Església

confessió

Comunitat dels seguidors de Crist.

El mot grec (ἐκκλησία) o el llatí (ecclesia), que ha sobreviscut en les llengües romàniques, síntesi de l’expressió ἐκκλησία του Κυρίου (‘assemblea del Senyor’), tradueix el concepte bíblic qahal Iahvè (‘poble de Déu’). El mot, en el Nou Testament, designa la comunitat dels darrers temps, la “resta d’Israel”, que confessa Jesús en nom de tot el poble com el Messies esperat. Sovinteja en l’apòstol Pau, el qual el devia aprendre de la comunitat de Jerusalem. Però prengué una extensió nova, per raó de la crida dels pagans a constituir també ells el “poble de Déu”, de cara a una nova etapa de la seva història. L’antiga tradició cristiana afirma que l’Església nasqué a la creu, com una nova Eva sortida del costat obert de Crist, i es manifestà el dia de la Pentecosta: per l’Esperit Sant enviat del Pare, l’Església ha estat santificada en la veritat. Constitueix així un misteri, és a dir, una manifestació divina en la història, així com Jesús fou la manifestació del Pare en el temps. Tot i constituir-se hereva de tots els elements de la tradició judaica, tot i viure en la consciència d’ésser el poble de Déu dels darrers temps, la comunitat dels deixebles de Jesucrist portava en germen una constitució nova respecte a la comunitat jueva al si de la qual vivia: l’eucaristia, que actualitza i renova el memorial de la Pasqua jueva, l’elecció dels dotze apòstols, enviats a batejar totes les nacions, i l’anunci salvífic que Jesús és el Senyor i que ha de tornar a la fi dels temps, com a principi de tota confessió de fe. Bé que Jesús hagués anunciat el Regne i proclamat un missatge de justícia i d’amor entre els homes i no pas fet obra directa de legislador, la fundació de l’Església resulta de la fundació, per part d’ell, d’una comunitat de deixebles. Avui els exegetes admeten generalment que la constitució de la comunitat primitiva remunta a la persona i a l’activitat de Jesús. Segons alguns, Jesús mateix no procedí a la institució de l’Església: ell només proclamà la bona nova a les “ovelles perdudes d’Israel”, sense anunciar-la als pagans; aquesta extensió de l’anunci, de la qual resultà l’Església, degué ésser una decisió de Pere i dels ancians, que la sancionaren en el concili de Jerusalem (49). Cal admetre, però, amb altres autors, que la consciència messiànica de Jesús és una dada històrica establerta: Jesús volgué reunir entorn d’ell una comunitat messiànica i deixà entreveure un temps nou, des de la seva mort i resurrecció fins a la vinguda del Regne, de reunió dels creients entorn dels apòstols.

L’Església, comunitat dels seguidors de Jesús, és essencialment una i indivisible. Però, pel fet d’ésser constituïda per homes pecadors, ha conegut la divisió. Això ha fet que l’Església, sociològicament, hagi esdevingut “esglésies”, i que la mateixa multiplicitat, amb les seves humiliacions temporals i espirituals, hagi resultat un escàndol i una ferida a la unitat catòlica. Tots els atributs que haurien de coincidir en l’autèntica Església: catòlica (universal, per oposició a les sectes i dissidències), ortodoxa (professant la veritable fe), evangèlica (en continuïtat amb l’Evangeli del qual ha sortit), etc, han quedat distribuïts, i han passat a designar alguna església concreta i no l’Església única de Crist. Així, hom acostuma a anomenar catòlica l’Església de Roma, ortodoxa l’Església dependent de Bizanci, evangèlica la sortida de la reforma luterana, etc. Això fa que, a l’Occident catòlic, fer la història de l’Església signifiqui fer la història de l’Església Catòlica, mentre que la història de les altres porcions de l’Església és tractada com a història d’Esglésies particulars, a les quals, però, cal referir-se, per tal de tenir una visió completa i total de l’Església de Jesucrist (Església Catòlica, Esglésies Orientals, Reforma). La qüestió dels membres de l’Església o de la pertinença a ella s’identifica amb la pregunta sobre la seva essència o autorealització. Segons la doctrina del concili II del Vaticà, tot aquell qui actua amb fidelitat a la seva consciència ateny la salvació de Déu en el Crist, tant si és catòlic com si pertany a una altra confessió cristiana, tant si viu segons una altra religió com si no ha arribat encara al coneixement explícit de Déu; d’altra banda, l’Església del Crist, que es realitza plenament en l’Església Catòlica, és necessària perquè els homes se salvin i, segons la tradició, tots els homes hi són cridats. L’Església esdevé, així, la dimensió perceptible (gràcies al sagrament del baptisme i de la comunió de tots els seus membres) de la salvació que Déu ofereix a tots els homes. En la pertinença a l’Església hi ha una gamma molt gran de matisos: des d’una pertinença plena fins a una pertinença implícita (la de l’anomenat actualment “cristià anònim”), passant per una sèrie de possibilitats no gens fàcils de catalogar. L’Església, tot i que és misteri en la seva realitat profunda, és també una societat terrenal, i des d’aquest punt de vista és una institució humana —amb les corresponents febleses i vicissituds històriques—, fal·lible i sempre reformable. Ara: aquests dos aspectes, invisible i visible, de l’Església no poden ésser dissociats sense dissociar també les dues dimensions de la mateixa obra de Crist i sense destruir així l’economia salvadora; oposar, així mateix, una Església, societat humana, jurídica i fal·lible, a una Església, reunió de sants, vivent i espiritual, és desconèixer la coherència de la història de l’Església.