i Jeroni Jacint Espinosa i Lleó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jeroni Jacint Espinosa i Lleó

pintura pint
Pintor.
Cocentaina, Comtat, 1600 — València, 1667

Fill i deixeble, de bon principi, de Jeroni Rodríguez de Espinosa. Establert el 1612 a València, quatre anys més tard figura al col·legi de pintors d’aquesta ciutat (1616). Una primera etapa manierista (fins als voltants del 1640) recorda l’estil dels Ribalta, i una segona etapa (fins a la seva mort) l’acosta a l’art hieràtic de Zurbarán. Hom pot considerar com a primera obra seva important l’encara manierista Crist del rescat (1623), però no fou fins a la mort dels Ribalta (1628) que fou tingut dins el món artístic valencià com una primera figura. El 1634 féu el retrat dels Vives de Cañamaas. Després d’un quant temps sense notícies seves (1640-46), assolí l’estil zurbaranesc, fet que fa creure en un contacte amb Zurbarán en un hipotètic viatge seu a Sevilla. Aquesta influència es fa palesa a la sèrie de Sant Lluís Bertran (1647-53) i a la sèrie monàstica feta el 1660, obres entre les quals es destaquen el Retrat del venerable Calmell (col·lecció privada, Barcelona) i la Missa de Sant Pere Pasqual (Museu del Belles Arts, València). Les seves obres més importants són el Sant Pasqual Bailón (Museu d’Art de Catalunya) i la seva obra mestra La comunió de la Magdalena (Museu de Belles Arts, de València). La verticalitat monumental, la construcció en plans paral·lels i el doble registre terra-cel, tot unit a una composició isocefàlica i a un dibuix realista, són, juntament amb la temàtica evangèlica, els caràcters definidors del seu art. El seu tancament dins els límits geogràfics del País Valencià féu que no introduís dins el seu estil les noves tendències més abarrocades. El seu fill, Jacint Espinosa i de Castro (València ~1625 — ~1701), també fou pintor.

Col·laboració: 
JRTT
Llegir més...