i Núria Espert i Romero | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Núria Espert i Romero

Núria Espert i Romero
© David Ruano/TNC
teatre teat
Actriu.
l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 11 de juny de 1935

El 1947 ingressà en la companyia infantil del Teatre Romea de Barcelona, i el 1950 passà a l’adulta. El 1954 la seva Medea, d’Eurípides, fou l’inici d’una carrera brillant, tant en català com en castellà, centrada habitualment en personatges tràgics. Ha interpretat obres d’un gran nombre d’autors: Gigi, de Colette, que la consagrà a Madrid (1959); La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht (1966); les versions castellanes de Les bonnes, de Jean Genet (1960), i de Huis clos i La putain respectuese, de Sartre (1969); Yerma (1972), de Federico García Lorca; Divinas palabras (1976), de Ramón María del Valle-Inclán; Una altra Fedra, si us plau (1978), de Salvador Espriu, amb la qual guanyà el premi Margarida Xirgu; Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores (1981), de García Lorca; La tempesta (1982), de William Shakespeare; Salomé (1984) d’Oscar Wilde, etc.

També ha interpretat films, com Maria Rosa, versió cinematogràfica de l’obra d’Àngel Guimerà (1965), dirigida pel seu marit Armando Moreno; Laia (1970), de Vicent Lluch; ¡Viva la muerte!, de Fernando Arrabal (1971); La ciutat cremada (1975-76), d’Antoni Ribas, i Actrius (1996), de Ventura Pons, pel qual obtingué un premi Butaca i, del mateix director, Barcelona (un mapa) (2007). Com a cantant, ha enregistrat, entre d’altres, el disc Cançons del ghetto. Ha actuat també en produccions televisives (Salomé, dins l’espai Lletres catalanes, per la qual obtingué un premi Fotogramas de Plata el 1978). Compartí, amb José Luis Gómez i Ramón Tamayo, la direcció del Centro Dramático Nacional, a Madrid (1979-81).

Els anys vuitanta inicià una carrera de projecció internacional com a directora amb el muntatge de l’obra La casa de Bernarda Alba, guardonada amb l’Evening Standard Drama Award del 1986; Medea (1992), protagonitzada per Irini Papàs, i Quién teme a Virginia Woolf? (2000), d’Edward Albee (amb Adolfo Marsillach). Ha dirigit també òperes, entre les quals cal destacar Madama Butterfly, La Traviata (Scottish Opera de Glasgow), Rigoletto (1988), Carmen (Covent Garden, 1991), Elektra (Òpera de Frankfurt, 1994) i Tosca, de Giacomo Puccini, al Teatro Real de Madrid (2004).

Els anys noranta retornà a la interpretació, amb obres com Maquillatge, de Hisashi Inoue, dirigida per K. Kimura (1990); El cerco de Leningrado (1994), de Josep Sanchis Sinisterra; La gavina (1997), d’Anton Čekhov; La oscura raíz, sobre textos de García Lorca (1997, direcció de Lluís Pasqual, premi Butaca); Master Class, de Terrence McNally (1998, dirigida per Mario Gas); Medea (2001, dirigida per M. Cacoyannis); La brisa de la vida (2004, a les ordres de Lluís Pasqual); La Celestina (2004, dirigida per Robert Lepage), en el paper de Celestina, i La casa de Bernarda Alba (2009) i El rei Lear (2015, premi Butaca), dirigides per Lluís Pasqual, entre altres obres.

Ha publicat unes memòries amb la col·laboració del periodista Marcos Ordóñez, De aire i fuego. Memorias (2002).

Entre altres premis i distincions, ha rebut la Creu de Sant Jordi (1983), la Medalla d’Or al mèrit en les belles arts del Ministeri de Cultura espanyol (1983), el Premio Nacional de teatre (1984), el Premi del Festival de Teatre de Mèrida (2000), el premi internacional Terenci Moix de les arts escèniques (2005), la Medalla d’Or del Liceu de Barcelona en la categoria de direcció escènica (2010), el Premi Nacional de Cultura del CoNCA de teatre (2015), el Princesa de Asturias de les arts (2016) i el Premi Europa de Teatre (2018), guardó reconegut des del 2002 pel Parlament Europeu i el Consell Europeu.

Col·laboració: 
JRJ / RoA / JUD
Data de revisió: 
2018-07-11
Llegir més...