Els edificis
Avui dia, encara es conserven una gran part de les dependències i els edificis que constituïen la canònica de Santa Maria de l’Estany, construïts, juntament amb l’església, al voltant del claustre. És difícil establir la destinació original d’aquestes dependències. Actualment, fan funció de locals parroquials, museu i arxiu, biblioteca i fins seu de l’ajuntament.
L’església
L’església, situada a la banda nord del conjunt, té planta de creu llatina, amb una nau amb creuer, a la intersecció dels quals s’aixeca una cúpula semiesfèrica sobre trompes. Té la nau central capçada a l’est per un absis de planta semicircular, i els braços del creuer acaben en sengles absidioles, també semicirculars. Aquests absis s’obren al perllongament de la nau o als braços del creuer mitjançant un simple ressalt.
La nau i el creuer tenen voltes de canó de mig punt. La volta de la nau, com les voltes de quart d’esfera dels absis, arrenca d’una imposta senzilla. Tres arcs torals, suportats per pilars rectangulars, reforcen la volta de la nau. A l’arc toral que obre el presbiteri, els pilars han estat substituïts per dues columnes, amb la finalitat de donar-li més èmfasi.
La porta principal, situada a la façana oest, acaba en un arc fet amb grans dovelles. Al mur sud de la nau se situa una altra porta que comunica l’església amb el claustre.
La llum natural que il·lumina el temple és molt escassa. A la façana oest hi ha un òcul que fa llum a la nau central, i a la façana sud del creuer se n’obre un altre, de dimensions més reduïdes. Una finestra de doble esqueixada perfora la façana nord, i el tambor de la cúpula té dues finestres de doble esqueixada, com les que també hi ha al cor.
Al centre de cada absis s’obren sengles finestres, decorades a l’interior i a l’exterior amb una arquivolta que descansa sobre columnes. Cal remarcar que les absidioles i les finestres es van refer en bona part en les obres de restauració que va dur a terme, entre els anys 1966 i 1970, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Els seus elements ornamentals són, per tant, el resultat d’una refecció moderna.
Tant la nau com el creuer i els absis tenen teulades de doble vessant, de teula àrab.
La cúpula es manifesta a l’exterior per mitjà d’un cimbori octagonal, sobre el qual s’aixeca un campanar de torre amb quatre obertures, que data de l’any 1684. El campanar primitiu va caure durant el terratrèmol del 1448.
La decoració original de l’església és molt minsa. A l’interior, però, sobresurten unes impostes amb motius denticulats i estilitzacions vegetals. També cal destacar les bases i els capitells de les columnes adossades a la zona preabsidal. A la base de la columna dreta hi ha la figura d’una persona en actitud de pregar i, a banda i banda, dues escenes, una amb una fera que ataca unes ovelles. A la columna del costat esquerre, apareixen personatges i animals sense una lògica iconogràfica gaire clara. Al capitell de la columna dreta, s’hi veuen uns grifons enfrontats, i a la columna esquerra hi ha unes aus que semblen àguiles.
El claustre
Claustre del monestir de l’Estany (Moianès)
© C.I.C. - Moià
El claustre del monestir és situat al sud de l’església. Consta de quatre galeries disposades al voltant d’un pati gairebé quadrat. En la seva construcció primitiva, aquest claustre posseïa dos pisos. El superior, que tenia una façana massissa i dos grans finestrals per galeria, es va suprimir al llarg de les obres de restauració dutes a terme entre els anys 1948 i 1958. El pis superior es va refer en 1981-84, però seguint uns principis arquitectònics radicalment diferents.
Les galeries inferiors tenen el sostre format per un embigat de fusta i conserven diversos arcosolis i tombes de personatges relacionats amb la història del monestir.
Els porxos de les galeries claustrals consisteixen en un podi alt, damunt el qual s’aixequen nou parelles de columnes bessones per galeria, que suporten deu arcades. Els angles es formen per mitjà de cinc columnes, que havien estat massissades i es van restaurar durant les obres del 1948.
La base de les columnes presenta formes molt diverses. El fust és cilíndric i totalment llis. Coronen les columnes capitells troncopiramidals invertits totalment treballats. Sobre els capitells hi ha un àbac motllurat que agrupa les dues columnes. D’aquest àbac arrenquen els arcs de mig punt, llisos a l’exterior i amb una petita motllura tòrica a l’interior.
Les parts no esculturades del claustre s’han construït amb carreus sense polir, de la mateixa pedra de l’església. Queden agafats amb morter de calç i sorra, i es disposen en filades regulars.
La història
La primera notícia documental del lloc és de l’any 951, quan es parla de terres infra fines Stangas i in ipso stanio, sota la jurisdicció del castell d’Oló i dins la parròquia de Terrassola. Les notícies de l’església daten del 990, quan en un litigi dels senyors de Gurb amb el bisbe de Vic, l’església passà al bisbat però amb usdefruit de la família Gurb.
La vida comunitària a l’Estany data de l’any 1080, quan el bisbe de Vic Berenguer Seniofred de Lluçà hi instal·là un grup de canonges provinents de Vic que visqueren sota la regla de sant Agustí. El primer prior es deia Bernat Compar, i el nou monestir fou dotat de nombroses possessions i deixes. Home fidel i seguidor de les idees del bisbe, el prior va instigar, des del monestir de l’Estany, la reforma de la vida del clergat. La relació entre el bisbat de Vic i el monestir era molt estreta. Per tal de dotar el cenobi, la seu va cedir diverses possessions, que s’estenien per les comarques del Bages, Osona, Segarra, Anoia, Vallès Oriental i Occidental, Penedès i Baix Llobregat. En aquestes comarques, el monestir creà diverses pabordies filials i priorats, com la de Sant Pere dels Arquells (1100) i la de Castellterçol (1420). La comunitat de l’Estany va créixer considerablement, i va caldre ampliar les dependències i construir una nova església, que fou consagrada el 1133. Les obres del claustre, començades al segle XII, van acabar al segle XIII.
L’any 1264, quan el cenobi tenia dotze canonges, catorze sacerdots beneficiats i uns dotze servents, va adquirir la categoria d’abadia, categoria que ja havia tingut durant un curt període en temps de Bernat Compar. El primer abat va ser Ferrer de Calaf; ell i els seus ardiaques van tenir sempre la consideració de canonges de Vic, d’on presidien els pontificals en absència del bisbe.
La decadència del monestir s’inicià quan van voler adquirir el terme d’Oló, on hi havia el monestir. Per a fer-ho van haver d’endeutar-se i vendre possessions en altres termes. En un principi, la gent del terme hi estava d’acord, però després es van revoltar, ja que volien passar a jurisdicció reial. Això va motivar l’assetjament i la destrucció del monestir el 15 d’agost de 1395. A partir d’aquest fet, la comunitat es va dispersar per diversos monestirs de la zona. Entre el 1410 i el 1420, l’abat Guillem Ramon de Vilardell es proposà de reorganitzar el cenobi. La comunitat, però, estava dividida, i l’abat amb alguns canonges se’n va anar a viure a Manresa i la resta es van dispersar per Sabadell i Castellterçol. Va morir el 1436, excomunicat, i aleshores els canonges van tornar al monestir, el qual es trobava en un estat ruïnós i amb les rendes mal administrades. Malgrat alguns esforços per restablir-hi una comunitat monàstica, fou definitivament secularitzat el 1592, i el 1596 va esdevenir arxiprestat i es va unir a la rectoria de Moià. Una petita comunitat secular va continuar vivint-hi, i el 1626 recuperà la dignitat de col·legiata. El 1775 es va convertir en parròquia dependent del bisbat de Vic.
El 1896 es van iniciar algunes obres de reforma del monestir. A partir del 1931, quan el van declarar monument historicoartístic nacional, s’hi van efectuar diverses campanyes de restauració. El 1984 es va aixecar un nou pis sobre el claustre per tal de protegir els capitells de l’acció dels elements.