i Charles d’Espagnac | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Charles d’Espagnac

SinònimCharles d’Espagne
Història    Militar
SinònimCharles d’Espagne
Representació de la mort de Charles d’Espagnac, al pont de l’Espia, damunt el Segre, segons una litografia de Planes
© Fototeca.cat
història militar hist mil
Militar d’origen llenguadocià.
castell de Ramefòrt, Foix, Llenguadoc, 1775 — Organyà, Alt Urgell, 1839

Fill del marquès d’Espanha, Henri d’Espagnac. Comte d’Espanya i capità general de Catalunya (1827-32). Cabaler d’una família de la petita noblesa, arran de la Revolució Francesa passà amb els seus pares a Anglaterra i, més tard, a Mallorca (1792), on el 1801 es casà amb Dionísia Rossinyol de Defla i Comelles. Lluità al servei dels Borbó d’Espanya a la guerra Gran i a la del Francès. Unit a la reacció absolutista de Ferran VII, fou governador de Tarragona el 1815, es castellanitzà el nom el 1817 (Carlos de España) i el 1819 fou creat comte d’Espanya. S'exilià durant el Trienni Liberal i fou representant personal de Ferran VII davant la Santa Aliança. El 1823 penetrà amb els francesos a Navarra i en fou nomenat capità general, però tingué dificultats a fer reconèixer la seva autoritat davant els absolutistes exaltats que comandava El Trapense. Pel juny del 1825 perseguí i anihilà l’aixecament ultrareialista de Georges Bessières, el qual ell féu afusellar després de cremar tots els papers —potser perquè hi estava embolicat ell mateix—, fet que li valgué la grandesa d’Espanya (1826). El 1827 passà a Catalunya amb Ferran VII i hi combaté l’alçament dels Malcontents; un cop resolt, hi restà com a capità general, càrrec en el qual palesà la seva crueltat. El seu nomenament coincidí a Barcelona amb la retirada de les tropes franceses, fet que li permeté d’implantar una època de terror arbitrari realçat amb gests de monstruositat, com el de posar-se a ballar davant les forques on penjaven els ajusticiats. Denunciat pels mateixos militars reialistes (Bretón, Fernández de Córdoba), no fou destituït fins que el govern de Ferran VII hagué de jugar la carta liberalitzant (1832). Adherit al carlisme, el 1838 fou nomenat capità general de la zona carlina del Principat, a instàncies de la Junta de Berga. La manca d’èxits militars i el seu comportament extravagant i cruel, que culminà amb l’incendi d’Olvan, de Gironella i dels afores de Berga en el mateix territori carlí, motivaren la seva destitució i el virtual empresonament per la Junta de Berga, que probablement n'ordenà també l’execució, puix que afirmà que havia estat escortat fins a Andorra, mentre que en realitat els seus acompanyants l’havien estrangulat i llançat al Segre, a Organyà.

Col·laboració: 
GaF
Llegir més...