i Eslovàquia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Eslovàquia

Nom oficial deRepública d’Eslovàquia, Nom oficial deSlovenská Republika (sk)
Estat
Eslovàquia
Nom oficial deRepública d’Eslovàquia, Nom oficial deSlovenská Republika (sk)

Estat de l’Europa central, limita al N amb Polònia, a l’E amb Ucraïna, al S amb Hongria i a l’W amb Àustria i Txèquia; la capital és Bratislava.
Població: 
5.399.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
49.034 km2

La geografia física

Eslovàquia és una regió muntanyosa constituïda per un conjunt de serralades que formen part dels Carpats Occidentals, els quals s’obren en ventall cap a la plana del Danubi. Llevat de les serralades del nord, relleus de flysch que formen part dels Beskidy, la resta és un conjunt de serralades i massissos de materials cristal·lins i masses eruptives. El Tatra, tallat per la fossa tectònica del Poprad en Alt Tatra (2.654 m) i Baix Tatra (2.043 m), és el nucli principal. Vers l’oest cal assenyalar els blocs del Gran Tatra (1.592 m), Petit Tatra, Tríbeč i els Petits Carpats, més baixos i que originen un relleu intricat i confús de conques internes i massissos, mentre al sud les Muntanyes Metal·líferes eslovaques ja formen una veritable serralada. A l’est, els massissos volcànics de Vihorlat (1.076 m) i Slanské (1.092 m) assenyalen la transició entre la plana Pannònica i la muntanya. Els sectors occidental i meridional són plans oberts al Danubi; les valls del Váh, Nitra i el baix Hron, afluents del gran riu, en són els eixos. El clima és continental, amb pluges a la muntanya a la ratlla dels 1.550 mm anuals, mentre que a la plana superen lleugerament els 600 mm.

Vista dels Baix Trata, a Eslovàquia
© www.slovakia.travel / Ján Lacika

La geografia econòmica i l’economia

L’agricultura fou l’activitat econòmica predominant fins el 1948. Durant el règim comunista aquest sector reculà força en benefici de la industrialització. El 1998 la població activa dedicada al sector primari era encara del 8,9%, i l’aportació al PIB d’aquest sector, de prop del 4% (1999). Els conreus (33% de la superfície del país) són constituïts principalment per cereals (blat, ordi, blat de moro), la bleda-rave sucrera i les patates. L’àrea agrícola més rica és la plana del Danubi. És important la ramaderia (bestiar porcí i boví). L’explotació del bosc (prop del 40% del territori) alimenta una important indústria de la fusta. El 1991 hom inicià la reprivatització de les terres i de les explotacions col·lectivitzades en 1948-89. El 1995 el 80% de la producció agrícola corresponia al sector privat. Eslovàquia és pobra en recursos miners. Els jaciments de ferro, mercuri, coure i magnesita de les Muntanyes Metal·líferes es troben gairebé exhaurits. La indústria, durant molt de temps el principal sector de l’economia, ocupava el 1999 prop del 40% de la població activa i aportava el 34% del PIB. Tenen rellevància les indústries alimentària, tèxtil, derivades de la fusta, maquinària i química. Bé que sotmesa a una forta crisi derivada de la reconversió dels antics complexos col·lectivitzats, en la siderúrgia, sector molt concentrat, destaca la producció d’acer (complex de Košice). En la producció d’energia destaquen la central nuclear de Jaslovské-Bohunice, que el 1999 produïa poc menys del 50% de l’electricitat de l’estat, i la xarxa de centrals hidroelèctriques al curs mitjà del Váh (17%). La resta de l’electricitat prové de centrals termoelèctriques. No obstant això, la producció total d’energia és, en un 90%, produïda a partir del petroli importat.

Pel que fa al transport, hi ha uns 3.600 km de via fèrria, uns 18.000 km de carreteres i 172 km d’aigües navegables al Danubi, amb ports a Bratislava i Komárno. Hi ha cinc aeroports internacionals (Bratislava, Košice, Piešt’any, Poprad, Sliač).

El comerç exterior és deficitari (mitjana anual de 1995-2000: -7%). Eslovàquia importa principalment maquinària i equipament de transport (38%), articles semimanufacturats (18%), petroli i combustibles (13%) i productes químics (11%). Exporta maquinària i equipament de transport (40%), productes manufacturats (27%) i productes químics (8%). Amb la partició de Txecoslovàquia (1993), Alemanya i Txèquia han esdevingut els principals socis comercials (25% i 18% de les importacions i 27% i 20% de les exportacions el 1999, respectivament); Rússia, Itàlia i Àustria són també socis comercials importants.

Eslovàquia fou la part més perjudicada per la divisió de Txecoslovàquia, per tal com n’era la regió econòmicament més dèbil. El govern eslovac prosseguí des del 1993 la política de privatitzacions, tot i que el 1995 en foren excloses algunes empreses de sectors estratègics (energia, telecomunicacions, armament i productes farmacèutics), i establí mesures per tal d’atreure inversions estrangeres. A les dificultats de la transformació d’una economia planificada en una de lliure mercat s’afegí la crisi de la indústria pesant orientada a la producció d’armament. En 1990-99 el creixement anual mitjà del PIB fou de l’1,8%, amb una forta acceleració a partir del 1995 (mitjana de 1995-99: 5,4%). Els problemes més greus per al desenvolupament d’Eslovàquia (per al qual rep importants ajuts de l’FMI i del Banc Mundial) són el dèficit comercial i el persistent índex d’atur (prop del 20%). El 1999 la renda per habitant era de 3.770 $.

La geografia humana

Carrer de Bratislava (Eslovàquia)
© www.slovakia.travel / Alexander Vojček
La població experimentà un fort creixement (23%) entre 1957-80, que s’ha mantingut pràcticament estable (creixement natural del 0,4‰ el 2000). En comparació amb molts dels països veïns de l’antiga Europa oriental, té encara una forta implantació rural (42,6% el 2000); el 1999 Bratislava no arribava al mig milió d’habitants, i Košice, la segona ciutat més populosa, en tenia 241.940. La densitat l’any 2000 era de 110 h/km2. Hi ha majoria catòlica (més del 60%), però són rellevants les comunitats ortodoxa i protestant. La llengua oficial és l’eslovac. La població magiar és important (10%). Hi ha minories de gitanos, txecs i alemanys, que en total formen prop del 5% de la població. Eslovàquia és una república unitària regida per una constitució democràtica (en vigor des del 1993, revisada el 2001). El parlament unicameral (Consell Nacional de 150 membres, elegits per quatre anys) designa el president, que és també cap suprem de les forces armades. El poder executiu és exercit pel primer ministre, que encapçala el govern. Eslovàquia és membre de l’ONU, del BERD, de l’IMF i del CSCE.

La història

Antigament habitada pels germànics, l’actual Eslovàquia fou ocupada pels romans als segles I-III i al segle VI envaïda pels eslovacs, els quals el segle VII restaren fins el 650 sota el regne de Samo i, des del segle IX, sota el de la Gran Moràvia. Sotmesos per Bohèmia (segle XI) i pels hongaresos (segle XII), restaren en poder d’aquests àdhuc quan Àustria-Hongria fou derrotada i envaïda pels turcs (1526). Amb una sèrie de revoltes camperoles sota la noblesa —magiaritzada— s’inicià la renaixença cultural el segle XVII. El 1803 fou fundat l’Institut de Llengua i Literatura Eslovaca a Bratislava; Štúr, capdavanter del moviment, promogué la parla autòctona. La pressió política i cultural hongaresa originà conflictes entre els dos pobles durant el segle XIX. Els eslovacs ajudaren Àustria contra els magiars durant la revolució del 1848, però el tractat austrohongarès (1867) els tornà a sotmetre als hongaresos.

A la fi del segle XIX, hom fundà un partit autonomista i confessional, presidit pels clergues A. Hlinka, primer, i J. Tiso, des del 1938. En finir la Primera Guerra Mundial, el país s’uní als territoris txecs i formà la república de Txecoslovàquia (1918). La depressió econòmica de postguerra inclinà el govern eslovac vers el feixisme. Arran del pacte de Munic (1938), Eslovàquia obtingué l’autonomia i, un cop envaïda Txecoslovàquia (1939), la independència, cosa que convertí el país en un satèl·lit d’Alemanya. Després de la guerra, fou formada de nou la República Txecoslovaca sota un règim comunista (1948), que atorgava als eslovacs l’autonomia a través d’un Consell Nacional o parlament. Després de la primavera de Praga i la consegüent repressió de l’URSS, fou promulgat l’estat federal (en vigor des del 1969). Dissolts l’URSS i el bloc comunista (1991), després de la celebració de les primeres eleccions lliures a Txecoslovàquia (juny del 1992), el partit majoritari eslovac Moviment per l’Eslovàquia Democràtica (HZDS) reclamà la partició de la Federació en dos estats, ruptura que fou pactada pel parlament.

L’1 de gener de 1993 fou proclamada la república d’Eslovàquia. En coalició amb el Partit Nacionalista Eslovac, el Moviment per l’Eslovàquia Democràtica formà govern amb Vladimir Meciar com a primer ministre (gener del 1993). Els desacords entre el primer ministre i el president, Michal Kováč, i a l’interior dels partits en el poder sobre el ritme que havia de seguir la reforma econòmica provocaren una crisi de govern i la convocatòria d’eleccions anticipades (setembre del 1994), en les quals el Moviment per l’Eslovàquia Democràtica de Meciar obtingué la majoria relativa amb un programa populista i d’alentiment de les privatitzacions. Tanmateix, les relacions entre el cap de govern i el d’estat continuaven deteriorant-se: pel maig del 1995 el govern presentà una moció de censura contra Kováč que fou derrotada per un estret marge; al juny, Meciar aconseguí revocar el comandament suprem de la presidència sobre l’exèrcit, i a l’octubre fou segrestat el fill de Kováč, acció en la qual hom involucrà el primer ministre. Al març del 1996 el parlament eslovac ratificà el tractat d’amistat i veïnatge amb Hongria, que garantia els drets de la minoria magiar a Eslovàquia (al voltant d’un 11% de la població), la situació de la qual havia provocat tensions entre els dos països. El Partit Nacionalista Eslovac, promotor de la llei d’octubre del 1995 que declarava l’eslovac únic idioma oficial, s’havia oposat a aquest tractat d’amistat. En política exterior, Eslovàquia inicià una clara aproximació a Rússia. L’any 1997 es produí un nou conflicte entre el govern i l’oposició arran de la celebració d’un referèndum al mes de maig sobre l’entrada del país a l’OTAN i sobre l’elecció per sufragi universal del president. A última hora s’escamotejà la segona pregunta de la papereta de vot, sense consulta prèvia. El boicot popular a aquest referèndum manipulat (només votà el 9,7% del cens) fou el principi d’un conflicte entre poders que es resolgué amb la dimissió del president, al març del 1998. Aquesta trajectòria d’escàndols i d’irregularitats polítiques provocaren, l’any 1997, l’expulsió d’Eslovàquia de la llista de candidats a incorporar-se a l’OTAN i a la Unió Europea. Amb les funcions del càrrec concentrades a les mans de Vladimir Mečiar, al setembre del 1998 se celebraren eleccions legislatives que, tot i guanyar-les el partit de l’ex-primer ministre (Moviment per una Eslovàquia Democràtica, HZDS), conduïren a una coalició de govern encapçalada per Mikulas Dzurinda, de la Coalició Democràtica (SDK). La figura de Mečiar rebé un nou cop en les eleccions presidencials del maig del 1999, a les quals concorregué com a candidat, en ésser derrotat pel social liberal Rudolf Schuster, del Partit de l’Entesa Cívica (SOP). A l’abril del 2000, Vladimir Mečiar fou arrestat acusat de pagar comissions il·legals als ministres del seu govern i d’estar involucrat en l’intent de segrest del fill de Michael Kováč, el 1995. El nou govern de coalició encapçalat per Mikuláš Dzurinda, que incloïa liberals, centristes i la minoria hongaresa, adoptà una orientació prooccidental i intensificà la conversió a l’economia de mercat (privatització de les grans empreses estatals, contenció en la despesa pública, liberalització de la banca i flexibilització del mercat laboral, etc.), mesures que en l’àmbit macroeconòmic donaren bons resultats (amb creixement anual al voltant del 4% del PIB des del 2000), tot i que la gran majoria de la població més aviat veié deteriorar-se el nivell de vida, i l’atur augmentà fins el 15% i el 20%. En l’àmbit polític, al febrer del 2001 el govern dugué a terme el segon canvi important en la constitució (el primer fou l’elecció directa del president, el 1998) pel qual, a instàncies de la Unió Europea, s’instaurava la descentralització de l’estat i la creació de regions autònomes, s’accentuava la independència del poder judicial i es reconeixien els drets de les minories (que sobretot afectaven els hongaresos i els gitanos; el tracte a aquests darrers fou denunciat diverses vegades i al febrer del 2004 protagonitzaren greus avalots). En les eleccions legislatives del setembre del 2002 la coalició de govern de Dzurinda fou confirmada en el poder. Al desembre, Eslovàquia esdevingué candidata oficial a la següent ampliació de la UE, i al maig fou aprovat en referèndum, amb poc més del 50% de participació, l’ingrés a aquesta organització, que tingué lloc al maig del 2004, dos mesos després d’haver esdevingut membre de l’OTAN. En les eleccions presidencials de l’abril, Meciar fou derrotat pel seu antic col·laborador Ivan Gasparović. Al maig del 2005 el parlament ratificà la constitució europea. Al juny del 2006 es convocaren eleccions anticipades per la pèrdua de suport del Partit Cristianodemocràta al primer ministre, Dzurinda, eleccions que guanyà el partit de centreesquerra Smer. El líder d’aquesta formació, Robert Fico, pactà amb el Partit Nacional (SNS) —d’extrema dreta i xenòfob— i amb el Partit Popular-Moviment per la Democràcia (LSHZDS). En política internacional, al desembre del 2007 Eslovàquia retirà les darreres tropes de l’Iraq. Malgrat l’aparent feblesa del govern de coalició, que al novembre del 2007 es veié afectat per un escàndol que culminà amb la dimissió del ministre d’agricultura, la solidesa es mantingué gràcies a la contenció amb què actuaren els socis de govern i pel bon moment de l’economia al país, tot i que aquesta entrà en recessió arran de la crisi financera internacional. Al gener del 2009 Eslovàquia adoptà l’euro com a moneda, i a l’abril Ivan Gasparović fou revalidat a la presidència amb el 55% dels vots.

Per tal de fer front a la crisi econòmica, les institucions econòmiques internacionals i la Unió Europea instaren el govern de Bratislava a moderar la intervenció en l’economia i condicionaren els ajuts a les retallades. Les eleccions del juny del 2010 donaren la victòria a una coalició quadripartida de centredreta liderada per la sociòloga Iveta Radičová, que rellevà Robert Fico en el càrrec de primer ministre. Però el govern caigué al cap de poc més d’un any (octubre del 2011) quan un dels membres de la coalició s’abstingué en una moció de confiança sobre la ratificació del suport eslovac a l’ampliació del fons de rescat europeu. Tot i la caiguda del govern i la convocatòria d’eleccions anticipades, el Parlament ratificà el pla. Al març del 2012 se celebraren les eleccions, en les quals Robert Fico, al capdavant dels socialdemòcrates, obtingué majoria absoluta, la primera des de la independència del país. Al març del 2014 Andrej Kiska guanyà les eleccions presidencials. Aquests anys es produïren tensions amb la veïna Hongria per motius de drets lingüístics i nacionals de les respectives minories en ambdós estats, i també el tracte dispensat als roma, d'ètnia gitana, comportà advertiments de la Unió Europea.

Col·laboració: 
TMT / R
Llegir més...