i Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979

dret català dr cat
Llei orgànica promulgada el 18 de setembre de 1979 i vigent fins el 2006 que atorgava a Catalunya un règim d’autonomia.

La Constitució del 1978 fou el marc legal en què s’inscriví l’Estatut, el qual recollia l’àmplia reivindicació a l’autogovern. Al juliol del 1978, els parlamentaris catalans aprovaren una comissió —comissió dels vint— encarregada de redactar l’Estatut i, constituïda en ponència el 2 d’agost, començà el mes següent a redactar l’Estatut, anomenat popularment Estatut de Sau pel lloc on es reuniren. El projecte d’estatut fou aprovat en sessió solemne per tots els diputats i senadors elegits a les circumscripcions electorals de Catalunya a la seu del Parlament de Catalunya el dia 29 de desembre de 1978, presidida per Josep Tarradellas i Joan, president de la Generalitat Provisional. El resultat de la votació, de la qual eren absents quatre diputats, fou de 58 vots favorables i una abstenció. Després de les eleccions generals del març del 1979 el projecte fou examinat per la Comissió Constitucional, a la qual assistia una delegació de l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, i es determinà, de comú acord, la seva formulació definitiva, sotmesa a referèndum a Catalunya el 25 d’octubre de 1979. Amb una participació del 60,5%, el 88,1% de vots afirmatius, el 7,8% de negatius, el 3,5% en blanc i el 0,5% nuls, el text fou ratificat pels plens del Congrés dels Diputats (29 de novembre) i del Senat (12 de desembre) i sancionat i promulgat uns dies més tard pel rei Joan Carles I. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 fou substituït el 9 d’agost de 2006 per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006. Aquest, inicialment concebut com una reforma del text anterior, per la seva extensió superior i la inclusió de nous àmbits normatius constitueix pròpiament un nou estatut, tot i incloure-hi la major part de disposicions, que també prengueren una major concreció.

L’Estatut del 1979 definia Catalunya com a nacionalitat que per tal d’accedir al seu autogovern es constituïa en comunitat autònoma, i configurava la Generalitat com la institució en què s’organitzava políticament l’autogovern. Establia que la Generalitat és integrada pel Parlament, el president de la Generalitat i el Consell Executiu. El Parlament, elegit per a un termini de quatre anys per sufragi universal i d’acord amb un sistema de representació proporcional, representa el poble de Catalunya i exerceix la potestat legislativa, aprova els pressuposts i impulsa i controla l’acció política i de govern. El president de la Generalitat, elegit pel Parlament d’entre els seus membres i nomenat pel rei, dirigeix i coordina l’acció del Consell Executiu o Govern i deté la més alta representació de la Generalitat i l’ordinària de l’estat a Catalunya. El Consell Executiu o Govern és l’òrgan col·legiat de govern amb funcions executives i administratives. L’estatut delimitava competències exclusives i compartides amb l’administració de l’estat, que en fixa les directrius bàsiques, l’execució de la legislació de l’estat en diverses matèries i preveu la transferència o delegació de competències no assumides pel mateix Estatut. Per tal que el desenvolupament de l’Estatut es realitzés amb rigor, hom creà un organisme a propòsit (Consell Consultiu de la Generalitat). Aquest mateix organisme és l’encarregat de dictaminar si procedeix o no presentar recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional de l’estat. Per altra part, l’Estatut determinava que el català és la llengua pròpia de Catalunya i, juntament amb el castellà, l’idioma oficial del Principat, i que correspon a la Generalitat garantir l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes així com prendre les mesures necessàries per tal d’assegurar llur coneixement i crear les condicions que permetin d’arribar a llur igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Així mateix disposava que l’aranès havia de ser objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció, que la Generalitat estructura la seva organització territorial en municipis i comarques i que podria crear demarcacions supracomarcals, tot mantenint, però, l’organització de la província com a entitat local i com a divisió territorial per a l’acompliment de les activitats de l’estat. A la vegada, establia que el dret català és aplicable en el territori de Catalunya amb preferència a qualsevol altre; que la Generalitat pot establir convenis i acords de cooperació amb altres comunitats autònomes; que d’acord amb el determini la junta de seguretat formada per un nombre igual de representants del govern de l’estat i de la Generalitat podia crear i mantenir una policia autonòmica, com també una premsa, ràdio i televisió pròpies; que l’òrgan jurisdiccional en què culmina l’organització judicial en l’àmbit territorial de Catalunya és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fou substituït per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006.

Col·laboració: 
MAlM
Llegir més...