i Estaràs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Estaràs

Estaràs
© Fototeca.cat
Municipi de la Segarra, situat a la part alta de la ribera del Sió.
Població: 
177 h
[2009]
Extensió: 
21 km2

Situació i presentació

El municipi d’Estaràs, de 20,94 km2, limita amb els municipis de Sant Ramon (NW i W), Ivorra (per un petit tram) i Castellfollit de Riubregós (aquest darrer de l’Anoia) al sector septentrional, amb els de Pujalt (Anoia) i Sant Guim de Freixenet a l’E; al S amb Ribera d’Ondara, i a l’W amb Cervera (SW) i les Oluges. El límit municipal d’Estaràs amb el de Sant Ramon arriba fins al poble de Sant Ramon, de tal manera que un petit sector d’aquest queda dins del terme d’Estaràs.

El territori d’Estaràs és situat entre els plans de Sant Guim de Freixenet al S i els de Sant Ramon al N, i es pot considerar format per tres sectors, un al N, que s’estén per la vora occidental de l’altiplà de Calaf, on hi ha els nuclis de Ferran, Malacara, Alta-riba, i l’antic lloc de Mejanell, un altre al centre, en plena vall del Sió, que inclou els pobles d’Estaràs, Gàver i l’antic lloc de Rubió de Cervera, i un tercer sector al SW, entre el pla de Vergós i l’altiplà que limita pel N amb la ribera de Cervera, centrat pel poble de Vergós Guerrejat, lloc per on s’escola la riera de Vergós. La geografia d’aquest municipi és accidentada, formada per una vall més ampla, la d’Estaràs, a 560 m d’altitud, i per petites valls secundàries i elevacions, la més alta de les quals és el serrat de Ferran, a 701 m d’altitud, solcades per petits torrents, com ara el de Malacara, que donen origen al Sió, que generalment es considera que neix a l’extrem oriental del terme d’Estaràs.

Estaràs és un municipi que ha tingut sempre unes característiques frontereres, però només des d’un punt de vista purament administratiu, perquè, si ho mirem des del punt de vista geogràfic i tectònic, no és possible advertir cap diferència amb la resta de municipis veïns i, com a tal, és plenament segarrenc.

L’actual terme municipal és format per un mosaic de petites entitats d’història i tradició diferents, bé que agrupades al principi del segle XIX sota el nom d’una d’aquestes entitats, la d’Estaràs. Els nuclis de població, ja mencionats, són el poble d’Estaràs, cap municipal, els pobles de Ferran, Gàver i Vergós Guerrejat, el llogaret d’Alta-riba i la caseria de Malacara.

Pel que fa a les principals comunicacions, travessa el sector nord del terme la carretera N-141 de Cervera a Calaf, vora la qual es troba Ferran, i entre aquest poble i el de Sant Ramon la carretera enllaça amb l’Eix Transversal que passa pel NW del municipi. De la N-141 surt, a l’altura de Sant Ramon, la carretera secundària que porta a Alta-riba, Estaràs i Gàver, i davant de les Oluges la que porta a Vergós Guerrejat; ambdues arriben a Sant Guim de Freixenet.

La població i l'economia

El 1365 el poble d’Estaràs (6 focs) no era pas el més poblat, tenien més importància pel que fa a la població Vergós Guerrejat (14 focs) i Gàver (13 focs), mentre que a Rubió de Cervera solament es comptaven 3 focs. En el fogatge del final del segle XIV (1378) la població s’equilibra: Estaràs té 8 focs, 4 Alta-riba, 9 Gàver i Vergós Guerrejat, i 4 Malacara. A mitjan segle XVI Ferran era el poble que tenia més habitants, seguit de Vergós Guerrejat i Gàver, amb 10, 9 i 8 focs respectivament. Estaràs en el mateix moment en tenia 4, Alta-riba 2, i Malacara i Rubió de Cervera 1 ambdós. Al principi del segle XVIII aquest municipi tenia 170 h i destacava Ferran amb 42; el 1787 la població augmentà tant a Ferran (132 h) com a Estaràs (58 h), però a tots els altres pobles el nombre d’habitants va descendir.

Les xifres de població del segle XIX, pel que fa a tot el municipi, augmentaren fins als 591 h del 1860, i s’inicià el segle XX amb una minva, amb 468 h. Durant aquest segle, la xifra màxima registrada s’assolí el 1930 (494 h), però anà disminuint de forma progressiva fins a la darrera dècada, quan tingué lloc un lleuger increment que donà pas a una certa estabilització entorn a 181 h (2005) durant els primers anys del nou segle.

La base econòmica del terme són les activitats agràries. La major part de la terra és de conreu, de secà, i és ocupada quasi en la seva totalitat pel conreu de cereals (ordi i blat). La ramaderia complementa l’agricultura i es basa principalment en la cria de bestiar porcí i d’aviram.

El poble d'Estaràs

Estaràs (26 h el 2005) és situat a 596 m d’altitud, a la dreta del Sió. És format per un carrer principal i uns quants carrerons, i s’estén per la costa sota l’església i una casa senyorial. Aquesta, propietat segles enrere dels Vilallonga, és un edifici amb grans finestrals que deixen endevinar-ne l’origen gòtic, bé que foren retocats posteriorment.

Aspecte de l'església de Sant Julià d'Estaràs
© Patrimonifunerari.cat
L’església parroquial de Sant Julià d’Estaràs és uns quants passos fora del poble, vers llevant. Sobre les parets romàniques es feren alguns eixamples: s’hi alça una espadanya lateral i la portalada fou renovada a l’època medieval amb grans dovelles. Entre les sepultures n'hi ha una dels Vilallonga, amb els seus emblemes heràldics.

La parròquia d’Estaràs fou sempre sufragània de Gàver i pertanyia des del segle XVII al deganat dels Prats de Rei, mentre que Gàver era del de Santa Coloma de Queralt. El 1685 el seu titular era santa Magdalena, bé que es diu que abans era sant Julià, advocació que ha perdurat.

La població celebra la seva festa major el quart diumenge d’agost.

Altres indrets del terme

Gàver i Vergós Guerrejat

Aspecte de l'església de Santa Maria de Gàver
© Patrimonifunerari.cat
Al SE d’Estaràs, a la mateixa ribera de Sió, s’escampa el poble de Gàver (35 h el 2005). Les cases que s’hi feren des del segle XVIII queden una mica separades de les primitives, que són més a prop de l’església vella. Entre aquest poble i Estaràs hi ha algun molí, que ara aprofita l’aigua per a regar. A causa de la situació desavinent de l’antiga església parroquial de Santa Maria de Gàver, se'n va construir una de nova al peu de la carretera. Fou construïda com a temple i com a casa de reunió, d’estil i materials moderns, i inaugurada el 1971. La construcció de l’església vella té la part de migdia romànica, sense l’absis primitiu; fou eixamplada per la banda del N obrint una arcada al mur i fent-hi una altra nau de trets gòtics. Dues finestres geminades embelleixen la nau romànica. La festa major del poble se celebra el quart diumenge d’agost.

Després que el rei tornés a infeudar aquests castells, Gàver, Sant Antolí i d’altres passaren al domini d’Alamanda de Queralt algun temps abans del 1370; continuà de la baronia de Sant Antolí sota els Eimeric i el 1421 formava part del veïnatge de Cervera. Al principi del segle XVII, Gàver era de Jeroni Muntaner i Segimon Despujol; el 1690 pertanyia a Pere de Muntaner i Soronell, i alguns anys més endavant es concedí el títol del marquesat de Gàver a Pere de Muntaner i de Ramon.

A l’extrem SW del terme municipal hi ha el poble i antic terme de Vergós Guerrejat (37 h el 2005). És en la solana de la costa de Freixenet i limita per ponent amb el castell de Montfalcó Murallat. Des de la carretera de les Oluges a Sant Guim, que passa per sota del poble, fins a l’església i el castell serpentegen uns carrerons, sovint escalonats. La festa major se celebra el segon diumenge d’agost.

L’església parroquial de Santa Magdalena de Vergós Guerrejat és d’estil neoclàssic, senzill. Al costat s’alcen les majestuoses parets del castell de Vergós Guerrejat, senyorial, de tipus medieval, amb adaptacions del segle XVI, que fou dels antics Vergós, presents en altres pobles veïns. Com a descendent d’aquests, el 1314 n'era senyor Bernat d’Oluja, i els seus descendents algunes vegades són anomenats Vergós. Als darrers temps, però, era del marquès de Capmany.

Alta-riba, Ferran, Mejanell, i Malacara

El llogaret d’Alta-riba (21 h el 2005) és situat en un tossal, entre Estaràs i la Manresana (Sant Ramon). L’antiga esglesiola de Sant Jordi d’Alta-riba, on des de l’edat mitjana es venera sant Jordi, fou del bisbat de Vic fins el 1595. El bisbe de Vic, Ramon de Bellera, es dirigí el 1358 a Sant Jordi d’Alta-riba en prohibir que es guardés l’Eucaristia en un banc de seure. A causa d’aquest advertiment hagué d’ésser construït a la paret lateral del temple, vora l’altar, un armari de pedra que encara es conserva, potser col·locat un xic més amunt de com ho estava en aquella època. La festa major del llogaret se celebra per Sant Jordi, a l’abril.

Al lloc es conserven les ruïnes d’un castell que, segons la seva estructura, és anterior a l’època gòtica. El castell d’Alta-riba, esmentat des del 1110, fou venut el 1238 per Guillem de Cervera al monestir de Santes Creus, que el tingué fins a la desamortització. És molt probable que d’aquest castell procedeixi la cèlebre família dels Alta-riba, que romangué en altres llocs de la Segarra, com l’Aranyó; al segle XIV eren procuradors del vescomte de Cardona.

Al NE del terme hi ha el poble de Ferran (56 h el 2005). S'estén per la costa de la muntanya, que és l’extrem oriental del pla de Sant Ramon. Al cim es veuen ruïnes del que devia ser el castell de Ferran, i es davalla per uns carrerons de cases velles. El sòl del poble és vorejat per un carrer llarg, més modern, i algunes masies habitades es troben prop de l’agrupació urbana. L’església parroquial de Sant Jaume de Ferran conserva algunes parets de l’època medieval, però amb les reformes posteriors perdé l’estructura primitiva. En una d’aquestes adaptacions es trobà als murs una imatge de sant Jaume, de pedra, romànica tardana, que es guarda al Museu Diocesà de Solsona. La festa major se celebra per la Segona Pasqua.

Abans del segle XIV, aquests territoris, en sortir del domini dels comtes de Cerdanya i dels Cervera, passaren al vescomtat de Cardona. El 1798 era procurador del duc de Cardona, a Ferran, Pere de Tristany, prevere i castlà d’Ivorra.

A ponent de Ferran molt a prop de l’accés a l’Eix Transversal, hom pot veure una torre cilíndrica, a la qual és adossada una casa i una capella romànica dedicada a sant Pere: és Mejanell (Mediano, com apareix documentat en llatí). D’aquest castell de Mejanell es tenen notícies del 1121, any en què era considerat un terme del qual depenia el pla de Sant Ramon, si bé no aconseguí d’arribar a formar poble.

Església de Santa Maria de Malacara
© Patrimonifunerari.cat
Al S de Ferran, entre conreus i petits boscos, al final d’una carena d’àmplia perspectiva cap a ponent, s’alça la caseria de Malacara (6 h el 2005). En aquest sector hi ha masies que pertanyien a Santa Maria de Malacara, església del castell de Malacara i sufragània de Ferran. El temple, d’origen romànic, fou reedificat en estil gòtic vers el segle XIV. Al costat hi ha la casa senyorial, on s’entra per un portal de grans dovelles. És un edifici de dues plantes, situat al cim d’un turó. En el mig del nucli s’aixeca la fortificació de planta quadrada.

Com Ferran, Malacara fou primer dels comtes de Cerdanya i després passà al vescomtat de Cardona i fou cedit a diversos feudataris, com Joan de Rubinat (1446). Des del 1458 hom hi troba els Sescomes, i a la fi del segle XVIII era del marquès de Benavent.

La història

Des del punt de vista històric, el component més antic del terme municipal d’Estaràs és Gàver. Gàver és esmentat com a lloc fronterer amb Hispània o el sector àrab el 1015; més tard, el 1035, apareix formant part de la marca del comtat de Berga, que inicialment comprenia els llocs segarrencs de Gàver, Portell i Gospí, i més tard els de Ferran i Malacara. Eclesiàsticament, Gàver i Estaràs foren del bisbat de Vic, i fins el 1595 ho foren Alta-riba i Vergós; la resta de pobles depengueren del bisbat d’Urgell i després del de Solsona i, en crear-se les províncies el 1833, el lloc fou de nou frontera provincial.

Fins al segle XIII Estaràs, Gàver i Alta-riba eren de la jurisdicció dels Cervera. El 1252, Estaràs i Gàver foren venuts al rei Jaume per Guillem de Cervera. Al principi del segle XIV hom troba A. d’Estaràs, conseller de Guillem d’Anglesola i de Ramon Folc de Cardona. El 1352 el poble d’Estaràs havia passat al domini de Ponç de Vilallonga, i de llavors ençà aquest llinatge tingué la senyoria del poble.

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...