Rega la part oriental de Turquia, Síria i l’Iraq. Neix a l’altiplà d’Armènia, format per la unió de dos rius: el Karasu (Eufrates Occidental), el més curt, que neix prop d’Erzurum, i el Murai (Eufrates Oriental), el més llarg, que neix prop del llac de Van. Els seus dos braços formen profundes gorges, des d’on el riu flueix després cap al sud, solcant els Antitaures amb estretes gorges, i penetra a Síria. Passat Al-Raqqa, rep per l’esquerra el Balīḫ i, passat Dayr al-Zawr, Al-Hābūr, el darrer afluent i el més important de tots. Penetra a l’Iraq i a partir de Hit entra a l’ampla plana de Mesopotàmia, on es divideix en nombrosos braços i perd molta aigua per filtració i evaporació, abans de confluir amb el Tigris a Al-Qurna i formar el Shatt al-Arab, que va a parar al golf Pèrsic. Té un cabal mitjà de 710 m 3 /s. Característiques del seu règim són les crescudes degudes a les pluges hivernals i al desglaç de les muntanyes d’Anatòlia els mesos d’abril i maig; té el màxim (1 790 m 3 /s) pel maig, després baixa i té el mínim (260 m 3 /s) pel setembre. Durant la crescuda el nivell del riu augmenta en 3,5 m respecte a l’època d’estiatge i porta una gran quantitat de llim fi per metre cúbic de líquid. Per controlar les crescudes i perllongar el període d’irrigació fou construïda el 1913 la presa d’Al-Ḥindīya i el 1956 la d’Al-Ramādī. A molts llocs encara és àmpliament utilitzat el sistema tradicional de sínies per al regatge. Després de Hit, però, la major part de l’aigua per a regadiu s’obté per mitjà d’instal·lacions de bombament i per mitjà de canals. La presa d’Al-Ḥindīya, ampliada el 1923, permet el regatge a gran escala; en aquesta regió són importants les palmeres datileres, i entre Al-Nāsirīya i el llac Hammer hi ha un important conreu d’arròs. A l’estiu, les vores del riu proveeixen els beduïns de pastures per als ramats. A partir del III mil·lenni aC foren fundades ciutats importants (Sumer, Ur, Babilònia i d’altres) al llarg de les riberes. Egipcis, hittites i assiris el travessaren sovint per anar a la baixa Mesopotàmia, on els darrers s’establiren (s IX aC). En època de Nabucodonosor (s VI aC) el baix Eufrates fou centre d’un imperi. Separà les satrapies orientals de l’imperi persa de les occidentals; fou la frontera entre el món de la civilització hel·lènica i els pobles que l’envoltaven, i posteriorment separà els imperis Romà i Bizantí dels perses.
El riu Eufrates, un dels grans rius mesopotàmics, en el seu curs superior, a l’Anatòlia Oriental
© Corel Professional Photos