i Espot | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Espot

Municipi
Pallars Sobirà
Espot
© Fototeca.cat
Municipi del Pallars Sobirà.
Població: 
364 h
[2009]
Extensió: 
97 km2

Situació i presentació

El terme municipal d’Espot, de 97,30 km2, al sector sud-occidental de la Vall d’Àneu, en contacte amb el Pallars Jussà, l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, comprèn tota la vall d’Espot, que aflueix per la dreta a la Noguera Pallaresa en forma de vall suspesa, d’origen glacial, separada de la principal per graus de confluència.

El municipi limita al N amb els termes d’Alt d’Àneu, Esterri d’Àneu (pel pic de Quartiules) i la Guingueta d'Àneu, que també hi confronta pel sector E i SE; al S termeneja amb Rialb, amb Sort i la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), i a l’W amb Vall de Boí (Alta Ribagorça) i Salardú (Vall d’Aran).

El poble d’Espot és el cap de municipi, que comprèn, a més del poble d’Estaís, les urbanitzacions de Berrader (3 h el 2001) i Super Espot (16 h el 2001), el despoblat de Novelles i l’antic castell de Llort; hi ha diverses centrals hidroelèctriques (la d’Espot, la de Sant Maurici, la de Lladres i la de la Torrassa).

L’eix principal de comunicacions és la carretera C-13, de Lleida a Esterri d’Àneu, que segueix per la dreta el curs de la Noguera Pallaresa (límit oriental del terme), de la qual surt, prop del pont i la resclosa del pantà de la Torrassa, la carretera que porta a Estaís, Espot i Sant Maurici; també en neix, prop d’Estaís vers el N, un ramal cap a Jou, i prop d’Espot, un altre vers l’estació d’esquí d’Espot Esquí.

El marc físic

L’ampli territori és emmarcat a la capçalera de la vall per alts massissos que formen diverses valls lacustres afluents a la principal a través, bàsicament, de llestany de Sant Maurici, que és un dels centres del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, compartit amb el terme ribargorçà de la Vall de Boí; al vessant pallarès el parc comprèn les valls altes del Riu Escrita i del de Peguera.

La vall d’Espot és drenada pel Riu Escrita o riu d’Espot, de direcció W-E, afluent per la dreta de la Noguera Pallaresa a l’altura del pont de la Torrassa, format pel riu de Ratera, la coma d’Amitges i la ribera de l’Abeller (que conflueixen a l’estany de Ratera, al N del de Sant Maurici), pel riu del Portarró, el de Subenuix i el de Monestero (que s’ajunten pel S, el SW i el SE a l’estany de Sant Maurici) i que rep després per la dreta el torrent d’Estany Serull, procedent d’Estany Serull, i el riu molt més important de Pegueta, que prové del circ lacustre de Peguera i que segueix una direcció SW-NE i aflueix a llevant d’Espot, i encara, també per la dreta, el barranc dels Estanyets o riu de la Mata i el de Barrader.

El muntanyam que envolta la vall s’inicia al NE, des de la Noguera Pallaresa pel pic de Boliera (1.941 m) i el de Vellendo o de Quartiules (2.228 m), carena que separa el terme del de la Guingueta d’Àneu, i continua vers ponent, al límit amb el municipi d’Alt Àneu, pel pic de Mil Potros (2.593 m), el de Pinetó (2.553 m) i la serra de les Agudes (2.762 m). Canvia de direcció vers el N a través de Montsaliente (2.882 m), al port de Sant Maurici; s’alcen els cims culminants del pic de Bassiero (2.887 m), el d’Amitges (2.824 m) i el tuc de Saboredo (2.814 m), seguits, ja al límit amb el municipi aranès de Salardú, pel tuc de Ratera (2.857 m) i el Gran Tuc de Colomers (2.933 m), trifini entre els termes d’Espot, Salardú i Vall de Boí.

Als vessants de migdia dels pics de Bassiero, Saboredo i Ratera es forma la coma de Ratera, capçalera del Riu Escrita, amb un circ lacustre on es destaquen l’Estany Gran d’Amitges, que una resclosa ha convertit en un dels més cabalosos del sector (760.000 m3), l’estany de la Munyidera i l’estany de Ratera, immissaris de l’estany de Sant Maurici.

L’estany de Sant Maurici és el més conegut de la vall; d’W a E té uns 800-900 m de llargada per uns 150-200 d’amplada i una capacitat de 2.600.000 m3. De la resclosa construïda a la sortida (SE) surt un canal de 6,2 km de llargada, paral·lel al Riu Escrita, que porta l’aigua a un dipòsit regulador des d’on una canonada d’1,2 km la condueix a la central hidroelèctrica de Sant Maurici, ja vora Espot. Prop de l’estany de Sant Maurici, envoltada de boscos i d’un bell paisatge de muntanyes, hi ha l’ermita de Sant Maurici, que li dóna nom, i el refugi d’Ernest Mallafré. Més al N, prop de leEstany Gran d’Amitges, es troba el refugi d’Amitges, (les agulles d’Amitges, a migdia del pic d’aquest nom, són una fita molt apreciada pels escaladors). Vora el refugi hi ha catalogat com a arbre monumental un pi d’uns 15 m d’alçària, conegut popularment com el pi d’Amitges.

A ponent de la coma de Ratera s’alça la serra de Crabes (2.790 m), que constitueix la divisòria d’aigües entre els vessants pallarès (coma de Crabes) i ribagorçà, vessant que té dins l’extrem de ponent del terme un petit sector de l’extens circ lacustre de Colomers, dominat pel tuc esmentat, amb els estanys de Bergús i Redó de Colomers, immissaris del riu de Sant Nicolau (vers la Vall de Boí). A migdia de la serra de Crabes s’obre pas el portarró d’Espot (2.423 m), per on passa el camí tradicional del Pallars a la Vall de Boí. El límit amb la Vall de Boí continua vers el S fins a la collada dels Gavatxos, que comunica les valls de Boí, de Cabdella i Espot i és dominada a llevant per l’alterós pic de Subenuix (2.949 m), que inicia una alta carena, limítrofa amb el municipi de la Torre de Cabdella, de direcció NW-SE, amb el Pic Morto (2.890 m), el de Sobremonestero (2.846 m), el de Peguera (2.942 m), el tuc de Saburó (2.906 m) i el pic de Mainera (2.906 m). Dels vessants N d’aquesta carena davallen vers l’estany de Sant Maurici les comes de Subenuix i de Monestero, amb petits estanys.

Entre les comes de Monestero i de Peguera, dominant el llac de Sant Maurici i els vessants esquerres del Riu Escrita, totalment dins el terme d’Espot i al sector de llevant del Parc Nacional d’Aigüestortes, s’alça la coneguda serra dels Encantats, resultat d’una intrusió granítica potent incrustada en el paleozoic, a la qual donen nom els dos cims situats al sector NE, el Gran Encantat (2.745 m) i el Petit Encantat (2. 725 m), separats per una enforcadura. Lloc atractiu per als escaladors, foren dominats per primera vegada per Fontan de Negrín el 1901 i el Petit Encantat, per segona vegada, per Jaume Oliveres el 1902. Més a llevant ultrapassa llur alçada el pui de Llinya (2.868 m).

La vall de Peguera, formada als vessants septentrionals dels pics de Peguera, de Saburó i de Mainera, corre en direcció SW-NE vers Espot, on desguassa; a la capçalera hi ha el circ lacustre de Peguera, d’origen glacial i amb nombrosos estanys com el Petit i el Gran de Peguera, el del Cap del Port, el de la Llastra, l’Amagat i els Escondits de Trescuro; l’Estany Negre (1.200.000 m3, el més gran), el Tort de Peguera (760.000 m3) i el de la Coveta, amb el de Lladres, més avall (90.000 m3), han estat convertits per mitjà de rescloses en pantans que alimenten la central hidroelèctrica de Lladres a través d’un canal (la central és a poc més d’1 km al SW d’Espot).

A llevant del pic de Mainera, separa la vall d’Espot de la capçalera de la Vall d’Àssua (terres de Llessui del terme de Sort) el massís de Pilerdes (2.801 m), del qual davalla la coma dels Estanyets o de la Mata, també en direcció NW-SE, vers el Riu Escrita (entre Espot i Estaís); a la capçalera d’aquesta coma hi ha les instal·lacions d’esports d’hivern d’Espot Esquí.

Als vessants orientals del mateix massís de Picardes el terme comprèn un petit sector de la capçalera del riu de Caregue, que va a la Vall d’Àssua per les terres de Surp (Rialb), i el sector SE és accidentat per la serra de Barrader, que separa la vall d’Espot de la vall d’Escart, a les terres d’Escaló (la Guingueta d’Àneu), al S de la Vall d’Àneu.

La població

La població (espotencs) ha seguit les fluctuacions pròpies d’aquestes valls. El 1553 Espot tenia 20 focs i Estaís 5. Al segle XVIII, mentre que Espot baixà de 322 h el 1718 a 204 h el 1787, Estaís passà de 67 h a 79 h els mateixos anys. Hi hagué un màxim d’habitants el 1860 (552 h comptant-hi tots dos llocs) que no es mantingué; la població oscil·là al voltant dels 300 h fins el 1950, que a causa de les obres hidroelèctriques augmentà a 607 h, nombre que començà a minvar a partir d’aquest moment: 380 h el 1960, 269 h el 1970, 234 h el 1975 i 227 h el 1981. Al llarg de la segona meitat del segle XX la població disminuí progressivament, fins a la dècada del 1990, moment en què inicià una tendència a la recuperació. El 1999 la població era de 293 h i el 2005 de 374 h.

L'economia

L’agricultura i la ramaderia han estat les activitats en què s’ha fonamentat l’economia d’Espot.

Fins ben entrat el segle XX, una part important de les terres de conreu era destinada a obtenir els productes de consum més bàsics i l’altra, normalment al fons de la vall, era dedicada a la producció de pastures amb les quals es mantenien alguns caps de bestiar gros. La introducció de la indústria lletera a la comarca donà una nova orientació a l’economia municipal, amb una creixent especialització del vacum i un fort increment de les terres destinades a pastures, que s’ha mantingut fins a les darreres dècades del segle XX. Tanmateix la superfície forestal és destacada, ocupant la meitat del total municipal. Tot i l’escassetat de cultius, predominen els conreus farratgers (alfals). Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria de bestiar oví, boví i equí.

El municipi d’Espot fou el primer de la comarca on es realitzaren obres hidroelèctriques. La companyia Hidroelèctrica de Catalunya inicià l’any 1950 les obres de la central d’Espot (finalitzades el 1953), que recull les aigües del Riu Escrita i de la Mola i, per mitjà d’una conducció forçada, salta un desnivell de 410 m, amb un cabal màxim de 3,3 m3⁄s. El mateix any 1953 començà a funcionar la central de Lladres, que recull les aigües del circ de Peguera, salvant un desnivell de 125 m. Un any més tard quedà completat l’aprofitament del Riu Escrita amb l’entrada en funcionament de la central de Sant Maurici, que recull, d’una banda, les aigües de la central de Lladres i, de l’altra, la dels estanys d’Amitges, Monastero i Serull, aturades a l’estany de Sant Maurici.

A banda de l’aprofitament elèctric, el municipi també ha comptat amb petites indústries de caràcter local, entre les quals es poden mencionar una farga i una serradora.

Pel que fa als serveis, celebra mercat setmanal el dijous durant l’estiu. L’obertura de noves vies de comunicació permeté a partir de la dècada de 1950 un cert desenvolupament del turisme, atret a partir del 1968 per la posada en funcionament de les pistes d’esquí d’Espot. Les intal·lacions, que se situen entre les cotes 2.430 m i 1.500 m, estan orientades al NE, a 2 km del poble d’Espot. A més, hi ha diverses instal·lacions hoteleres, càmpings, refugis de muntanya i un alberg. Tot plegat, ha comportat un notable increment de la població ocupada en el sector dels serveis.

El poble d'Espot

El poble d’Espot (329 h el 2001) és situat a 1.318 m d’altitud, a banda i banda del Riu Escrita: el nucli de l’esquerra, on hi ha l’església, és anomenat Espot Solau o de Dalt, i el de la dreta, a migdia, Espot Obago. L’església parroquial de Santa Llogaia és un petit i típic edifici de la vall, d’una nau i campanar de torre quadrada amb el segon cos vuitavat i coberta piramidal, que s’alça a un extrem d’Espot Solau, prop del pont de la Capella. Damunt Espot Obago hi ha una antiga torre circular de defensa, dita la torre dels Moros, i als afores, la central hidroelèctrica de Sant Maurici. El poble conserva el caràcter tradicional, amb teulades de llicorella, malgrat les noves construccions sorgides arran de l’increment del turisme, motivat tant per l’esquí com per l’excursionisme. A 1 km aigua avall del riu, a la dreta, hi ha les restes de l’antiga església romànica de Santa Maria d’Espot. La festa major s’escau el 22 de setembre, per Sant Maurici. El 15 de maig és tradicional fer un aplec a l’ermita dedicada a aquest sant.

Altres indrets del terme

A la riba esquerra del Riu Escrita, enlairat a 1.395 m, uns 2 km més a llevant d’Espot, hi ha el poble agregat d’Estaís (26 h el 2001), en un coster, centrat per la petita església de Sant Esteve. Al cim de la carena que domina els pobles d’Espot i Estaís es troben les restes de la petita església d’origen romànic de Sant Jaume. Més a llevant, prop ja de la Noguera, hi ha les antigues bordes d’Estaís.

A la mateixa confluència del Riu Escrita amb la Noguera Pallaresa s’alça la torre de defensa de base circular, prou escapçada, a la dreta de la carretera C-13, anomenada la Torrassa i que fou un important punt estratègic a l’entrada de la Vall d’Àneu. Ha donat nom a la resclosa i el pantà de la Torrassa, bastits en aquest indret (la cua del pantà arriba fins més amunt de la Guingueta), i a la central elèctrica de la Torrassa.

Una mica més amunt es troba lo Mall, tros de ferro que surt uns 70 cm de terra a la dreta del camí; una llegenda que el feia l’arma d’un gegant inspirà a Jacint Verdaguer en el seu Canigó l’episodi de la maça de Rotllan (“Tot passant pel pla d’Esterri ⁄ pel camí que baixa a Gerri ⁄ mal clavada en un llis d’herba, ⁄ ha ovirat fèrria i superba ⁄ la gran maça de Rotllan.”).

Aigua avall de la Noguera, dominant la riba dreta i a poca distància de la central elèctrica d’Espot (alimentada per un canal que parteix d’una presa feta a la sortida del poble, al Riu Escrita), hi ha les escasses restes del castell de Llort, enlairat a 300 m sobre la central, en un abrupte vessant sobre la Borda del Terrissaire. Sota seu es troben escassos vestigis de l’antic lloc de Novelles.

A mig camí entre el pantà de la Torrassa i el poble d’Escaló és situada la Borda del Tort o d’Espot; hi havia hagut un post de la guàrdia civil i un hospital, i fou habilitada per a menjador durant les obres de construcció del pantà de la Torrassa.

La història

Els nuclis del municipi d’Espot estigueren integrats a la Vall d’Àneu i foren, per tant, del domini dels comtes de Pallars, i després, des de la fi del segle XV fins a l’abolició de les senyories, dels ducs de Cardona i marquesos de Pallars. Espot és esmentat com a parròquia ja en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada el 819. El castell de Llort és mencionat el 950 i torna a ser-ho moltes vegades com a punt de defensa que era en les lluites i les vicissituds medievals que sofrí el Pallars, o també en infeudacions (tota la vall d’Espot i la vila foren infeudades el 1315 a Berenguer de Finestres).

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...