i pica d’Estats | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

pica d’Estats

La pica d’Estats, cim del sector central dels Pirineus axials 
© Arxiu Fototeca.cat
Cim (3.143 m alt.) del sector central dels Pirineus axials, al sector de la frontera estatal de França i Espanya i prop d’Andorra.

És flanquejat per dues puntes confoses de vegades amb la principal: la punta de Gabarró, al sud-est, on hi ha el vèrtex geodèsic que porta el nom de Pica d’Estats (3.114 m), i el pic Verdaguer, al nord-oest (3.129 m), a ponent de la qual hi ha el pic de Sotllo (3.072 m, divisòria de les valls de Cardós, al NW, i Ferrera, al SE), separat pel port de Sotllo.

És format per esquists grisos i compactes, metamorfosats per intrusions granítiques originadores d’uns nuclis de gneis. Elevat pel plegament hercinià i fallat per l’alçament pirinenc terciari, l’acció posterior del glacialisme no hi arribà a constituir veritables glaceres dotades d’escolament i sí, només, nínxols de nivació que els torrents de desglaç i les pluges i neus (d’octubre a maig) han convertit sovint en barrancs.

Pertany a l’aresta hidrogràfica entre la Noguera de Vallferrera (hi desguassa el barranc de Sotllo) i els rius Salat (afluent de la Garona) i Vic-de-sòç (que ho és a través de l’Arieja), separats per la canal glaçada i obaga de Riufred.

De gran tradició alpinistica als Països Catalans, és un dels més alts del Pirineu (després dels de la Maladeta i de Pocets). Les primeres ascensions conegudes són la de Henry Russell (1870), la de Maurice Gourdon, des d’Àreu (1883), la de Lluís M. Vidal (1897), primera des del vessant català, i la de Lluís Estasen i Pla (1924), primera a l’hivern.

Col·laboració: 
JRe / IRo
Llegir més...