i Estònia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Estònia

Nom estonià d’Eesti (et)

Estat de l’Europa septentrional que ocupa el territori comprès entre els golfs de Finlàndia i Riga; a l’est limita amb Rússia, al sud amb Letònia i a l’oest i al nord amb la mar Bàltica; la capital és Tallinn.
Població: 
1.291.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
45.227 km2

La geografia física

Vista de l’lla de Hiiumaa
Oficina de Turisme d’Estònia
A Estònia pertanyen nombroses illes, les més importants de les quals són la Saaremaa i la Hiiumaa, de l’arxipèlag Moonsund. La part septentrional és una plana amb una gran quantitat d’aiguamolls que es projecta bruscament cap al golf de Finlàndia; la costa és molt retallada. Més cap al sud el terreny s’aixeca i els sòls són més fèrtils. Les formes de relleu són formades per l’acumulació d’al·luvions o l’arrasament de la terra. Els paisatges geomorfològics principals són carenes de morenes amb còdols erràtics, peneplans, depressions pantanoses i milers de llacs grans i petits. La latitud mitjana, el predomini de la massa d’aire polar i la influència de l’Àrtic determinen el clima. El rigor de l’hivern hi és atenuat pels vents humits de la Bàltica; l’estiu és moderadament temperat. El canvi de ciclons i anticiclons hi fa molt poc estable el temps. Els sòls són rics en calç, però també hi ha sòls en aiguamoll i sòls de podzol. Estònia és situada a la zona de bosc, on les coníferes es relacionen amb els boscs mixts. Els llacs més grans són el Peipus (estonià, Peipsi) i el Vōrts, que tenen sortida al golf de Finlàndia pel Narva, un dels principals rius junt amb el Pärnu, l’Ēmajon i el Pōltsamaa. Els llindars i els ràpids dificulten la navegació pels rius curts i cabalosos, però n'augmenten la importància energètica.

La geografia econòmica i humana

L’agricultura ocupa prop d’un 12% de la població activa i representa el 8% del PIB (1996). La branca principal és la ramaderia (bestiar boví i porcí). Hi ha cereals a tot el territori, lli al SE i al NW del llac Peipus i hortalisses. Les patates, la bleda-rave sucrera i el pinso ocupen un lloc important en l’agricultura. Destaca també l’explotació forestal (el bosc ocupa poc menys del 50% del territori). La indústria, fins els anys vuitanta la primera activitat econòmica, dóna feina al 30% de la població activa (1996) i aporta el 17% del PIB. Predomina el sector químic, per al qual, com també per a la generació d’energia, té importància l’explotació dels esquists bituminosos procedents dels jaciments del NW, al llarg del golf de Finlàndia i a partir dels quals hom obté gasolina, querosè i derivats per a la indústria dels plàstics, dels tints i la farmacèutica. Hi ha indústria electrònica, mecànica, d’aparells de precisió, tèxtil, de fertilitzants i de conserves. Els serveis, de recent desenvolupament, són el sector econòmic principal. Des del 1996 opera a Tallinn un mercat de valors. El comerç exterior té com a principals partides els hidrocarburs, seguit de la maquinària (importació), els articles alimentaris i l’exportació de tèxtils i productes de paper. Els principals clients i proveïdors, amb prop del 50% de les transaccions, són Rússia i Finlàndia. La resta d’estats nòrdics i de la UE es reparteixen l’altra meitat del comerç exterior. Quant al transport, el 1996 les carreteres ocupaven 15.000 km i el ferrocarril uns 1.000 km. Hi ha 520 km de vies navegables. Els principals ports són a Tallinn, Narva i Pärnu. Hi a aeroport a Tallinn. Les dificultats de la transició a un sistema de mercat i l’estat deficient de l’economia heretada del règim soviètic expliquen el descens del PIB en 1990-97 (-1,7% de mitjana anual). Tanmateix, després d’una primera etapa de fortes pèrdues —fins al -11% anual—, des del 1995 ha tingut lloc una remuntada que el 1999 frenà la repercussió de la crisi financera russa. El 1996 el 80% de les empreses havien estat privatitzades. El 1992, en substitució del ruble hom posà en circulació la corona, vigent fins el gener del 2011, en què Estònia adoptà l’euro.  El 1997 la renda per habitant era de 3.360 $, la més alta dels estats sorgits de l’antiga URSS. Dues terceres parts de la població d’Estònia són estonians i una tercera part són russos, sobretot a les ciutats de la vora occidental del llac Peipus (Narva i Sillamäe).

Plaça de l’ajuntament de Tallinn (Estònia)
© Toomas Tuul /www.visitestonia.com
Estònia és l’estat bàltic amb la densitat de població més baixa (30 h/km2). El coeficient de creixement anual fou de 0,5‰ en el període 1987-92, però el 1997 havia baixat a -4‰. El 70% de la població és urbana (1996). Les ciutats principals són Tallinn, Tartu i Narva. El 1992 s’aprovà una constitució que fixa un sistema parlamentari unicameral (Riigikogu), integrat per 101 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys. El Parlament elegeix el president de la república, que gaudeix d’àmplies atribucions, per un període de cinc anys. Segons la Constitució, només tenen dret de vot els ciutadans que tenien la nacionalitat estoniana abans del 1940 i els seus descendents o els que posteriorment n'han adquirit la ciutadania. Estònia és membre de l’ONU, de l’OSCE i del Consell d’Europa.

La història

Dels origens al primer estat estonià independent

La primera referència històrica d’Estònia és deguda a Pitees (segle IV aC), que en parla en l’obra Periple. Els estonians, probablement d’origen escandinau, vivien en comunitats més o menys confederades, que es regien per un sistema patriarcal i que feren de la pirateria un dels seus mitjans de subsistència. Els normands envaïren el país (~850) i el dominaren durant dos segles. El 1194 Dinamarca envaí el territori; la resistència dels estonians a la religió cristiana féu que el bisbe de Livònia, Albert de Buxhövden, llancés contra ells l’orde dels cavallers de l’espasa, reforçat amb croats alemanys i ajudat ensems per tropes sueques i russes.

Així ocupà la part meridional del país (1217), i s’alià amb Valdemar II de Dinamarca per sotmetre'n la resta i les illes (1224 i 1227). El territori fou repartit pel papa: el nord correspongué als danesos, que hi fundaren Narva i Tallinn, i el sud als alemanys. Després de la insurrecció estoniana de 1343-45, Dinamarca vengué la seva part a l’orde teutònic (1346). El 1558 el tsar Ivan IV envaí Narva i una part del territori d’Estònia, i Suècia conquerí les regions septentrionals i n'expulsà els russos el 1581.

El 1632 fou fundada la Universitat de Tartu (1632). Després de la derrota sueca a Poltava, Rússia envaí el país (1710), que annexà al seu territori pel tractat de Nystad (1721). La política dels tsars tornà als nobles alemanys les seves prerrogatives, limitades pels suecs, i submergí els camperols en una servitud i una misèria que provocà una forta emigració, sobretot a l’Amèrica del Nord. Amb l’emancipació dels serfs (1811) i la prosperitat econòmica de la segona meitat del segle XIX hi hagué una renaixença del sentiment nacional i l’aparició d’un líder polític, C.R. Jacobson, que defensava la igualtat de drets amb els alemanys.

El tsar Alexandre III endurí la política i hi imposà les lleis i l’idioma de Rússia. El 1905 el partit polític estonià més radical, presidit per Jaan Teemant, organitzà una insurrecció obrera, reprimida implacablement. En produir-se la Revolució Russa, Estònia assolí l’autonomia (12 d’octubre de 1917), però fou ocupada pels bolxevics (desembre), envaïda per l’exèrcit alemany (febrer del 1918) i annexada a Alemanya pel tractat de Brest-Litovsk (març).

De la independència a l'ocupació soviètica (1920-1991)

A la fi de la Primera Guerra Mundial Estònia es declarà independent. Després d’una guerra amb Rússia se signà l’armistici de Tartu (2 de febrer de 1920), pel qual era reconeguda la seva independència. Després d’uns anys de gran inestabilitat política, en els quals el Vaps (moviment antisocialista i autoritari format pels veterans de la guerra d’independència) intentà enderrocar el Govern, el 1934 el primer ministre Konstantin Pats imposà un règim autoritari, i quatre anys després féu aprovar una nova constitució acusadament presidencialista, sota la qual fou elegit president. Tot i declarar-se neutral en esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939 l’URSS obligà Estònia a signar un pacte d’assistència mútua pel qual hagué d’acceptar l’establiment de bases militars soviètiques en el seu territori, cosa que en la pràctica representà una subordinació directa d’Estònia a Rússia. 

Ocupada per les tropes soviètiques (juny del 1940), fou annexada a l’URSS (agost), envaïda pels alemanys el 1941 i reconquerida pels soviètics el 1944; des d’aleshores fou una de les repúbliques socialistes soviètiques. A partir de la política d’obertura del cap del Govern soviètic Mikhail Gorbačov, Estònia i les altres dues repúbliques bàltiques esdevingueren el territori de l’URSS on més força prengué l’impuls nacionalista, amb iniciatives com la cadena gegant formada a l’agost del 1990 per un milió de persones en protesta del pacte germanosoviètic que havia permès l’annexió dels tres aleshores estats exactament cinquanta anys enrere. Decretada la sobirania del Parlament, aquest, votà al març del 1990, el retorn a la independència després d’un període de transició. El resultat del referèndum del 3 de març de 1991 mostrà un clar decantament per la independència (77%), que fou proclamada el 21 d’agost següent.

Estat independent per segon cop. Ingrés a la Unió Europea i l'OTAN (1991-2004) 

La Unió Soviètica no acceptà les independències dels tres nous estats bàltics fins el 6 de setembre. Els EUA, per la seva banda, acceptaren la nova situació i el 17 de setembre Estònia ingressava a l’ONU. Pel juny del 1992 hom aprovà una Constitució i a l’octubre del mateix any l’escriptor nacionalista Lennart Meri, líder de la coalició de centre-dreta Isamaa, era elegit primer president de la nova república. En les eleccions generals del març del 1995 resultà guanyador el bloc de centreesquerra KMU, amb el 32% dels vots (41 dels 101 escons), i el seu dirigent Tiit Vähi rebé l’encàrrec de formar govern.

El nou Govern, en coalició amb el Partit del Centre (esquerra), es constituí al mes d’abril; mesos més tard, i arran d’una crisi governamental per un escàndol sobre enregistraments secrets, el Partit del Centre fou substituït en la coalició pel Partit de les Reformes (dreta liberal). Al setembre del 1996 se celebraren eleccions presidencials, que guanyà Lennart Meri. Després de la retirada del Partit de les Reformes de la coalició de govern, al desembre Meri aprovà un nou Govern de minoria KMU, encapçalat pel primer ministre Tiit Vähi, el qual l’any 1999 fou substituït per Mart Laar. Les tensions internes en la coalició governant provocaren al gener del 2002 la dimissió del primer ministre Laar (substituït per Sim Kallas al front d’una altra coalició de govern formada pels partits Reformista i Liberal). Després de les eleccions del març del 2003, el líder de Res Publica, Juhan Parts, formà una coalició de govern amb el Partit Reformista i el Partit de la Unió.

Els primers anys de la independència, els successius governs se centraren en la transició a una economia de mercat i a encarar la integració al bloc occidental, amb el consegüent allunyament de l’òrbita russa. Al desembre del 1997 s’iniciaren negociacions en ferm per a l’ingrés d’Estònia a la Unió Europea (que havia presentat la candidatura l’any 1995), que finalment tingué lloc al maig del 2004 junt amb un nombrós grup de candidats, prèvia celebració d’un referèndum (setembre del 2003). Dos mesos abans, al mes de març, havia tingut lloc la incorporació a l’OTAN.

Com en els altres dos estats bàltics, des dels primers anys de la independència les tensions amb Rússia han estat recurrents, atiades per les acusacions russes al Govern estonià de discriminar lingüísticament i civilment la població russòfona (bona part de la qual es nega a aprendre la llengua pròpia i oficial dels nous estats), i també per qüestions de delimitació fronterera, qüestions que han esdevingut una arma de pressió recurrent per part de l’Estat rus.

Pel que fa a l’economia, malgrat l’impacte de la crisi financera russa d’agost del 1998, Estònia gaudí aquests anys de notables índexs de creixement i al novembre d’aquest any ingressà a l’Organització Mundial de Comerç. Els bons resultats, en conjunt, de les reformes encaminades a la implantació de l’economia de mercat (creixement al voltant del 5% i el 8% del PIB anual entre el 2000 i el 2004), afavoriren l’ingrés a la UE, després del qual tingué lloc una acceleració de les inversions.

De l'ingrés a la UE ençà 

Els enfrontaments al si del Govern provocaren la dimissió de Parts i la formació d’un nou Govern presidit per Andrus Ansip (abril del 2005). Al setembre, el ministre de Defensa dimití per l’acusació de pràctiques corruptes entre el seu ministeri i la indústria, i per la bel·ligerància envers determinats grups de l’oposició d’alguns dels seus subordinats.

El 9 d’octubre de 2006 fou elegit un nou president, Toomas Hendrik Ilves, del Partit Socialdemòcrata, en substitució d’Arnold Rüütel, que havia exercit el càrrec des del 2001. Mentrestant es fusionaren els dos grans partits tradicionals estonians, la Unió per la República-Res Pública i la Unió Pro Pàtria. La nova formació fou la principal força política al Parlament, amb 35 dels 101 escons, tot i que no hi pertanyien ni el president ni el primer ministre, Andrus Ansip, reformista, al càrrec des del març del 2005.

El 4 de març de 2007 se celebraren eleccions legislatives, que donaren la victòria al Partit de la Reforma Estoniana, en segon lloc quedà el Partit Estonià de Centre i, en tercera posició, la unió dels dos grans partits tradicionals estonians (IRPL). Andrus Ansip renovà el seu càrrec. Les relacions amb Rússia continuaren essent tenses, tant per les acusacions des d’aquest país de discriminació de la minoria russòfona com per alguns incidents puntuals, com ara la retirada a l’abril del 2007 d’un monument a l’Exèrcit Roig que desencadenà greus avalots.

Pel que fa a l’economia, el fort creixement que experimentà (prop del 10% els darrers anys) es veié reduït de manera dràstica durant el 2008. Als factors globals de la crisi econòmica, s’afegí l’estancament d’un model basat en la mà d’obra barata. Tot i la crisi, Estònia passà a formar part de la zona euro al gener del 2011. El mes següent el Partit de la Reforma, aliat a l’IRLP, renovà la majoria parlamentària (56 escons sobre 101). Ansip fou confirmat per tercera vegada com a cap de Govern.

Llegir més...