir d’Escornalbou
© Alberto González Rovira
L’edificació més notable és l’església, formada per una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat i tancada a l’est per un absis carrat cobert amb volta d’ogives. Sota el presbiteri hi ha una cripta, composta per tres naus separades entre elles per una filera d’arcs formers i un pilar central; aquestes naus són perpendiculars al sentit de la nau de l’església.

La porta d’entrada se situa al mur oest i anava precedida per un porxo o atri, avui desaparegut (encara se’n veuen traces en el mur); es tracta d’una portalada de gran simplicitat, amb tres arquivoltes en gradació sostingudes per columnes i capitells llisos, sense cap mena d’ornamentació. La decoració esculpida es troba en el guardapols que emmarca la porta exteriorment, el qual presenta una motllura en ziga-zaga, a la part central de la qual hi ha dos rostres petris. Al mur sud hi ha una altra porta que comunica amb el claustre, i encara una tercera porta, situada a l’angle sud-est, que dóna pas a la sagristia.

A l’interior, la volta de la nau parteix d’una imposta motllurada que ressegueix tot el perímetre dels murs, on es troben dos capitells esculpits amb motius vegetals i geomètrics que descansen sobre semicolumnes adossades.

El claustre del monestir centrava les dependències canonicals, i era situat al costat sud del temple. En l’actualitat inexistent, ­l’espai que ocupava fou convertit en un jardí, on, per indicació d’Eduard Toda, es féu una mena de mirador reaprofitant i reconstruint peces de l’antic porxo claustral. De les dependències monàstiques, tan sols en resta, com ja hem dit, la sagristia i la sala capitular.

Just davant de la porta d’entrada a l’església hi ha dues sepultures excavades a la roca viva, col·locades de manera paral·lela; una és antropomorfa i l’altra completament rectangular.

La història

Exterior del monestir d’Escornalbou
© Alberto González Rovira
És probable que el lloc d’Escornalbou hagués estat a l’origen una fortalesa andalusina inclosa dins l’extens terme del valiat de Siurana. De fet, però, una de les primeres referències de l’indret data del 1170, quan el rei Alfons I féu donació al canonge tarragoní Joan de Santboi del lloc d’Escornalbou per tal que el colonitzés, hi construís una fortalesa, una església dedicada a sant Miquel i una canònica augustiniana. Amb algunes dificultats inicials, sembla que la canònica era ja formada el 1198, i hi vivien, a més del prior, sis canonges més. L’església, iniciada a la darreria del s. XII, fou enllestida a la primera meitat del segle següent, i consagrada el 1240 per l’arquebisbe Pere d’Albalat.

La canònica va esdevenir seu de la baronia d’Escornalbou, que comprenia els llocs i termes actuals de l’Argentera, Colldejou, Riudecanyes, Vilanova d’Escornalbou, Duesaigües, la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta. A partir del 1227, l’arque­bisbe de Tarragona n’era el prior i li corresponia el nomenament d’un batlle general i un tinent de batlle en cadascun dels llocs de la baronia. Al s. XIV la canònica entrava en un període de decadència, en part causada per l’absentisme dels priors. L’arquebisbe Ènnec de Vallterra intentà posar-hi remei l’any 1387 mitjançant la creació de la figura d’un sotsprior, obligat a residir al cenobi, i ordenà reparar els edificis conventuals enrunats. Malgrat això, la canònica tornà a decaure al s. XVI, fins que fou suprimida el 1574 per manament de l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta. El 1580 s’establia al monestir una comunitat de franciscans recol·lectes, i el 1686 els franciscans observants hi fundaven un seminari per a les missions americanes. Aquesta comunitat es va estar a Escornalbou fins a l’exclaustració del 1835.

L’any 1908 les ruïnes del monestir foren comprades pel diplomàtic reusenc Eduard Toda i Güell, el qual va dur a terme una restauració amb criteris força particulars, tal com es pot veure en l’actualitat. Després de moltes vicissituds, el 1983 la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona adquirien el conjunt canonical i l’adequaven per a fer-lo visitable.

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2016-06-01
Llegir més...