i Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Reial Club Esportiu Espanyol de Barcelona

R.C.D. Espanyol, Nom oficial delReial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
Futbol
R.C.D. Espanyol, Nom oficial delReial Club Deportiu Espanyol de Barcelona
Interior de l’estadi del Reial Club Esportiu Espanyol a Cornellà de Llobregat
© RCD Espanyol
esports esport
Entitat esportiva fundada el 28 d’octubre de 1900.

Inicis

Creat com a Sociedad Española de Football per Ángel Rodríguez Ruiz i els estudiants de medicina Octavi Aballí Aballí i Lluís Roca Navarra, el primer president fou el mateix Rodríguez. L’equip, a diferència d’altres de l’època, no tenia cap estranger. Disputà els primers partits en un camp situat a Can Grassot, prop de la Sagrada Família, i també a la Plaça d’Armes del Parc de la Ciutadella. Debutà el 25 de novembre de 1900 en un partit amistós contra l’Hispània Athletic Club. El 1901 passà a anomenar-se Club Espanyol de Foot-Ball i disputà el primer torneig oficial, la Copa Macaya. L’any següent participà per primera vegada en el Campionat d’Espanya, antecedent de la Copa del Rei, que es jugà a Madrid. L’espanyolista Àngel Ponz i Junyent marcà el primer gol d’aquesta competició.

Inicialment foren coneguts com els canaris perquè la seva samarreta era groga, color de la tela que regalà a l’entitat un fabricant tèxtil. Després l’uniforme passà a ser blanc amb una faixa blava lligada a la cintura, origen dels colors blanc-i-blaus establerts el 1909. Posteriorment, a causa d’uns dibuixos publicats per Valentí Castanys a la revista Xut!, passaren a ser coneguts com els periquitos.

L’inici de la rivalitat ciutadana i suspensió de les activitats

El 1902 Josep Maria Miró i Trepat succeí Rodríguez a la presidència. Juntament amb el seu germà Laureà, els Miró i Trepat actuaren com a mecenes del club. El 1903 guanyà la Copa Macaya sense perdre cap partit, fet que donà pas a una gran rivalitat amb el FC Barcelona, que posteriorment s’accentuà. El 1903 inaugurà un camp situat prop de l’Hospital Clínic, als carrers de Casanova i del Consell de Cent, enfrontant-se amb el FC Català. El 31 de desembre de l’any següent jugà el primer partit internacional contra l’Stade Olympien des Étudiants de Toulouse. Aquell any guanyà el Campionat de Catalunya.

El 1906, coincidint amb la crisi del futbol català i mancat de recursos econòmics, el club va suspendre les seves activitats. Alguns dels seus jugadors s’enquadraren a l’X Sporting Club, mentre que d’altres marxaren a estudiar fora de Catalunya i abandonaren l’entitat. Després d’un intent no reeixit per ressuscitar el club el 1907 de la mà dels exjugadors Joan Miquel i Emili Sempere, que fou frustrat per la Federació Catalana de Futbol (FCF), dos anys més tard un dels fundadors originals, Julià Clapera, revifà l’entitat sota el nom de Club Deportiu Espanyol amb jugadors provinents de l’X Sporting Club i el Club Espanyol de Jiu-Jitsu. El 1910 s’incorporà a la junta directiva Genaro de la Riva, un dels homes clau de l’entitat en aquella època juntament amb el president Eveli Doncós, promotor de la construcció d’un nou estadi al carrer de la Indústria inaugurat el 1911. Aquell mateix any contractà per primer cop futbolistes estrangers, els anglesos Allack, Hodge i Gibson, que jugaven al Plumstead FC, amb la qual cosa es feu evident la transició vers el professionalisme.

El club reial de Barcelona fundador de la Lliga

El 25 d’abril de 1912 el rei Alfons XIII concedí al club, presidit per Santiago de la Riva, el títol de reial i l’ús de l’escut d’armes de la Corona.  Adoptà el nom de Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. Tres anys després tornà a guanyar el Campionat de Catalunya i disputà la final del Campionat d’Espanya. El 1916, en un partit contra el Real Madrid, debutà el porter Ricardo Zamora el Diví, amb el qual guanyà dos anys més tard el Campionat de Catalunya, abans que el jugador fitxés pel FC Barcelona. El 1922 el club jugà la promoció per salvar la categoria. El 1923 Zamora tornà a l’entitat coincidint amb l’estrena de l’estadi de Sarrià, conegut a l’època com La Manigua, coincident amb la disputa d’un partit del Campionat de Catalunya que enfrontà l’Espanyol amb el Sants el 18 de febrer de 1923. Després de diverses gires per Amèrica i Europa Central, el club assolí el 1929 el doblet en guanyar el Campionat de Catalunya i la Copa d’Espanya.

Fou un dels clubs que participaren en la fundació del campionat de Lliga de primera divisió. El 10 de febrer de 1929 el blanc-i-blau Pitus Prat marcà el primer gol oficial d’aquesta competició. Després de la marxa de Zamora al Real Madrid, el club patí també la pèrdua de la Corona reial coincidint amb l’adveniment de la República l’abril del 1931. Dos anys més tard tornà a assolir el Campionat de Catalunya. També es classificà per a les semifinals de Copa els anys 1932, 1933 i 1936.

En plena Guerra Civil participà en el Campionat de Catalunya i obtingué el subcampionat de la Lliga Mediterrània i la tercera posició a la Copa de l’Espanya Lliure, proves que es disputaren el 1937. Ramon Trabal, Patrici Caicedo i Tin Bosch integraren el comitè de socis que mantingué el club en actiu durant el període bèl·lic, en el qual moriren 62 associats de l’entitat. L’abril del 1939 Genaro de la Riva formà una junta gestora que designà Caicedo tècnic de l’equip. La temporada 1939-40, ostentant novament el títol de reial, es proclamà campió per segon cop de la Copa d’Espanya, aleshores Copa del Generalísimo, davant el Real Madrid. L’any següent tornà a disputar la final de Copa a Madrid i perdé el títol contra el Valencia CF.

Coincidint amb la substitució de Genaro de la Riva a la presidència per Francesc Roman, el club disputà tres partits de promoció per salvar la categoria les temporades 1942-43, 1943-44 i 1945-46 contra l’Sporting de Gijón, l’Alcoià i el Gimnàstic de Tarragona respectivament. A més, la temporada següent va perdre la final de Copa del Generalísimo a la pròrroga enfront el Real Madrid. Després de diversos canvis, finalment, Francisco Javier Sáenz ocupà el càrrec de president i fou l’artífex de la compra de l’estadi de Sarrià, fins aleshores en mans del seu propietari, l’expresident Genaro de la Riva. La campanya 1946-47 jugà la semifinal de Copa més llarga de la història contra el Celta de Vigo, 420 minuts repartits en quatre partits. El 1951 l’Espanyol aconseguí un dels resultats més històrics de l’entitat en guanyar 6 a 0 el FC Barcelona a l’estadi de Sarrià, que aquell any havia estat ampliat. El 1953 el club celebrà les noces d’or, perquè no es tingué en compte el trienni 1906-09 en què restà inactiu, amb futbolistes a la plantilla com Julián Arcas, Josep Mauri, Antoni Argilés, José Luis Piquín o el porter Marcel Domingo. Aquell any l’entitat fitxà el tècnic italià Alesandro Scopelli, que imposà un sistema per a fer inhalar oxigen als jugadors a la mitja part dels partits. El resultat fou una quarta posició a la Lliga, després d’una polèmica derrota contra el FC Barcelona al camp de Les Corts, i les semifinals de Copa. La temporada 1956-57 disputà alguns partits a l’estadi barcelonista, atès que al camp de Sarrià les obres d’instal·lació de la nova tribuna impedien la pràctica esportiva. Uns quants mesos després, ambdós clubs jugaren la final de Copa a l’estadi de Montjuïc amb victòria barcelonista gràcies al gol marcat per Sampedro.

Descens a segona divisió

El 1958 dimití el president Sáenz, al qual succeïren Frederic Marimon i, el 1960, Victorià de la Riva. L’inici de la dècada dels anys seixanta comportà el declivi esportiu de l’entitat, que realitzà una segona gira pels Estats Units i el Canadà. La temporada 1961-62 el club descendí per primera vegada a segona divisió, tot i la presència de jugadors com Czibor i Rial i el duet d’entrenadors Arcas i Zamora a la banqueta i que havia debutat en la competició internacional jugant la Copa de Fires, si bé fou eliminat a quarts de final pel Birmingham anglès. L’any següent, amb Heriberto Herrera com a entrenador i Cesáreo Castilla a la presidència, el club tornà a primera divisió després de guanyar la promoció d’ascens contra el Mallorca amb partit de desempat inclòs. El 1963 Joan Vilà Reyes, propietari de l’empresa Matesa, entrà a la junta directiva presidida per Josep Fusté, a qui substituí en el càrrec. Fitxà Scopelli com a director tècnic i Ladislau Kubala, que acabà exercint de jugador entrenador, i Di Stéfano l’estiu del 1964. La presència d’ambdós jugadors no es traduí en els èxits esperats. La fita més remarcable fou una nova participació a la Copa de Fires, tot i l’eliminació a quarts de final enfront el FC Barcelona. La temporada 1966-67, amb el tècnic hongarès Jen Kalmár a la banqueta, destacà una davantera, popularment coneguda com els cinc delfins, formada per Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María que assolí la tercera posició a la Lliga. Dos anys després, coincidint amb la marxa del president Vilà Reyes, el club tornà a baixar a segona la temporada 1968-69. Amb Josep Fusté de nou com a màxim dirigent del club l’equip recuperà la màxima categoria. A l’inici dels anys setanta, amb Manuel Meler ocupant la presidència, José Emilio Santamaría succeí Fernando Daucik a la banqueta. El 1971 l’equip realitzà una gira per la Unió Soviètica (URSS) i obtingué la tercera posició a la Lliga la temporada 1972-73, any que es commemorà el cinquantè aniversari de la construcció de l’estadi de Sarrià. En aquella dècada participà en dues edicions de la Copa de la UEFA (1973-74, 1976-77). També disputà diverses gires per Hong Kong, el Japó i les Filipines. El 1975 l’entitat celebrà el seu setanta-cinquè aniversari, sota el lema “Espanyol, un club català de futbol”, amb una quarta posició en el Campionat de Lliga. Aquells anys destacaren jugadors com els davanters Daniel Solsona, Rafael Marañón, el xilè Caszely o l’hispanoargentí Roberto Martínez. L’equip, ple de futbolistes sud-americans, fou sisè a la Lliga 1976-77, arribà a les semifinals de la Copa del Rei i realitzà una discreta actuació a la Copa de la UEFA, on fou eliminat pel Feyenoord holandès. Després de fer-se càrrec de la banqueta Helenio Herrera (1978-79), el succeïren tècnics com José Antonio Irulegui (1978-79), Vicente Miera (1979-80) i José María Maguregui (1980-83), tots ells amb resultats discrets, malgrat tenir jugadors a la plantilla com el porter basc Xabier Urruticoetxea o el defensa José Cano Canito, ambdós traspassats posteriorment al FC Barcelona.

De Sarrià al centenari de Montjuïc

El 1982 un remodelat estadi de Sarrià es convertí en seu de la Copa del Món i acollí els partits que disputaren les seleccions del Brasil, l’Argentina i la campiona Itàlia durant la segona fase del campionat. Amb Antoni Baró substituint Manuel Meler (president del 1970 al 1982) a la presidència, arribaren dos estrangers carismàtics, el migcampista danès John Lauridsen i el porter camerunès Thomas N’Kono. Ambdós completaren una plantilla amb futbolistes com els germans Orejuela, Eduard Mauri, Tintín Márquez o Josep Maria Gallart. Després d’un breu període en què dirigí l’equip el tècnic iugoslau Milorad Pavić, el club fitxà l’entrenador basc Xabier Azkargorta (1983-86), que tingué jugadors com Miquel Soler i Michel Pineda. Antoni Baró (president del 1982 al 1989) abandonà el club per presidir la Lliga de Futbol Professional (LFP), i n’assumí la direcció el vicepresident Ferran Martorell i el gerent Pedro Tomàs. El 1986 es produí el fitxatge de Javier Clemente, substitut d’Azkargorta a la banqueta blanc-i-blava. Amb el tècnic basc, l’Espanyol aconseguí la tercera posició a la Lliga i es classificà per jugar la Copa de la UEFA l’any següent. Després d’eliminar equips com el Borussia Mönchengladbach, l’AC Milan, l’Inter, el Vitkovice i el Bruges arribà a la final. El títol el disputà a doble partit contra el Bayern Leverkusen. Tot i guanyar a l’estadi de Sarrià per 3 a 0 al partit d’anada, quedà subcampió (1988) d’aquesta competició en caure derrotat a la tanda de penals pel conjunt alemany. La temporada següent, 1988-89, el club va perdre la categoria per tercer cop a la seva història. El fracàs suposà la destitució de Clemente. Al desembre del 1989 Julio Pardo guanyà les eleccions a la presidència del club. Juanjo Díaz es convertí en nou entrenador del primer equip. Els nous fitxatges foren l’exdavanter escocès del FC Barcelona Steve Archibald i el migcampista alemany Wolfram Wuttke. Díaz fou substituït pel tècnic Luis Aragonés, al qual seguiren Ljupko Petrović i, novament, Javier Clemente. Amb l’entrenador basc arribaren jugadors russos com Korneiev, Galiamin, Moj i Kutznetsov. El 4 de desembre de 1992 l’entitat es convertí en una Societat Anònima Esportiva. La temporada 1992-93 l’Espanyol tornà a baixar a segona divisió amb un equip que entrenava Díaz Novoa. Francesc Perelló succeí en la presidència Julio Pardo (president del 1989 al 1993).Tintín Márquez o Josep Maria Gallart. Després d’un breu període en què dirigí l’equip el tècnic iugoslau Milorad Pavić, el club fitxà l’entrenador basc Xabier Azkargorta (1983-86), que tingué jugadors com Miquel Soler i Michel Pineda. Antoni Baró (president del 1982 al 1989) abandonà el club per presidir la Lliga de Futbol Professional (LFP), i n’assumí la direcció el vicepresident Ferran Martorell i el gerent Pedro Tomàs. El 1986 es produí el fitxatge de Javier Clemente, substitut d’Azkargorta a la banqueta blanc-i-blava. Amb el tècnic basc, l’Espanyol aconseguí la tercera posició a la Lliga i es classificà per jugar la Copa de la UEFA l’any següent. Després d’eliminar equips com el Borussia Mönchengladbach, l’AC Milan, l’Inter, el Vitkovice i el Bruges arribà a la final. El títol el disputà a doble partit contra el Bayern Leverkusen. Tot i guanyar a l’estadi de Sarrià per 3 a 0 al partit d’anada, quedà subcampió (1988) d’aquesta competició en caure derrotat a la tanda de penals pel conjunt alemany. La temporada següent, 1988-89, el club va perdre la categoria per tercer cop a la seva història. El fracàs suposà la destitució de Clemente. Al desembre del 1989 Julio Pardo guanyà les eleccions a la presidència del club. Juanjo Díaz es convertí en nou entrenador del primer equip. Els nous fitxatges foren l’exdavanter escocès del FC Barcelona Steve Archibald i el migcampista alemany Wolfram Wuttke. Díaz fou substituït pel tècnic Luis Aragonés, al qual seguiren Ljupko Petrović i, novament, Javier Clemente. Amb l’entrenador basc arribaren jugadors russos com Korneiev, Galiamin, Moj i Kutznetsov. El 4 de desembre de 1992 l’entitat es convertí en una Societat Anònima Esportiva. La temporada 1992-93 l’Espanyol tornà a baixar a segona divisió amb un equip que entrenava Díaz Novoa. Francesc Perelló succeí en la presidència Julio Pardo (president del 1989 al 1993).

El nou dirigent vengué el camp d’entrenament de la “Xatarra” per apaivagar el deute de l’entitat. L’any següent recuperà la categoria de la mà del tècnic José Antonio Camacho i una plantilla amb futbolistes com Arteaga, Pacheta, Urzaiz, Răducioiu, Torres Mestre, Lardín, Roberto Fresnedoso o el porter Toni Jiménez. A Camacho el substituí el seu ajudant, José Carcelén, que no va poder repetir els èxits del tècnic murcià. No fou fins a l’arribada a la banqueta de l’exjugador Paco Flores, entrenador del filial, que la situació es redreçà. En aquests anys assolí la Copa Catalunya (1995 i 1996) i tornà a disputar la Copa de la UEFA (1997).

El 1994 l’entitat comprà els drets federatius del FC Cristinenc de Santa Cristina d’Aro i creà l’Espanyol B, el seu equip filial. L’any següent (1995) modificà el seu nom i escut oficial, i passà a anomenar-se Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona SAD. El 21 de juny de 1997 es jugà el darrer partit a l’estadi de Sarrià, que tres mesos després fou enderrocat. La temporada 1997-98 fou la primera del club a l’estadi municipal de Montjuïc amb Daniel Sánchez Llibre presidint l’entitat, Camacho entrenant i un equip on destacà el jove davanter Raúl Tamudo. Després de dos mesos de la temporada 1998-99 el tècnic argentí Marcelo Bielsa abandonà el club per entrenar la selecció del seu país. Fou substituït pel seu compatriota Miguel Ángel Brindisi. L’equip que dirigí, amb jugadors com Capdevila, Sergio o De Lucas, assolí la Copa Catalunya (1999) en derrotar a la final la UE Lleida. El 14 de novembre de 1999 l’Espanyol celebrà el seu centenari a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc enfrontant-se a la selecció argentina. Coincidint amb els cent anys de la seva fundació, la Generalitat de Catalunya guardonà el club amb la Creu de Sant Jordi.

Doblet de Copa i trasllat a Cornellà-el Prat

Jugadors amb més partits a primera divisió i màxims golejadors a la Lliga

La temporada 1999-2000, amb Paco Flores a la banqueta, el club assolí la seva tercera Copa del Rei a l’estadi de Mestalla. Sis anys després, amb Lotina com a entrenador, repetí títol a l’estadi Santiago Bernabéu. Una etapa d’èxits en què també disputà en tres ocasions la Copa de la UEFA (temporades 2000-01, 2005-06 i 2006-07). L’any 2006 es proclamà campió de la Copa del Rei, per quarta vegada a la seva història i campió de la Copa Catalunya, trofeu aquest darrer que també assolí el 2010 i el 2011. El 2007, l’Espanyol jugà la segona final europea de la seva història, que també va perdre, aquest cop davant el Sevilla novament a la tanda de penals. El 2007 Tamudo es convertí en el màxim golejador de la història del club en superar el davanter navarrès Rafael Marañón. El jugador més emblemàtic del club compartí vestidor amb futbolistes com Luis García, l’exbarcelonista Iván de la Peña, Mauricio Pochettino o el porter Carlos Kameni.

El 1998 es presentà la Fundació privada del RCD Espanyol i el 2001 s’inaugurà a Sant Adrià de Besòs la Ciutat Esportiva RCD Espanyol, amb 60.000 m2 de superfície, que consta de diversos camps de futbol, camps d’entrenament i una pista poliesportiva. L'any 2013 hom donà a la Ciutat Esportiva el nom oficial de Ciutat Esportiva Dani Jarque, en record del capità del primer equip desaparegut el 2009.

El 9 de maig de 2003 hom inicià la construcció d’un nou estadi al Baix Llobregat en un terreny situat als termes municipals de Cornellà i el Prat, i el 2009 l’Espanyol abandonà l’estadi de Montjuïc i s’instal·là a l’estadi de Cornellà-el Prat. El nou camp s’inaugurà el 2 d’agost de 2009 amb un partit amistós que enfrontà l’Espanyol amb el Liverpool anglès. Sis dies més tard morí sobtadament el defensa i capità de l’equip Daniel Jarque, víctima d’una aturada cardíaca durant una gira per Itàlia.

La temporada 2008-09 l’exjugador argentí Mauricio Pochettino assumí el càrrec d’entrenador del primer equip que ocupà fins a la temporada 2012-13, quan els mals resultats provocaren el seu cessament. Al juliol del 2011, Ramon Condal fou elegit president, i al novembre del 2012 el succeí Joan Collet. El substitut de Pochettino fou el mexicà Javier Aguirre fins a la temporada 2014-15, quan assumí el càrrec l’exfutbolista Sergio González. Aquest fou destituït al desembre del 2015 i substituït per Constantin Gâlcă.

Al novembre del 2015, els expresidents Sánchez Llibre i Condal arribaren a un acord per a la venda del seu paquet accionarial (el 45% de les participacions del club) a la companyia xinesa Rastar Group. Al gener del 2016, Chen Yansheng, president de Rastar, esdevingué president del club i, simultàniament, adquirí un paquet accionarial que feu augmentar la seva participació al 56,2%.

Enrique Sánchez Flores fou entrenador del primer equip des de la temporada 2016-17 fins l’abril del 2018, quan fou destituït i substituït per David Gallego, entrenador del filial. L’any 2016 es proclamà campió de la Supercopa de Catalunya. La temporada 2018-19 Joan Francesc Ferrer Sicilia, Rubi, fou l’entrenador, i de nou la temporada 20019-20 David Gallego assumí el càrrec.

L’equip femení i el cos tècnic de l’Espanyol celebrant la Copa de la Reina (2006)
© RCD Espanyol

Disposa de nombrosos equips de futbol de base i una secció de futbol femení creada el 1970, que guanyà una Lliga (2006), sis Copes de la Reina (1996, 1997, 2006, 2009, 2010, 2012) i cinc Copes Catalunya (2005-08, 2013) i en la qual destacaren jugadores com Adriana Martín, Raquel Cabezón o Verónica Boquete. També té equip de futbol indoor, creat el 2007, on competeixen veterans com Jordi Lardín, Àngel Morales o Martín Posse.

Les seccions històriques

Seccions i palmarès

Altres seccions esportives no professionals de l’entitat, ja desaparegudes, foren la de voleibol femení (1982-93), que assolí tres Superlligues (1985, 1988, 1991) i sis Copes de la Reina (1982, 1984-86, 1990, 1992) de la mà de jugadores com Cecilia del Risco, Sylvie Hernández o Marta Galcerán, i la d’hoquei sobre patins (1941-72), que obtingué dues Copes de les Nacions de Montreaux (1952, 1953), onze Campionats d’Espanya (1944, 1947, 1948, 1949, 1951, 1954-57, 1961, 1962) i nou de Catalunya amb jugadors com Jordi Trias, Tito Mas o Juan Antonio Samaranch. Pel que fa al basquetbol, l’equip masculí (1923-89) guanyà la Copa d’Espanya (1941) i dos Campionats de Catalunya (1931, 1933), i el femení (1940-45) guanyà el Campionat d’Espanya i el de Catalunya l’any 1943. Destacaren els jugadors Mike Philips, Ferran Martínez, Manel Bosch; i les jugadores Matilde Barrera, Assumpte Lhorman i Anna Maria Cabanes, entre d’altres. Entre el 2007 i el 2010 competí en la màxima categoria del bàsquet estatal femení l’equip associat del Club Bàsquet Olesa Espanyol. En atletisme (1918-72), l’equip del club fou campió d’Espanya de 4 × 400 m (1925) i 4 × 100 m (1948, 1963) i en les seves files competiren nombrosos campions de Catalunya com Constantino Miranda, Gregorio Rojo, Maria Víctor, Albert Charlot o el recordista estatal Tomàs Barris, entre d’altres. La secció de ciclisme (1941-51) tingué velocistes com Miquel Poblet o Bernardo Ruiz. La de beisbol (1920-79) assolí dos Campionats d’Espanya (1944, 1953) i onze de Catalunya, amb jugadors com Manuel Ortego o Joe La Roe. També tingué secció de rugbi (1923-83), on destacaren Vizcaíno, Puiggalí o Fontseca; d’hoquei sobre herba (1912-20); de bowling (1954), que obtingué la Copa Presidente amb jugadors com Josep Arxé o José Paravisini; de petanca (1964-80), que guanyà el Campionat de Catalunya masculí (1970) i femení (1980), amb jugadors com José Antonio Hernández o Pedro Muns, i de futbol sala (2002-04), que creà en adquirir els drets de la plaça del FS Montcada a la divisió de plata.

Presidents

  1. Ángel Rodríguez Ruiz (1900-02 i 1909-10)
  2. Josep Maria Miró Trepat (1902-06)
  3. Julià Clapera Roca (1909)
  4. Evelio Doncos (1910-11)
  5. Josep García Hardoy (1911-12 i 1914-15)
  6. Santiago de la Riva (1912-13, 1924-25 i 1930-31)
  7. Alfons Ardura (1913-14)
  8. José María Bernadas Viladesau (1915-18)
  9. Manuel Allende (1918-19)
  10. Victorià de la Riva (1919-20 i 1922-24)
  11. Genero de la Riva (1920-22, 1925-30 i 1933-42)
  12. Javier de Salas (1931-33)
  13. Francisco Román Cenarro (1942-47)
  14. José Salas Painello (1947-48)
  15. Francisco Javier Sáenz (1948-58)
  16. Frederic Marimon Grifell (1958-60)
  17. Victorià Oliveras de la Riva (1960-62)
  18. Cesáreo Castilla Delgado (1962-63)
  19. Josep Fusté Noguera (1963-67 i 1969-70)
  20. Joan Vilà Reyes (1967-69)
  21. Manuel Meler Urchaga (1970-82)
  22. Antonio Baró Armengol (1982-89)
  23. Ferran Martorell (1989)
  24. Juli Pardo Padrós (1989-93)
  25. Francesc Perelló Picci (1993-97)
  26. Daniel Sánchez i Llibre (1997-2011)
  27. Ramon Condal (2011-12)
  28. Joan Collet Diví (2012-16)
  29. Chen Yansheng (des del 2016)
Col·laboració: 
CaVi
Data de revisió: 
2019-06-26
Llegir més...