Estudis Universitaris Catalans

EUC (sigla)

Ensenyament de tipus universitari iniciat el 16 d’octubre de 1903 com una de les conseqüències del Primer Congrés Universitari Català.

En un principi, se cercà la integració en la universitat oficial, que només reconeixia la llengua espanyola en el seu si i excloïa la cultura catalana, però l’intent fracassà (1905). Aleshores, s’acolliren a diverses institucions barcelonines: Ateneu Barcelonès, Escola Industrial, Biblioteca de Catalunya, Ateneu Polytechnicum, etc., fins que s’incorporà a la Universitat Autònoma de Barcelona (any acadèmic 1933-34). Durant tot aquest període, esdevingueren un embrió del que havia de ser una universitat catalanitzada i moderna, i un centre de formació de l’elit intel·lectual que havia de regir les institucions culturals de la Mancomunitat de Catalunya (prefigurada des de principi de segle, però no constituïda fins el 1914). 

Començà només amb dues disciplines —dret civil català i història de Catalunya—, que tot seguit foren ampliades amb les d’economia social i política aranzelària, literatura catalana, dret públic català i, més endavant, amb les d’història de l’art català, geologia aplicada a Catalunya, tècnica i anàlisi química, agricultura, pedagogia nacional, estudis portuguesos, filologia romànica, filosofia, gramàtica comparada del llatí i el català, història musical i ètnica de la cançó popular, lògica i metodologia de la ciència i geografia. En foren professors els més destacats estudiosos de Catalunya, entre ells A. Rubió i Lluch, J. Puig i Cadafalch, A. Borrell i Soler, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors, P. Bosch i Gimpera, Manuel de Montoliu, Jordi Rubió, F. Valls i Taberner, Francesc Martorell i Pau Vila.

Reduïdes amb el temps a quatre totes aquelles assignatures —gramàtica, literatura, història i geografia—, la Guerra Civil de 1936-39 obligà els EUC a suspendre llurs activitats. Represes el 1942, es restablí l’ensenyament regular de lingüística catalana, per R. Aramon i Serra, història de la literatura, per Jordi Rubió (després per Jordi Carbonell, Antoni Comas i Joaquim Molas), història de Catalunya, per Ferran Soldevila (després per M. Coll i Alentorn) i, esporàdicament, de dret civil català, per A. Borrell i Macià, economia política, per S. Millet i Bel, paleografia, per Pere Bohigas, i arqueologia, per J. de C. Serra i Ràfols. La progressiva catalanització universitària de la dècada de 1970 en propicià la desaparició. Durant els anys 1961-85 organitzà uns cursos de cultura catalana per a estudiants estrangers.