i ETA | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

ETA

Membres d'ETA fent una conferència de premsa
© Fototeca.cat
ciències polítiques polít
Sigla d’Euskadi ta Askatasuna (‘País Basc i Llibertat’), organització basca revolucionària clandestina.

Dels inicis sota el franquisme a la Transició espanyola

Creada el 1959 per grups d’estudiants de Guipúscoa i de Biscaia organitzats al voltant de la revista Ekin (‘Fer’, ‘Treballar’; 1952), es definia com a nacionalista, aconfessional i democràtica. En 1959-61 aparegué Zutik (‘Dempeus’), l’òrgan oficial, i la lluita fou de caràcter marcadament propagandístic. Les assemblees I (1962), II (1963), III (1964) i IV (1965) concretaren la teoria i les formes d’organització d’ETA i decidiren explícitament el recurs a l’acció armada com una de les vies d’assoliment dels objectius.

La V Assemblea (1966-67), arran de la qual sorgí el Movimiento Comunista de España, escissió contrària a l’acció armada, definí els fronts de lluita obrer, cultural, polític i militar, i l’organització inicià, així mateix, els primers atemptats d’envergadura, entre els quals cal esmentar l’assassinat del cap de la Brigada d’Investigació Social de Sant Sebastià, Melitón Manzanas (1968), que provocaren tres estats d’excepció seguits entre el 1968 i el 1969.

Aquests estats d’excepció culminaren en l’anomenat procés de Burgos al desembre del 1970, contra setze dels seus militants. Durant el procés el règim rebé la pressió internacional (a banda, ETA segrestà el cònsol alemany a Sant Sebastià) i, finalment, Franco commutà les penes de mort.

La VI Assemblea (1970) produí una escissió, i molts dels seus militants passaren a formar part de la Lliga Comunista Revolucionària (1972). El 20 de desembre de 1973, tot i la mort d’Eustakio Mendizábal, un dels màxims dirigents, ETA atemptà mortalment a Madrid contra el president del govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco. El 1974, després del primer atemptat múltiple en una cafeteria de Madrid en què moriren dotze persones, hom replantejà el debat sobre la utilització de la lluita armada, conflicte resolt amb una nova escissió en dues branques independents: militar (M), partidària de la violència, i politicomilitar (PM), favorable a combinar operacions armades amb accions polítiques.

En la represàlia subsegüent, al setembre del 1975, foren afusellats els membres d’ETA Juan Paredes Manot, àlies Txiqui, i Ángel Otaegi. El mateix any, a través d’un infiltrat la policia desarticulà la cúpula d’ETA politicomilitar.

A la VII Assemblea d’ETA-PM (1976) es formà el nucli de tendència marxista leninista Partit per la Revolució Basca (EIA), que donà lloc a Euskadiko Ezkerra (EE). La fi del franquisme portà una treva, iniciada al desembre del 1976, en la qual ETA-M donà suport en les eleccions generals a les forces abertzales aplegades a Altsasu (1977), de les quals sorgí Herri Batasuna. A l’octubre d’aquest any el govern decretà una amnistia, però no per als militants condemnats per assassinat.

Al maig del 1978, ETA reprengué l’activitat terrorista, tot condicionant l’establiment de negociacions a l’anomenada alternativa KAS (Koordinadora Abertzale Socialista), consistent en la unificació de les comunitats autònomes de Navarra i el País Basc, la retirada de l’exèrcit i les forces policíaques i l’autodeterminació del poble basc.

El 1981 el govern de la UCD, partit contra alguns membres del qual havia atemptat ETA, pactà mesures de reinserció per a membres de l’organització amb EE, motiu pel qual aquesta formació fou criticada pels sectors més durs de l’independentisme. Aquest mateix any tingué lloc una nova escissió dins ETA-PM, integrada pels membres menys radicals, que finalment s’autodissolgué. El sector que restà constituí ETA VIII Assemblea, partidària de continuar la lluita armada.

Des del 1983 les accions violentes foren protagonitzades per ETA-M, la qual, si bé concentrà l’activitat al País Basc, atemptà sovint en altres parts de l’Estat espanyol, sobretot a Madrid i a Navarra, i també a Catalunya. El 1983, el govern espanyol posà en pràctica una política de reinserció amb exetarres que havien rebutjat els mètodes de l’organització. Al final d’aquest mateix any, aparegueren uns Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), que atemptaren mortalment contra presumptes membres d’ETA i que posteriorment foren desarticulats.

L’enquistament del conflicte

Des del 1984, el govern francès inicià una col·laboració més estreta amb l’espanyol, en la qual destacà la detenció i extradició de diversos militants d’ETA. Tanmateix, alguns militants foren expulsats a països tercers per a evitar que els GAL atemptessin a França. Al setembre del 1986, l’assassinat de Dolores González Catarain,Yoyes, destacada militant d’ETA acusada de traïció per haver rebutjat la lluita armada, desencadenà un debat en el món de l’esquerra independentista basca sobre els límits ètics i polítics de la violència com a mitjà.

Paral·lelament a la persecució policial, i malgrat aquesta, des d’aquests anys els successius governs espanyols i l’organització terrorista dugueren a terme negociacions secretes amb l’objectiu d’arribar a un cessament pactat dels atemptats. Tanmateix, aquestes temptatives foren avortades per alguns dels atemptats més cruents de l’organització: l’any 1987 tingué lloc en els grans magatzems de Barcelona Hipercor l’atemptat d’ETA més cruent, en el qual moriren vint-i-una persones, i també contra la caserna de la Guàrdia Civil a Saragossa (onze morts). La mort de Txomin Iturbe (1987), un dels principals representants d’ETA en les negociacions, també dificultà l’entesa. El 1989 es reprengueren els contactes entre l’organització terrorista i el govern a Alger, que fracassaren.

Mentrestant, ETA seguí atemptant i, per tal de finançar-se, continuà extorquint, amb l’anomenat “impost revolucionari”, empresaris i homes de negocis bascs. Els segrestos foren també una pràctica habitual de finançament: destacaren, per la seva llarga durada, els dels empresaris Emiliano Revilla (250 dies, alliberat el 1988), José María Aldaya (342 dies, alliberat el 1996) i Cosme Delclaux (233 dies, alliberat el 1997), i el del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara (532 dies, alliberat el 1996).

El 1991 ETA perpetrà el segon atemptat més massiu a Catalunya en fer esclatar un cotxe bomba a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, que matà nou persones, cinc de les quals eren nens.

A França, la persecució policial imposà una creixent pressió sobre ETA a partir de la detenció de diversos líders, entre d’altres, Santiago Arrospide Sarasola, Santi Potros (1987) i Francisco Múgica Garmendia (1992), la desarticulació del grup afí a ETA Iparretarrak (1990) i el desmantellament de diversos arsenals, com ara el de Bidart (1992).

Des del final dels anys vuitanta, a banda de les forces de l’ordre, els atemptats d’ETA es dirigiren sobretot contra personalitats destacades de la vida pública: militars d’alta graduació, magistrats i membres i càrrecs del PSOE i del PP. Foren assassinats, entre d’altres, la fiscal de l’Audiència Nacional Carmen Tagle (1989), el dirigent del PP basc Gregorio Ordóñez (1995) i el del PSOE Fernando Múgica Herzog (1996), el regidor del PP d’Ermua Miguel Ángel Blanco (1997), el tinent coronel Antonio García Blanco (2000) i el diputat i antic ministre de Sanitat del PSC Ernest Lluch i Martín (2000). Per la seva banda, el candidat de l’oposició a la presidència del govern espanyol José María Aznar López fou objecte l’any 1995 d’un atemptat fallit.

De cabdal importància en el desenvolupament del conflicte fou la connivència d’Herri Batasuna i el seu entorn davant els atemptats, que sempre es negà a condemnar, cosa que dugué el govern espanyol a emprendre accions contra aquest partit, per tal com el considerava l’organitzador del suport a ETA en sectors de la societat basca. L’any 1997 el jutge Baltasar Garzón processà la mesa nacional d’HB, i el diari Egin, considerat portaveu d’ETA, fou clausurat.

Paral·lelament a l’espiral de violència i repressió fou constituït el 1992, Elkarri, un moviment abertzale independent de partits polítics partidari de la renúncia a la violència i d’una solució negociada del conflicte. Tot i no obtenir resultats palpables a curt termini, en els seus catorze anys d’existència teixí una xarxa de complicitats en la societat basca que, amb els anys, es revelà força influent, especialment a través de la seva successora Lokarri (2006) i en l’articulació d’un independentisme no violent.

Treva (1999) i declivi

Al desembre del 1998, simultàniament a l’anomenat pacte de Lizarra entre les diverses forces nacionalistes del País Basc, ETA proclamà una treva indefinida que durà des del setembre fins al novembre del 1999. Durant aquest parèntesi, que, tot i l’absència d’atemptats, anà acompanyat d’episodis de violència perpetrats per sectors propers a ETA, el govern espanyol rebutjà qualsevol mena de negociació relativa a l’autodeterminació, el cessament de la persecució policial o el trasllat de presos d’ETA a presons del País Basc.

Així, al llarg del 2000 cometé nombrosos assassinats, principalment al País Basc, Madrid, Andalusia i Catalunya. Com a resposta a la nova onada d’atemptats, el govern del PP inicià a partir del 2002 una dura política policial contra ETA, que inclogué la consideració de Batasuna i la majoria d’organitzacions de l’esquerra abertzale com a part del grup terrorista, a través de la polèmica llei de partits, consensuada entre populars i socialistes.

Els atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York augmentaren encara més la pressió sobre ETA, i reforçaren especialment el compromís de França. Fruit d’aquests canvis fou la detenció, a l’octubre del 2004, de l’aleshores número u del grup terrorista, Mikel Albizu, àlies Antza, a la població de Salies de Bearn (Occitània). A partir d’aleshores s’inicià una llarga etapa sense atacs mortals. No obstant aquest afebliment, la continuació dels atemptats, les declaracions públiques de l’organització i, en general, totes les incidències en què ETA es trobava directament o indirectament involucrada, especialment les extorsions a empresaris i el vandalisme de grups de simpatitzants, continuaren influint en el curs polític de tot l’Estat.

Així, al juliol del 2003 ETA es declarà en contra de l’anomenat Pla Ibarretxe per a la pacificació del País Basc i l’assoliment d’un nou estatus polític del territori , malgrat la insistència del Partit Popular (i, tot i que inferior, la del PSOE) de considerar aquest pla una forma de complicitat encoberta dels objectius del grup terrorista. Aquest clima influí també en la política catalana quan la publicació d’una entrevista secreta entre la cúpula dirigent d’ETA i el líder d’ERC Josep Lluís Carod-Rovira al gener del 2004 provocà la immediata dimissió d’aquest com a conseller en cap.

Al novembre del 2004, a través de Batasuna, ETA feu una proposta d’alto el foc indefinit per a emprendre negociacions de pau, i al maig de l’any següent el govern espanyol anuncià la intenció d’iniciar negociacions directes amb ETA amb l’objectiu de posar fi al conflicte, decisió que avalaren totes les forces polítiques del Congrés espanyol llevat del PP, el qual intensificà la campanya en contra d’un final pactat de la violència, insistint a vincular ETA amb els atemptats de l’onze de març de 2004 (extrem que finalment fou desmentit per la sentència de l’Audiència Nacional de l’1 de novembre de 2007).

ETA anuncià una nova treva incondicional a partir del 24 de març de 2006. Tanmateix, les negociacions no obtingueren avenços substancials per l’absència d’acords entre ambdues parts sobre qüestions fonamentals (acostament de presos etarres, autodeterminació, qüestió de Navarra, etc.) i s’estrenyé el setge policial i judicial sobre l’organització. Per la seva banda, entitats com l’Asociación de Víctimas del Terrorismo (AVT), amb connivència amb el PP, pressionaren per rebutjar qualsevol sortida a la violència que no fos una rendició incondicional d’ETA.

Al final de desembre, amb un atemptat a l’aeroport de Barajas que provocà dues víctimes mortals, ETA posà fi a la treva (bé que no ho feu oficial fins al juny de l’any següent). Els mesos següents, en els diversos atemptats no aconseguiren fer víctimes mortals (llevat d’un cas) i se succeïren les detencions de presumptes membres i col·laboradors de la banda, les desactivacions d’artefactes explosius i la identificació d’arsenals, mentre s’acceleraren els processos judicials i les condemnes. A l’agost del 2007 foren detinguts a Cahors (França) diversos autors de l’atemptat de Barajas, que incloïa diversos dirigents, com ara Mikel Garikoitz Aspiazu Rubina, àlies Txeroki.

S'intensificaren, així mateix, les detencions de presumptes membres i col·laboradors de l’organització, les desactivacions d’artefactes explosius i la identificació d’arsenals, i s’acceleraren els processos judicials i les condemnes a l’anomenat entorn d’ETA, especialment amb la il·legalització del Partit Comunista de les Terres Basques i Acció Nacionalista Basca (febrer i setembre del 2008).

ETA tornà a assassinar al desembre del 2007 quan atemptà contra dos guàrdies civils a Capbreton (França). Des d’aleshores, en la desena d’atemptats subsegüents moriren un regidor socialista (març), un guàrdia civil (maig), un brigada (setembre), un empresari (desembre), un policia nacional (juny del 2009) i dos guàrdies civils (juliol del 2009), aquests darrers a Calvià (Mallorca). A banda, alguns dels atacs foren de gran aparatositat, i en general precedits d’avisos. Cal esmentar els de la Universitat de Navarra (octubre del 2008), el del Campo de las Naciones de Madrid (febrer del 2009) i el perpetrat en una caserna de Burgos (juliol del 2009) que, tot i no produir víctimes mortals, feu una seixantena de ferits.

De l’alto el foc permanent a l’autodissolució

Els primers mesos del 2010 s’inicià el que semblava l’etapa final d’ETA, ja molt debilitada per l’acció policial i judicial i, alhora, per una creixent pèrdua de suport popular entre les seves bases tradicionals.

Tingueren lloc, en aquest context, diverses iniciatives promogudes des d’instàncies mediadores per tal de posar fi al conflicte. La primera fou l’anomenada declaració de Brussel·les, encapçalada per l’activista sud-africà dels drets humans Brian Curri, el qual al març del 2010 demanava a ETA un alto el foc supervisat internacionalment i al govern espanyol d’encetar un procés de legalització de l’esquerra abertzale i d’acostament dels presos al País Basc.

La proposta fou presentada al Parlament Europeu i al setembre ETA difongué a través de la cadena britànica BBC un anunci de suspensió de les accions armades i un compromís amb una solució democràtica del conflicte. Al mateix temps, en l’anomenat acord de Gernika, una trentena d’organitzacions polítiques i socials basques secundaren l’obertura d’un procés de pau negociat, i el líder de l’esquerra independentista basca empresonat Arnaldo Otegi afirmà la incompatibilitat de la violència amb l’assoliment de la independència.

Al gener del 2011 ETA anuncià un alto el foc “permanent, de caràcter general” i verificable internacionalment. Paral·lelament, l’esquerra independentista creà Sortu, un partit independentista que rebutjava explícitament la violència. Aquest partit no fou admès perquè la judicatura espanyola el considerà adscrit a la trama civil d’ETA, però el seu successor, Euskal Herria Bildu, amb uns plantejaments idèntics, pogué presentar-se a les eleccions municipals de l’abril, en les quals obtingué bons resultats. Al setembre del 2011 fou constituïda una Comissió Internacional de Verificació (CIV) amb l’objectiu de testimoniar imparcialment el cessament de la violència i el lliurament de les armes de l’organització. Al gener del 2014 la CIV autentificà un primer lliurament d’armes.

Al setembre el col·lectiu majoritari dels presos d’ETA se sumà a l’acord de Gernika, i a l’octubre se celebrà a Sant Sebastià una Conferència Internacional que renovà les expectatives sobre la fi del conflicte. La conferència incloïa figures destacades de la política internacional, entre les quals cal esmentar Kofi Annan, Gerry Adams, Bertie AhernGro Harlem Brundtland, els quals hi llegiren la Declaració d'Aiete, que apel·lava a ETA a posar fi definitivament a l'activitat armada amb una declaració pública,  a iniciar un diàleg entre totes les parts en conflicte un cop feta oficial la fi de la violència, entre altres recomanacions.

Assistiren a la conferència tots els partits polítics del País Basc menys el PP i Unión Progreso y Democracia, i tampoc no hi assistí el lehendakari Patxi López. La resolució final instava l’organització terrorista a renunciar irrevocablement a la violència i el govern espanyol a comprometre’s a la pacificació i la normalització, i abordava qüestions essencials, com ara la gestió del final de la violència, la política penitenciària, la legalització de Sortu o el reconeixement de les víctimes del terrorisme.

El 20 d’octubre ETA feu públic un comunicat a través del diari Gara en el qual anunciava l’abandó definitiu de l’acció armada sense condicions, verificable internacionalment, amb el compromís d’iniciar un procés de diàleg amb els governs espanyol i francès. El comunicat reconeixia també els procediments democràtics com els exclusivament legítims per a assolir l’objectiu polític de la independència, i posava èmfasi en el dret a decidir i l’autodeterminació.

Tot i el cessament de la violència i la crida al diàleg, des de l’anunci formal de l’alto el foc el procés resta indefinidament bloquejat. De la banda del govern espanyol s’insistí en el desarmament unilateral i la rendició incondicional d’ETA. Per contra, la banda refusà acceptar el “discurs de l’opressor” i reclamà negociacions amb el govern espanyol per a iniciar un procés d’autodeterminació del poble basc, així com, sobretot, modificar l’estatut dels presos per tal de facilitar-ne la reinserció. La qüestió dels presos d’ETA passà a primer terme quan a l’octubre del 2013 el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemnà l’Estat espanyol per l’anomenada “doctrina Parot”. Per aquesta interpretació de la llei aplicada, des del 2006, als presos d’ETA (i altres) se’ls allargava la condemna fins fer-la equivalent a la cadena perpètua, figura inexistent en el codi penal espanyol. La sentència del Tribunal fou molt protestada des del govern espanyol, des de l’oposició i per les organitzacions de víctimes del terrorisme.

Des de l’inici de la treva de l’octubre del 2011, les forces de l’ordre espanyoles i franceses continuaren la persecució de membres d’ETA. Fins al novembre del 2016 es practicaren set detencions de presumptes integrants de la cúpula de l’organització, la gran majoria per part de la policia francesa a Iparralde. D’altra banda, tant a l’Estat francès com a l’espanyol hom localitzà aquests anys següents diversos zulos, nom amb el qual hom coneix els arsenals amagats d’armes, material explosiu i documentació falsa de l’organització. Al març del 2017 ETA anuncià l’inici d’un desarmament unilateral a partir del 8 d’abril, dia en què l’organització lliurà una llista amb vuit amagatalls d’armes i explosius situats a les proximitats de Baiona a la Comissió Internacional de Verificació (CIV), la qual al seu torn traslladà el document a les autoritats franceses per a requisar l’arsenal. Davant d’aquesta iniciativa, el govern espanyol no modificà la seva posició: exigència de rendició incondicional, i negativa a qualsevol demanda de negociació i d’acostament dels presos (341 presos, dels quals 259 en presons espanyoles).

Precedit d’un polèmic comunicat en què demanava perdó per les víctimes dels atemptats i proclamava l’abandonament de la violència (24 d’abril), i d’un nou lliurament d’armes (25 d’abril), ETA feu públic en una carta i un comunicat dels dies 2 i 3 de maig l’anunci de la seva autodissolució, confirmada per la Fundació Henri Dunant, especialitzada en la resolució de conflictes, i oficialitzada el 5 de maig de 2018 en un acte a la vil·la Arnaga de la localitat de Kanbo (Laburdi). Amb l’absència del govern espanyol i de partits d’àmbit estatal, hom hi llegí la Declaració d’Arnaga, signada per set exlíders internacionals que hi havien participat, en la qual s’instava les parts a cooperar en la resolució de qüestions pendents: presos, procés de reconciliació i normalització de la convivència, entre d’altres.

El nombre de víctimes mortals en els cinquanta-dos anys de conflicte etarra s’estimava en unes 830.

Col·laboració: 
IEZ
Llegir més...