És separat de l’Àrtic per l’oceà Glacial Àrtic, d’Amèrica per l’oceà Atlàntic, d’Àfrica per l’estret de Gibraltar i per la mar Mediterrània, i és unit a Àsia sense transició; hom pren com a divisòria convencional els Urals, la mar Càspia, els rius Emba i Manyč (bé que de vegades hom l’ha feta passar per la serralada principal del Caucas), la mar Negra i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels (10.522 140 km2; 699.285.000 h [est 1993]).
La geografia física
El relleu i la geologia
Europa és el continent més baix, després d’Austràlia. Té una altitud mitjana aproximada de 300 m; dos terços de la superfície són de menys de 200 m i només el 6% supera els 1.000 m. Hi ha un marcat contrast en la composició de la superfície de l’Europa oriental i la de l’occidental, condicionat per llur diferent formació tectònica. La plana de l’Europa oriental, la de Fennoscàndia i la germanopolonesa són situades als límits de la plataforma russa, la base de la qual, de plegament precambrià i de materials cristal·lins i metamòrfics, aflora a Fennoscàndia, a Carèlia i a la península de Kola, i forma l’escut bàltic. Una denudació molt perllongada —des del paleozoic— hi formà planes i turons de sòcol. Les glaciacions quaternàries en transformaren el relleu, i les glaceres n’erosionaren la superfície, i a les planes d’Escandinàvia, de Finlàndia i de Carèlia deixaren morenes i llacs abundants. Les roques més compactes i els horsten donen sortints del relleu (Smoland, Man Selkä, Suomen Selkä). A la resta de la plataforma europea durant uns 1.200-1.600 milions d’anys s’acumularen potents sediments horitzontals o subhoritzontals. La base de la plataforma russa és molt heterogènia; els horsten hi formen elevacions de 300-400 m (de la Rússia central, Valdain, del Volga, Urals septentrionals, Timan, etc.); entre ells hi ha amples planes d’acumulació (Oka-Don, de la mar Negra, de la Càspia, del Pečora, de l’Europa central). A la superfície resten els senyals de la darrera glaciació (de Valdain o Würm): morenes, clotades lacustroglacials, cams; aquests senyals s’acusen als límits de la màxima glaciació (el Dnièper), on les morenes han estat erosionades per l’aigua, hi ha planes sandur (Polèsia, Mešč’ora, etc.) i amples valls de desglaç (valls del Prip’at’, del Bug, del Varta). El sector meridional de la plana russa, que no fou cobert per les glaceres, té vastes planes divisòries d’aigües, desmembrades per grans valls fluvials asimètriques i per tota una xarxa de torrents; els vessants són coberts de loess. La depressió acumulativa de la Càspia, de 28 m, només, sota el nivell del mar, és molt plana i formada d’argila i sorres. Al nord de la plana de Fennoscàndia i de la depressió del Pečora hi ha la plataforma precambriana de la mar de Barentsz, que inclou l’arxipèlag de la Terra de Francesc Josep. Les planes de Suècia, a l’oest, són emmarcades per les muntanyes d’Escandinàvia, de fins a 2.400 m, formades durant el plegament caledonià i peneplanades posteriorment i tornades a aixecar per moviments neotectònics. El mateix origen tenen les regions septentrionals de la Gran Bretanya (altiplà d’Escòcia i muntanyes del sud d’Escòcia). Totes formen un únic cinyell d’estructures caledonianes que s’estén en direcció NNE-SSW. Les muntanyes tenen els cims molt plans, mentre que les faldes són molt abruptes, amb valls feréstegues. El sector central de l’Europa occidental presenta una alternança de serralades baixes i curtes i massissos hercinians (Massís Central francès, Massís Esquistós Renà, Vosges, Selva Negra, Bosc de Turíngia, Harz, serralada Cantàbrica, massís de Bohèmia, etc.) i les fosses de les conques de París, de Londres, de Suàbia-Francònia i de Praga. Una erosió perllongada hi formà una sèrie de replans, i l’elevació tectònica a l’era quaternària en rejovení el relleu. Això n’explica la relativa planor de les carenes, en viu contrast amb els abruptes vessants i els profunds estrets. Les conques foren formades als indrets enfonsats de la plataforma, en els sediments de les quals l’erosió donà un relleu en cuestas. El fraccionament tectònic s’hi acompanyà d’intensos fenòmens volcànics que rejoveniren el relleu: altiplans de laves, cons volcànics (Irlanda, Escòcia, Massís Central francès, Massís Esquistós Renà). En algunes regions es formaren profundes clotades que donaren planes acumulatives (les del Rin o del Roine). A l’extrem oriental d’Europa, tot al llarg de la plataforma russa, sorgiren també estructures de plegament hercinià, com els Urals i la Nova Terra. Formen part de l’ample sinclinal dels Urals-Tian Shan i s’estructuren en un sistema de serralades paral·leles, esteses de nord a sud i dividides per valls longitudinals; presenten també diversos replans d’erosió. El relleu té unes formes suaus, i només a l’Ural polar hi ha formes alpines d’origen glacial. A la resta d’Europa predominen les muntanyes del geo sinclinal alpí: durant el mesozoic s’hi produí una acumulació intensiva de sèries esquistoses, de flysch i de calcàries. En l’orogènesi alpina aquests sediments foren aplanats, metamorfosats i aixecats, a vegades a grans altituds. Aquesta elevació fou acompanyada per intenses dislocacions, i en resultaren les serralades més altes d’Europa, entre les quals es destaquen els Alps, amb el cim culminant d’Europa, el Mont Blanc (4.810 m), que forma una sèrie de serralades paral·leles, amb profundes valls axials, replans muntanyencs i formes glacials vives. Orogràficament els Alps es continuen en diverses direccions: cap a l’E els Carpats, que culminen al Gerlachovsky, i els Balcans, que culminen al Botev, i cap al SE els Apenins, que culminen al Gran Sasso i deixen al SW l’altiplà de Dinar i les serralades de l’Epir i el Pindos. Anàlegs als Alps per llur origen i pel tipus de relleu són els Pirineus, les serralades Bètiques i les de Crimea. La gran expansió de les roques calcàries ha ocasionat la formació del relleu càrstic a grans extensions (les muntanyes Dinar, l’altiplà de Kras, els Apenins centrals, Crimea i Andalusia). A les muntanyes joves alpines de l’Europa meridional s’han format massissos i serralades d’altitud mitjana, fixats en la inserció de les estructures antigues. Els cims són aplanats, i les faldes, abruptes i fallades, formades principalment de roques metamòrfiques. D’aquest tipus són les muntanyes de Calàbria, el massís Rila-Ròdope, la Cordillera Central ibèrica, la serralada Cantàbrica, Macedònia i d’altres regions. Voregen els massissos muntanyencs de l’Europa meridional profundes clotades omplertes d’al·luvions quaternaris; s’hi formaren les planes acumulatives d’Andalusia, d’Aquitània, Veneciana-Paduana i del Danubi i la cobertora de la Meseta de totes dues Castelles, de Tràcia i de Portugal. El relleu d’Islàndia és molt peculiar; té una sèrie d’altiplans basàltics, aixecats a diferents altituds, coronats de cons volcànics, actius i apagats. El glacialisme contemporani hi és força desenvolupat.
El clima
El clima d’Europa és determinat per la seva situació, essencialment en latituds mitjanes i subtropicals, pel corrent occidental de l’aire atlàntic i per l’orientació de les principals macroformes del relleu. La radiació solar oscil·la entre les 10 kcal/cm2/any a les illes Spitzbergen i les 70 kcal/cm2/any al sud de la península Ibèrica.
Vista de la costa de Taormina, a l’illa de Sícilia, on el clima és mediterrani, amb estius calorosos i molt secs
© B. Llebaria
La manca de barreres muntanyoses que impedeixin el camí de l’aire humit i temperat format sobre el corrent de l’Atlàntic nord produeix a l’Europa occidental una gamma de diferents climes, marítims i de transició del marítim al continental. L’extensa plana de l’Europa oriental, on l’aire atlàntic arriba molt transformat, té un clima continental moderat. El corrent occidental de l’aire temperat desvia les isotermes de gener de llur direcció sublatitudinal, i per això les temperatures mitjanes dels mesos d’hivern, a les regions occidentals, són anòmalament elevades comparades amb les mitjanes latitudinals; així, al nord de les illes Britàniques i de l’Europa continental l’anomalia positiva arriba als 10-18 °C, i a l’Escandinàvia occidental, als 20-24 °C. Els processos climatològics a Europa són marcadament diferents segons les estacions; l’hivern estableix sobre l’Atlàntic nord una regió fixa de baixes pressions (depressió d’Islàndia), que comprèn una gran part de l’Europa septentrional i central. Les pertorbacions del front polar penetren d’allà fins als Urals; encara és més intensa aquesta circulació a l’Europa meridional, i el seu pas provoca abundants precipitacions, especialment a les serralades de cara al vent, i forts vents. Del N, i sobretot del NE, penetra a Europa aire àrtic, que fa baixar molt les temperatures i provoca grans nevades. El S de la plana russa és sota la influència de les masses d’aire fred del SE, procedent d’Àsia a través de l’anticicló siberià. Les temperatures més elevades a l’hivern es registren a la costa mediterrània (de 10 a 12 °C al sud de les penínsules Ibèrica, Itàlica i Balcànica), i les més baixes, al nord de la plana russa (depressió del Pečora, -20 °C) i a l’arxipèlag de Francesc Josep (-24 °C). El mínim absolut registrat són -50 °C a la conca del Pečora. A l’Europa central l’hivern és suau, amb neu només a les muntanyes; a l’oriental, en canvi, és fred i llarg i la innivació hi dura uns quants mesos. A l’estiu es mantenen les baixes pressions a Islàndia, però els ciclons van normalment cap a l’Europa septentrional. La influència de l’anticicló de les Açores s’intensifica i es propaga a l’Europa meridional i central. Del Sàhara penetra a la Mediterrània aire tropical, sec i calent. La pujada cap al nord del corrent en jet, i, per tant, del front polar continua enviant les masses d’aire atlàntic cap a l’Europa central; aquestes arriben molt transformades a la plana russa, on domina la convecció entre masses. En general, les isotermes de juliol conserven la direcció sublatitudinal i només a l’W s’inclinen cap al S. Les temperatures d’estiu més elevades es registren a l’Europa meridional (entre 28 i 30 °C), i les més baixes, a les illes de l’Àrtica (entre 2 i 4 °C). El màxim absolut (48 °C) és a la península Ibèrica. La pluviositat disminueix de l’Atlàntic cap a l’interior, i només és més alta a la muntanya. A la plana de l’Europa central i al NE de la plana russa les precipitacions són d’uns 1.000 mm anuals, a les depressions de la mar Negra i de l’Oka-Don de prop de 500 mm, i a la depressió de la Càspia de menys de 200 mm. A l’Europa central i meridional les precipitacions varien segons el relleu: els vessants encarats al vent sobrepassen els 1.500 i els 2.000 mm anuals (a les muntanyes de Dinar, més de 4.000 mm), mentre que als vessants oposats i a les planes baixen als 300-400 mm. El ritme de les precipitacions del S d’Europa és molt variable; a la Mediterrània les pluges principals cauen a les estacions equinoccials, quan dominen les pertorbacions del front polar; a l’occident de la zona temperada, les pluges són uniformement repartides al llarg de l’any; i a les planes de l’Europa oriental el màxim de precipitacions és a l’estiu, a causa de la forta convecció. El balanç higromètric d’Europa és també molt variat. A la gran part de l’Europa central i septentrional aquest és positiu, i sobrepassa àmpliament l’evaporació. A les penínsules meridionals i al S i el SE de la plana russa les precipitacions no superen l’evaporació, sobretot a l’estiu, que es produeix un marcat eixut.
La xarxa hidrogràfica
Malgrat que a Europa el volum total d’aigua desguassada és petit (3.112 km3 l’any), a causa de les dimensions reduïdes del continent, l’índex d’escolament per km2, de 319 mm, és el segon del món, després del de l’Amèrica del Sud. El riu més llarg d’Europa és el Volga, que desguassa a la mar Càspia; de 3.530 km de longitud i una conca d’1.360.000 km2, té un cabal mitjà anual de 8.000 m3/s.
El riu Arno al seu pas per la ciutat italiana de Florència
© B. Llebaria
Els seus afluents principals són el Kama i l’Oka, entre altres. A la mar Càspia desemboca també l’Ural; a la mar Negra, el Don, el Dnièper, el Dnièster i el Danubi, el riu més llarg de l’Europa occidental; a la mar de Barentsz, el Pečora; i a la mar Blanca, el Dvina septentrional. A l’Europa central desguassen, a la Bàltica, el Vístula i l’Oder, i a la mar del Nord, l’Elba, el Rin i el Sena. Van a parar directament a l’Atlàntic el Loira, la Garona, el Tajo, el Duero, el Guadiana i el Guadalquivir, i a la Mediterrània, l’Ebre, el Roine, el Po i el Marica. A l’Europa oriental els rius s’alimenten del desglaç i de la pluja. El cabal màxim s’esdevé a la primavera i al començament de l’estiu, i amb l’augment de l’evaporació, baixa. El corrent és lent, i les valls són ben tallades. A l’hivern els rius es glacen d’un mes a tres mesos al sud i fins de cinc a set mesos al nord. A la Fennoscàndia i a la península de Kola l’alimentació és nival, i el cabal màxim és de primavera; la xarxa fluvial és jove, amb cursos divagants, plens de ràpids i cascades. A Finlàndia i a les planes de Suècia i Carèlia els rius corren sovint a través de llacs, que fan de reguladors del cabal. Als països atlàntics els rius tenen un gran cabal, molt estable, i no es glacen; són d’alimentació pluvial. A la plana polonesa, on la innivació és forta, l’alimentació dels rius és pluvionival, amb crescudes de primavera i estiatge estiuenc. A la muntanya mitjana de l’Europa central —Carpats, massís Txec i d’altres— les crescudes vernals van acompanyades d’inundacions. Molts dels grans rius de l’Europa occidental —el Rin, el Po, el Roine, l’Ebre, el Danubi i els seus afluents per la dreta, entre altres— neixen a les muntanyes alpines i s’alimenten del desglaç; les crescudes són a l’estiu i l’estiatge a l’hivern. Les oscil·lacions de nivell més grans es donen als rius mediterranis, que s’alimenten només de les pluges d’hivern; les crescudes són fortes i de caràcter torrencial; a l’estiu els rius s’arriben a eixugar. El cabal màxim i el mínim poden arribar a ésser en una relació d’1 a 20 i d’1 a 30. A les regions càrstiques, molt freqüents, les aigües subterrànies tenen molta importància. Les regions septentrionals d’Europa, cobertes per la glaciació quaternària, són les més abundants en llacs, que es formaren durant la retirada de les glaceres. Embassats per les morenes, els llacs tenen formes irregulars i sovint són comunicats per canals o valls fluvials poc erosionats. Els llacs més grans coincideixen amb les fosses tectòniques afaiçonades també per les glaceres, com el Ladoga, l’Onega, el Vänern o el Vättern. Un origen anàleg tenen els llacs del raiguer dels Alps: el de Como, el de Garda, el Major, el Leman, el de Constança i d’altres. A l’alta muntanya de les grans serralades (Pirineus, Alps, Islàndia) hi ha una gran quantitat de llacs glacials càrstics i volcànics; als deltes dels grans rius (Volga, Danubi, Po) s’han format també llacs per tancament. Grans llacs es formaren a les depressions tectòniques, com els d’Okhrid i Shkodër a la península Balcànica i el Balaton a Hongria; al llarg de les costes de les mars Negra, d’Azov i Adriàtica s’estén una cadena de llacs litorals. La majoria de llacs són d’aigua dolça; només a la depressió càspia hi ha alguns llacs d’aigua molt mineralitzada (El’ton, Baskunčak). A la frontera entre Europa i Àsia hi ha el llac més gran del món, la mar Càspia. Les glaceres cobreixen una extensió d’uns 116.000 km2. La massa principal és a les illes àrtiques: Nova Terra, Spitzbergen i Terra de Francesc Josep. Grans aglomeracions de glaç s’acumulen a Islàndia i als altiplans escandinaus. El gruix de les capes de glaç arriba als 500-600 m i fins als 1.000 m. Formen grans cúpules que al litoral cauen bruscament a la mar i originen els icebergs. Hi ha també glaceres d’alta muntanya, als Alps, als Pirineus i als Urals polars. A les muntanyes de Sierra Nevada (Andalusia) hi ha la glacera més meridional d’Europa.
La vegetació i el sòl
D’acord amb la variació de les temperatures i del balanç hídric, la vegetació i els sòls d’Europa es disposen en zones esteses principalment en la direcció dels paral·lels. L’augment de la continentalitat determina una segona zonació, no tan neta, d’Occident a Orient, que se superposa a la zonació latitudinal, la més important.
Boscs de coníferes al fiord de Romsdals, a Noruega
© B. Llebaria
A tot Europa predominen els organismes, vegetals i animals, propis de les terres temperades o fredes de l’hemisferi boreal (espècies holàrtiques). Només existeix una minoria molt petita d’espècies tropicals a la regió mediterrània i a les illes de l’Atlàntic situades per sota la latitud de 40°, com les Açores, que, juntament amb les de Madeira i les Canàries, constitueixen la regió macaronèsica, on han trobat refugi organismes i tipus de paisatge que durant el Pliocè dominaven en una gran part de l’Europa meridional (arbres laurifolis). La major part de les contrades litorals del migjorn d’Europa i una gran part de la Ibèria eixuta es caracteritzen per una flora molt particular i rica i pel predomini en el paisatge natural d’arbres i arbusts tot l’any verds, de fulla petita i coriàcia, com l’alzina, la surera, l’olivera, etc. (vegetals esclerofil·les). L’eixut estival i la benignitat relativa de l’hivern són les causes determinants del caràcter molt diferenciat d’aquest territori (regió mediterrània). L’alzinar és el bosc zonal (o climàcic) principal de les terres mediterrànies septentrionals (província boreomediterrània), en les quals les irradiacions de la vegetació medioeuropea són en general importants (bosc de fulla caduca a les riberes i als obacs frescals, etc.). Actualment l’alzinar és substituït en grans extensions per pinedes de pi blanc o de pi pinyoner, d’origen antropogènic, per màquies, garrigues i brolles, per gramenets secs (fenassars, joncedes, etc.) o per llistonars i erms, on abunden sovint petites herbes anuals que creixen i floreixen durant la primavera. A les terres mediterrànies meridionals, més càlides i, sobretot, més eixutes (província austromediterrània), la vegetació dominant seria, en estat natural, un bosc baix o bé una màquia d’ullastre, garric, llentiscle, margalló, etc. D’aquesta vegetació llenyosa natural, compacta i ombrívola, en resta ben poca cosa. Brolles clares, timonedes i espartars, gramenets d’albellatge i erms amb herbes anuals la substitueixen en el paisatge actual de les contrades litorals de la península Ibèrica, entre Barcelona i l’Algarve, a les costes liguroprovençals, de caràcter biogeogràfic força meridional, a les terres marítimes de la part meridional de la península Itàlica i de Grècia, com també en una bona part de les illes mediterrànies. A les planes internes de l’Ebre, de caràcter meridional continental, i al sector entre Múrcia i Almeria la pluviositat és tan feble, que el paisatge actual té gairebé l’aspecte d’un semidesert. L’alta muntanya mediterrània (província oromediterrània), de clima normalment força fred, però encara poc plujós a l’estiu, presenta en els casos més típics un estatge de coníferes especials, i més amunt, un estatge de vegetació xeroacàntica. Els sòls mediterranis són molt sovint rogencs, poc humífers i no gaire profunds. Damunt les roques calcàries compactes sovint es formen terres d’un roig viu (terra rossa), i sobre margues apareixen sòls argilosos groguencs (terra fusca); als indrets àrids, damunt substrat ric en carbonats, l’evolució del sòl és poc activa i es formen terres de color clara (xerorendzines o, àdhuc, en casos extrems, sòls desèrtics). Sembla que una part important dels sòls mediterranis més profunds són restes de les terres formades en períodes geològics antics, sota clima tropical o subtropical. Sòls salins i guixencs són freqüents a les contrades de tendència àrida. Cap al nord, tan aviat com l’eixut estival deixa d’ésser sensible i el clima passa a tenir caràcter humit i temperat, la vegetació mediterrània cedeix el lloc a paisatges on dominen arbres que perden el fullatge en venir l’hivern. Aquests paisatges nemorals caracteritzen la gran regió medioeuropea (o eurosiberiana) que s’estén, força homogènia, des del nord de Portugal, de les terres cantàbriques, dels Pirineus, dels Apenins i de les muntanyes balcàniques fins a l’Escandinàvia meridional. Illots de vegetació medioeuropea voltats de paisatges mediterranis apareixen encara en algunes muntanyes situades més al sud. Els paisatges medioeuropeus tenen aspecte tendre i frescal; a més del bosc zonal, format per roures, faigs, freixes, bedolls, carpinus, etc., hi sol haver prats verds i compactes, estesos sobretot a conseqüència de la destrucció de la selva primitiva. Les coníferes, en primer lloc el pi roig, hi són poc freqüents en el paisatge natural i colonitzen sobretot els sòls pobres i les contrades de pluviositat relativament feble. Les planes i les muntanyes baixes situades aproximadament entre Renània, els Alps i la Polònia oriental representen el cor de la regió medioeuropea (província centreeuropea). Llur paisatge, que s’estén a la plana del Po, al sud dels Alps, inclou principalment bosc caducifoli humit, substituït actualment moltes vegades per plantacions artificials de pícees i d’altres coníferes, prats de pastura i de dall i camps de conreu. Vers l’Occident el clima esdevé més marítim, la humitat augmenta i els hiverns no són tan durs. Solen abundar també les landes (brucs, gatoses, ginestells, poblacions de falguera aquilina, etc.), que es fan sobre sòls molt rentats per l’aigua de pluja i, per això, de reacció fortament àcida. La província atlàntica, de les landes, s’estén des del nord de Portugal al sud d’Escandinàvia i comprèn les illes Britàniques i una gran part de les terres humides situades a l’oest del Roine i del Rin. Tenen encara caràcter atlàntic molt acusat les parts baixes del vessant septentrional dels Pirineus. Com a transició entre l’Europa central i la regió mediterrània apareix, a la part meridional de la regió medioeuropea, entre els Pirineus i la mar Negra, una banda de terres on el bosc natural predominant és la roureda seca. Entre els arbres i els arbusts característics d’aquestes terres medioeuropees, meridionals (província submediterrània), hom pot esmentar el roure martinenc i de fulla petita, la pinassa, el boix, etc. A la part oriental del territori submediterrani són importants el freixe orn, l’òstria i, en terreny silici, el castanyer, naturalitzat també a l’Europa occidental. Nombrosos elements mediterranis s’infiltren dins la vegetació d’aquestes terres, sobretot als indrets assolellats i desboscats. Cap a l’est també s’altera el caràcter dels paisatges centreeuropeus: les terres sarmàtiques ocupen una gran part de la Rússia central i meridional i de les planes danubianes d’Hongria i de Romania. Naturalment, el bosc caducifoli és l’element principal de la vegetació de totes aquestes terres, però hi alterna amb praderies estèpiques, limitades als terrenys poc favorables per al desenvolupament del bosc. Per acció de l’home, avui dia els conreus i l’estepa hi tenen molta més importància que la vegetació forestal, i en certs casos això ha fet creure, equivocadament, que el caràcter estèpic podia ésser primitiu (cas de la puszta d’Hongria). El sòl principal de les terres nemorals medioeuropees és la terra bruna, fèrtil i no gaire àcida; a les contrades atlàntiques el rentatge molt intens pot provocar la formació de podzols, sobretot quan, en lloc del bosc natural destruït, s’estableix la landa o l’home fa plantacions de coníferes, que donen una virosta pobra i àcida. En terres més àrides que les del bosc sarmàtic, a Ucraïna i a les contrades veïnes, l’autèntica estepa, rica praderia de gramínies, ha regnat com a vegetació principal fins al moment que l’home l’ha destruïda d’una manera gairebé total per tal d’instal·lar-hi camps de blat. A la regió pòntica, de les estepes, l’exuberància de la vegetació disminueix de nord-oest a sud-est, en relació amb l’augment de l’ariditat. Sota l’estepa humida del nord-oest s’ha format la terra negra o txernozem, un dels sòls més apropiats per al conreu de cereals. Sota climes més eixuts, allà on l’estepa no és tan vigorosa, la terra no conté tant d’humus i no resulta tan fèrtil (sòls castanys). Les contrades properes a la mar Càspia, als límits orientals d’Europa, són ja molt àrides i duen una vegetació relacionada amb la dels semideserts continentals de l’Àsia interior (regió iranoturaniana). La majestat monòtona del bosc boreal de pícees, la taigà, marca el pas de la regió medioeuropea a la regió boreoalpina, més septentrional, tant a Escandinàvia com al nord de Rússia, pels volts dels 57-60° de latitud. Més enllà d’aquestes latituds la terra resta coberta de neu durant molts de mesos i el període d’activitat vegetativa, sense glaçades, ja és massa curt per als vegetals de l’Europa mitjana. La taigà és formada principalment per la pícea, però, als indrets més secs, hi pot haver també pi roig. El bosc boreal de coníferes no sol incloure gaire sotabosc; hom hi pot trobar, però, arbusts com nabius i ginebrons; molt sovint el sòl hi és cobert per una densa catifa de molses. La torbera d’esfagnes, regalimant d’aigua, pot envair els boscs més humits i de vegades provoca la desaparició dels arbres per asfíxia de les arrels. La taigà normal es fa damunt sòls àcids de tipus podzol, els quals presenten un horitzó superior molt humós, una capa mitjana esblanqueïda i pobra i un horitzó inferior rogenc o bru, on s’acumulen les substàncies que l’aigua arrossega cap avall en rentar els horitzons superiors. A la província boreal, de la taigà, que comprèn la major part del territori d’Escandinàvia i de la Rússia septentrional, succeeix, cap al nord, la província àrtica, de la tundra, limitada, en territori europeu, a Islàndia, a Lapònia i a les terres que voregen la mar de Barents. La tundra, formada sobretot per molses i líquens, alterna amb poblacions de salenques (salzes àrtics) ajaçades a terra i amb deserts rocallosos. En aquestes terres, sotmeses a freds extrems, no hi poden viure arbres ni arbusts elevats, que en ultrapassar el nivell de la capa de neu hivernal (ordinàriament només d’uns 20-30 cm, perquè les precipitacions solen ésser poc abundoses) restarien exposats a tota la violència de les maltempsades. Una zona subàrtica on apareixen bosquets de bedolls, amb moixera de la guilla, etc., pot fer el pas entre la taigà ombrívola i els paisatges àrtics sense arbres. Illots de vegetació afí en molts d’aspectes a la de les terres boreoàrtiques existeixen als nivells superiors de les altes muntanyes medioeuropees, principalment als Carpats, als Alps i als Pirineus, però també, amb més barreja d’elements meridionals, als Balcans i als Apenins. A totes aquestes muntanyes hom sol distingir un estatge subalpí, de les coníferes, anàleg a la zona boreal de la taigà, un estatge alpí, dels prats naturals, que té molts trets en comú amb la zona àrtica, de la tundra, i, si l’altitud és suficient, un estatge nival, de les neus perpètues. El bosc subalpí dels Alps i dels Carpats inclou encara la pícea i altres coníferes que no han arribat als Pirineus.
La fauna
Des d’un punt de vista faunístic, Europa és inclosa a la regió paleàrtica, i comprèn les subregions mediterrània i eurasiàtica. La fauna europea, que té evidents punts de contacte amb l’asiàtica i la nord-americana, no presenta característiques singulars. Hi manquen molts grups importants d’animals; així, dels disset ordres de mamífers vivents, només n’hi són representats set, i dels vint-i-nou ordres d’ocells, n’hi manquen nou. No hi ha marsupials, desdentats, proboscidis, ocells corredors, colibrís, serps grosses, cocodrils, etc. D’altra banda, les famílies exclusives també hi són escasses; per contra, hi abunden els gèneres peculiars, com els cabirols, els teixons, els isards, els gaigs, les perdius, els pit-roigs, etc. La minva de l’àrea forestal, l’augment de la població i el desenvolupament de les mesures destructives hi han fet desaparèixer un gran nombre d’espècies i n’han reduït el nombre d’altres. A la subregió mediterrània, que comprèn els països riberencs de la Mediterrània, hi ha nombroses espècies etiòpiques, com la geneta, l’eriçó clar, el camaleó, el galàpet, diversos escorpins, nombrosos insectes, etc. Entre les espècies característiques d’aquesta subregió es destaquen la daina, la mostela, el dragó i diversos ocells. A la subregió eurasiàtica, de clima fred i humit, hi ha una gran riquesa d’ocells aquàtics i mamífers de pell fina, però hi escassegen els rèptils i els insectes. Com a espècies característiques cal esmentar-ne el ren, l’ant europeu, el bisó europeu, l’ermini, l’èider, la guineu polar, etc.
La geografia econòmica i l’economia
Les regions econòmiques d’Europa
A grans trets, i prenent en consideració els nivells de desenvolupament i les característiques estructurals, hom pot dividir Europa en dues grans regions econòmiques. L’Europa occidental, que comprèn els estats de la Unió Europea, a més de Suïssa, Noruega, Islàndia i diversos microestats, és, després dels EUA i el Canadà, la zona més desenvolupada del món juntament amb el Japó. La renda per habitant el 1997 era de 13.620 $, i el valor de la seva producció total, segons el PNB, era lleugerament inferior a un terç del total mundial. Dins d’aquesta gran àrea, però, hom pot constatar l’existència de dues grans subzones: l’Europa central i nòrdica, que comprèn des d’Escandinàvia fins a la meitat septentrional de la Península Italiana, límit sud, que d’oest a est, s’estén des de la Gran Bretanya fins a Àustria, és l’àrea més desenvolupada. La Gran Bretanya, França i Alemanya en constitueixen el nucli per la seva aportació en nombres absoluts, ja que, entre tots tres aporten prop del 50% del PNB d’aquesta àrea. Irlanda és, pel seu desenvolupament comparativament baix, una excepció. No obstant això, la renda per habitant més alta correspon a països més petits: Noruega, Suïssa i Dinamarca. Una segona regió de l’Europa occidental és l’Europa mediterrània, que inclou la península Ibèrica, la meitat sud de la Península Italiana i les illes adjacents i Grècia. Aquesta segona regió presenta un grau de desenvolupament sensiblement més baix, resultat d’una industrialització més tardana, i amb un impuls menys vigorós, tot i l’existència d’alguns focus, com ara Catalunya i, més recentment, la conurbació de Madrid, amb un nivell de desenvolupament en part comparable al de l’Europa central i nòrdica. L’Europa oriental comprèn tots els antics estats comunistes, des de Polònia, la República Txeca i Hongria fins a Rússia i, pel sud, tota la península Balcànica, llevat de Grècia. Per extensió i recursos, Rússia constitueix la primera potència econòmica de l’Europa oriental, encara que la seva situació geogràfica compartida entre Àsia i Europa distorsiona les apreciacions globals de tota aquesta gran àrea econòmica europea. Les greus dificultats ja en temps de vigència de l’economia planificada i les convulsions polítiques subsegüents a l’esfondrament del sistema socialista, i la introducció d’una economia de mercat que, quan no ha provocat fortes resistències ha estat realitzada de forma incontrolada, han estat els factors que han desembocat en una depressió generalitzada. Així, el 1997 l’Europa oriental, amb aproximadament la meitat de tota la població europea, aportava tan sols un 10% del total de la producció bruta, i la renda per habitant era un 11% de la mitjana europea. El deute extern, per la seva banda, presentava xifres entorn d’una quarta part del PNB. Tot i la situació de marasme general, alguns estats de l’antic bloc socialista (Polònia, la República Txeca, Eslovènia, Hongria i Estònia) mostraren signes de redreçament al tombant del segle XX.
Els recursos naturals
Europa té una gran varietat de riqueses naturals que hom empra abundantment per a la producció agrícola i industrial. Tanmateix, la industrialització comportà l’explotació intensiva de molts jaciments minerals ja al segle XIX (sobretot de ferro i de carbó), de manera que en molts casos les reserves europees es troben, comparativament a les d’altres continents, en un estadi pròxim a l’exhauriment.
Vista del Gran Canal de Venècia, important ciutat turística i comercial d’Europa
© Fototeca.cat
Tot i no ser una de les primeres zones petrolíferes del món, hi ha alguns jaciments de petroli i de gas prou importants en algunes regions del Volga-Ural, de la mar Càspia, del Dnièper-Doneck, el sector meridional de la mar del Nord i els jaciments d’Alemanya i dels Països Baixos. L’“eix carbonífer” d’Europa, sèrie de jaciments que coincideixen amb els plecs avançats de la plataforma epiherciniana, s’estén, d’oest a est, des de Gal·les i els Midlands, a la Gran Bretanya, a través de les conques hulleres del nord-est de França, Bèlgica i l’oest d’Alemanya (la gran majoria actualment clausurades), fins a l’Alta Silèsia, conques de L’vov-Volynsk i Doneck. Dins les estructures de base cristal·lina i cobertura sedimentària de la plataforma de l’Europa oriental hom troba jaciments de mineral de ferro (anomalia magnètica de Kursk, regió del Volga, Krivoj Rog i Kerč), i igualment a les capes intrusives caledonianes (Suècia) i hercinianes (Ural, Turíngia) i a les sedimentacions mesozoiques (Lorena). Els metalls no fèrrics (coure, níquel, cobalt, plom, zinc, argent, etc.) es concentren sobretot a les capes hercinianes: Urals, muntanyes Metal·lífers, penínsules Ibèrica i Balcànica, Sardenya, Harz. Hi ha grans jaciments de manganès a Ucraïna (Nikopol’) i de mercuri a la península Ibèrica (Almadén) i a Itàlia (pràcticament exhaurits). Hom extreu potassa a Rússia, Alemanya, França i Polònia i sofre a Sicília. Un altre recurs molt important és l’hídric; Europa vessa en conjunt 3.112 km3 anuals, és a dir, el 10% del desguàs mundial. D’aquest volum d’escolament, 1.066 km3 són superficials i 2.046 són subterranis. Hi ha moltes diferències en la disponibilitat d’aigua entre l’Europa nòrdica i central, d’una banda, que gaudeixen d’uns recursos hídrics abundants, i la meridional, on la crònica deficiència des dels anys vuitanta s’ha accentuat amb l’augment de l’activitat econòmica i amb el creixement estacional de la població que comporta l’aflux turístic massiu a les costes de la Mediterrània. Atès que gran part d’Europa és una de les zones del món més desenvolupades i amb una densitat de població més elevada, el consum d’energia és també un dels més alts del món: el 1995 hom l’estimava en uns 5.600 kW/h per habitant, mentre que la mitjana mundial se situava en uns 2.300 kW/h per habitant; lluny, tanmateix dels 13.000 kW/h per habitant de l’Amèrica del Nord (excepte Mèxic). Aquesta condició de consumidor d’energia, juntament amb la manca o l’exhauriment dels seus recursos minerals, converteix Europa (amb la destacada excepció de Rússia) en el primer importador mundial de combustibles, especialment d’hidrocarburs i de gas natural. Per tal de compensar el dèficit energètic, hom ha impulsat les centrals hidroelèctriques, especialment als Alps, els Pirineus i les muntanyes d’Escandinàvia. També hi ha aprofitaments hidroelèctrics als Carpats, als Apenins, al Massís Central francès, a Irlanda i a Escòcia. Allà on no hi ha muntanyes, als grans rius europeus (Volga, Dnièper, Danubi, Rin, Roine, Ebre, Miño, Tajo, etc.) hom ha construït grans complexos hidroelèctrics. Tot i això, l’electricitat generada per aquest sistema és com més va menys rellevant amb relació a l’energia nuclear, que en molts estats europeus és la principal font de producció elèctrica, tot i les polèmiques que suscita aquest sistema. A les regions àrides del sud d’Europa és gran la importància dels recursos d’aigua per a l’agricultura (el regatge hi té una gran tradició). Hi ha grans extensions de terres de regadiu a les regions estepàries del sud d’Ucraïna, del nord de Crimea, de la baixa conca del Don i de Kuma-Manyč, i hom rega intensivament parcel·les agrícoles a les penínsules mediterrànies; una xarxa de canals travessa tota la plana de Venècia-Pàdua, sobretot a la banda inferior de la línia de deus subterrànies que brollen al raiguer dels Alps i dels Apenins. Hom rega mitjançant aqüeductes la plana de l’Arno, la marina toscana i la Pulla; a la península Ibèrica, les hortes es concentren a les valls dels grans rius —Ebre (Lleida i Saragossa), Duero (Valladolid)— i a la plana costanera de València i les terres baixes d’Andalusia (Almeria).
Els sectors econòmics
El paisatge natural d’Europa ha estat durant molts segles profundament canviat per l’home; la vegetació espontània hi ha estat substituïda per conreus i hortes, per edificis i per vies de comunicació. Els sòls hi han estat bonificats i romputs, els aiguamolls dessecats, els boscs talats, i a les zones forestals que es conserven s’han canviat les espècies vegetals.
Vinyes i camps d’espígol a la població de Digne, a França
© Corel Professional Photos
Al final del segle XX, aproximadament el 30% del territori europeu era conreat (el 19% és ocupat per prats naturals i pastures, i el 28% per boscs), més del 5% era sòl urbanitzat, i la resta corresponia a erms, terres improductives i aigües interiors. Tot i això, hi ha grans diferències segons les regions (a l’Europa nòrdica el bosc ocupa al voltant del 70% del territori, mentre que en alguns països mediterranis no arriba al 20%). Els deserts àrtics no han estat encara pràcticament tocats per l’home i constitueixen paisatges naturals inalterats. A la taigà es concentren els recursos forestals més importants d’Europa, extensivament utilitzats durant molts anys per al carboneig i la construcció naval; actualment proporcionen la primera matèria per a la fabricació de cel·lulosa i paper, i de materials de la construcció i mobles, entre altres productes. Els boscs són de coníferes secundàries; molts prats són dalladors i alhora són emprats com a pastura. Els camps de conreu es dispersen entre el bosc; la producció és molt limitada per les baixes temperatures, i es redueix a plantes de cicle vegetatiu curt (sègol, civada). A la taigà meridional, a les planes de l’Europa de l’est i a les depressions litorals de la mar Bàltica, apareixen ja el blat i les hortalisses. Els boscs mixts més meridionals, ateses les reserves tèrmiques zonals que permeten els conreus, hi són més poc conservats; la base econòmica d’aquestes regions és la ramaderia de bovins, alimentats pels bons prats i pel farratge que s’hi produeix (sud de Suècia i de Finlàndia i Bielorússia, on hom també cria porcs).
Conreu de tulipes a Haarlem, als Països Baixos
© Corel Professional Photos
A més, hi abunden els cereals (blat, sègol, ordi), les plantes industrials (lli, patates) i les hortalisses i els llegums.
La zona de boscs caducifolis de l’Europa occidental és la més densament poblada, i el paisatge natural és molt canviat. La repoblació hi ha format petits boscs de coníferes (pi, avet) i caducifòlies de ràpid creixement (àlber), i es conserven boscs secundaris molt transformats als vessants muntanyencs del Massís Central francès, les Ardenes, el Massís Esquistós Renà, la Selva Negra, els Vosges i el quadrilàter de Bohèmia. Les planes de les conques d’Aquitània i de París i de la depressió germanopolonesa són ocupades per camps de conreu molt adobats, drenats (Països Baixos) i regats (Aquitània); hi predominen la producció de farratge per al bestiar boví, pilar fonamental de l’economia agrària, les patates i els conreus industrials com ara el llúpol i el gira-sol. La superfície dedicada als cereals es redueix constantment, puix que resulta més rendible importar el gra.
La complicada orografia de l’Europa central hi determina una gran varietat en l’aprofitament econòmic de la terra. A les regions hercinianes baixes, a les valls fluvials i als vessants de muntanyes i relleus en cuesta, s’han format paisatges d’horta i camps de policultura intensiva, amb vinya i conreus d’hortalisses, cereals i plantes industrials i farratge; a l’estiu hom rega (plana del Rin, depressió de Venècia-Pàdua, conques de Suàbia-Francònia i de París i SE de la Gran Bretanya). Pel que fa a la ramaderia, predomina l’estabulació permanent.
Corel
©
A molts indrets d’Europa la ramaderia de bovins és l’especialitat agrícola essencial i un factor important de la renda nacional (Dinamarca, Suïssa, Països Baixos). Les característiques naturals i històriques regionals hi han afavorit també algunes especialitzacions: l’arròs a la Llombardia, la floricultura als Països Baixos, la Ribièra occitana, la Riviera italiana i el Maresme català, la viticultura a Renània, Borgonya i Aquitània, etc. Els sòls més fèrtils d’Europa es concentren a les regions de bosc estepa i estepa d’Ucraïna i del Volga i a la plana del Danubi, on apareixen diverses menes de terra negra. Els paisatges naturals hi han estat substituïts per camp, de regadiu o no, amb conreu intensiu de cereals (blat, blat de moro i arròs), de plantes industrials (bleda-rave sucrera, gira-sol i tabac) i d’hortalisses. Als indrets més càlids de la depressió càspia hom conrea només a les parcel·les regades, i l’economia es basa en l’explotació ramadera de bovins; a les regions més àrides predomina el bestiar oví de llana fina i d’astracan. A l’Europa subtropical el relleu limita bruscament la superfície de les terres planes, les més escaients per al poblament i per a l’agricultura, la qual cosa en justifica el gran valor. A les penínsules meridionals són presents dues menes de paisatge: d’horta i de pastures i camps de secà. El primer es basa en la policultura; en parcel·les petites alternen cereals, hortalisses i llegums, plantes industrials i farratgeres, vinya i conreus arboris (especialment cítrics). És el cas de les regions de la Toscana, Provença, el litoral català, valencià i andalús, la plana occidental de Portugal, l’Àtica i les planes del Peloponès. Els terrenys amb focus de malària, propis de les planes litorals, han estat dessecats en alguns indrets (Agro Pontino i Metaponto, a Itàlia). A les regions mediterrànies, econòmicament més pobres, també es troben els paisatges de camps de secà i de pastures (Sardenya, Sicília central, la Manxa). Els pasturatges de muntanyes subtropicals, pobres, d’herba dura i aspra, són poc productius, i l’oví i el cabrum hi són el bestiar predominant. El complicat mosaic de paisatges d’horta-plantació i camps-pastures, condicionat pels factors naturals i econòmics, és una particularitat distintiva de la Mediterrània europea. A la darrera dècada del segle XX i els primers anys del segle XXI, l’agricultura és el sector quantitativament més reduït en la composició del PNB dels diversos països europeus. En conjunt, no representa més del 3% d’aquesta magnitud (1997), però aquesta xifra global amaga fortes diferències entre els Estats de l’Europa occidental i els de l’Europa oriental: així, mentre que a l’Europa occidental la participació mitjana de l’agricultura en el PNB és del 3%, a l’Europa oriental arriba al 9%. De manera semblant, el percentatge de la població activa dedicada al sector no arriba, en el primer cas, al 4%, mentre que en el segon se situa entorn del 12%. Tanmateix, tot i aquesta dedicació i participació proporcionalment superiors, la producció agrària de l’Europa oriental representa, en valor, menys de la meitat de la de l’Europa occidental. Els baixos rendiments agrícoles als antics territoris comunistes europeus són conseqüència d’un baix nivell tecnològic i la poca racionalitat de les explotacions, herència dels antics sistemes, que negligiren aquest sector.
Europa és una de les regions industrials més importants del món. Incloent-hi la part europea de Rússia, a mitjan dècada del 1990 Europa donava prop d’un terç de la producció industrial mundial (l’Europa occidental sola, el 28%). Els processos d’industrialització es remunten al segle XVIII, quan hi començà a gran escala la producció d’energia amb l’explotació de les mines de carbó. Avui les regions industrials més importants i les àrees més urbanitzades són a l’Europa central i occidental, on sorgiren, entorn dels jaciments minerals més importants, nuclis industrials de transformació: Rin-Westfàlia, Midlands i sud de Gal·les, Lorena, Valònia, nord de França i d’altres. La forta concentració demogràfica, d’origen secular, i l’existència d’un fort mercat interior estatal amb mà d’obra abundant estimularen el desenvolupament industrial cap a l’exportació, la producció agrícola i un alt nivell d’oferta de serveis. En aquest darrer sector es destaquen moltes capitals europees: París, Londres, Brussel·les, Roma, Madrid, Varsòvia, Viena, Berlín, Atenes, etc. Entorn dels grans ports es desenvoluparen fortes concentracions industrials per a la transformació de les primeres matèries importades i per a la producció de maquinària especialitzada: Gènova, Londres, Marsella, Bordeus, Hamburg, Oslo, Estocolm, Anvers, Rotterdam, Amsterdam, Manchester, Barcelona, Bilbao i d’altres. Els rius contribuïren també a fixar la població i les activitats industrials, perquè formen una xarxa de comunicacions i són una font d’energia. Després de la Segona Guerra Mundial, el creixement econòmic sostingut potencià les regions industrials de l’Europa occidental. Malgrat la crisi del petroli de la meitat dels anys setanta, que afectà severament moltes de les seves economies, ja durant els anys seixanta, juntament amb el creixement de la producció industrial, es produí una creixent terciarització. Des d’aleshores, aquesta tendència no ha fet més que accentuar-se, en gran part a conseqüència de la retroalimentació entre el creixement del consum i de la producció, d’una banda, i de la progressiva automatització dels processos de fabricació industrial o la seva transferència a altres parts del món, de l’altra. Així, als estats de l’Europa occidental, el sector industrial comprenia l’any 2000 només el 30% del PIB total i ocupava menys del 20% de la població activa. Una situació molt diferent presentava, al final del segle XX, l’Europa oriental. Tot i que aquests països presentaven alguns focus de tradició industrial (zones de Silèsia, Bohèmia, Sant Petersburg, Moscou, etc.), en conjunt el nivell d’industrialització fabril era molt inferior al de l’Europa central i occidental, i en zones molt extenses predominava una forma de vida rural de base agrícola. Els règims comunistes implantats després de la Segona Guerra Mundial intentaren superar aquest endarreriment amb una industrialització accelerada que, malgrat els enormes esforços, recursos i sacrificis invertits, fracassà per les característiques inherents al mateix sistema de planificació centralitzada. Indicatives d’aquest fracàs eren les xifres de la producció industrial del 1997, que, en aquesta àrea, tan sols equivalien al 12% de la producció industrial occidental, amb uns nivells d’ocupació semblants o superiors. Pel que fa als serveis, mentre la mitjana de l’Europa oriental amb prou feines supera el 50% en la participació del PNB, a l’Europa occidental és, de llarg, el sector econòmic més important (gairebé el 70% de mitjana). El comerç exterior d’aquesta regió representa vora el 40% del volum total de les transaccions mundials, i la banca, sotmesa a un fort procés de concentració, és de les més importants del món. Europa és la primera potència mundial pel que fa a turisme, amb França com a primer destí i la costa mediterrània a continuació. La major part del turisme, però, és intraeuropeu.
L’economia
La configuració econòmica europea posterior al 1945 ha estat marcada per la confrontació del món en dos blocs antagònics, cadascun dels quals aplicà el seu model politicoeconòmic: l’URSS, una economia centralitzada, col·lectivitzada i dirigida per un sistema polític dictatorial, i els EUA, una economia de mercat lliure en una democràcia liberal. Europa fou l’escenari d’aquest antagonisme. Els estats europeus, perduda llur condició hegemònica, passaren a ser aliats d’una superpotència o l’altra i se sotmeteren al seu lideratge (bé que, en el cas de l’Europa oriental, amb un marge d’autonomia infinitament més limitat).
Refineria de petroli a Rostov
© Corel Professional Photos
Després de l’ensorrament de la Unió Soviètica (1991), que comportà l’hegemonia indiscutible del model politicoeconòmic dels EUA, les repercussions econòmiques de prop de quatre dècades de divisió han continuat essent molt profundes.
Acabada ja la Segona Guerra Mundial, una vegada demostrades les conseqüències negatives del proteccionisme del període immediatament anterior i arran de les propostes d’ajut econòmic nord-americà, canalitzades a través del Pla Marshall (1947), i rebutjades del tot pels estats socialistes, divuit estats de l’Europa occidental constituïren l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), amb la finalitat de garantir l’alliberament progressiu dels intercanvis i de coordinar la política de recuperació. Aconseguits els objectius inicials, l’OECE canvià de nom i de funció; la nova Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), constituïda el 1961, es proposà d’estimular les relacions comercials entre els països més desenvolupats i coordinar una política d’integració progressiva dels estats més endarrerits. El 1957, els tractats de Roma reuniren sis estats en la Comunitat Econòmica Europea (CEE): l’Alemanya Federal, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg (aquests tres darrers estats ja el 1948 havien realitzat una unió duanera i econòmica, el Benelux, veritable embrió de la Unió Europea actual). Com a resposta, set membres més de l’OECE que mantenien una certa coherència comercial crearen el 1959 l’EFTA (European Free Trade Association): Àustria, Dinamarca, Noruega, Portugal, la Gran Bretanya, Suïssa i Suècia. Totes dues institucions seguiren un procés paral·lel d’eliminació progressiva dels drets de duana, que esdevingué total l’any 1967. La Comunitat Econòmica Europea fou el resultat d’una cooperació iniciada per França i l’Alemanya Federal amb la creació d’un mercat comú dels productes siderúrgics, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), el 1951. La CEE, a diferència de l’EFTA, adoptà una tarifa comuna envers l’exterior, es proposà de fer extensiva la lliure circulació als productes agrícoles i a la força de treball i, finalment, tot i acceptar el principi de lliure competència, no exclogué l’elaboració de polítiques sectorials comunes, com és el cas dels acords referents a l’agricultura, el transport i l’energia, o els intents de coordinar les polítiques monetàries davant un dòlar transformat en patró monetari mundial. Durant els anys seixanta hom acordà d’establir a la CEE, amb una participació proporcional a la potència financera de cadascun dels estats membres, una mena d’eurodòlar estable, anomenat ecu (unitat europea de compte), per tal de valorar les transaccions comunitàries, iniciativa que no es realitzà fins el 1979, arran de l’entrada en vigor del Sistema Monetari Europeu.
A partir de l’any 1961 uns quants països de l’EFTA començaren a manifestar llur interès per la CEE, especialment la Gran Bretanya i els estats nòrdics, mentre que d’altres membres de l’associació preferiren de mantenir i d’enfortir llurs relacions amb el bloc socialista. La participació creixent dels estats comunitaris dins el total d’importacions mundials, que passà del 17% (1948) al 25% (1968) i, amb la incorporació de quatre membres nous, al 31,7% (1981), evidencia la regressió de la participació dels estats de l’EFTA que, aquells mateixos anys, fou del 20%, el 15% i el 6% (sense la Gran Bretanya i Dinamarca), respectivament. Malgrat els obstacles posats pel govern francès a l’ingrés de la Gran Bretanya, el 1973 aquest país esdevingué membre de ple dret de l’organització, juntament amb Dinamarca i Irlanda. Grècia s’hi adherí el 1981 i Espanya i Portugal el 1986. En aquests estats, amb un nivell de desenvolupament econòmic ostensiblement inferior tot i la repercussió favorable del cicle expansiu iniciat a la dècada dels anys seixanta (en part promogut políticament per l’estratègia nord-americana d’enfortiment dels seus aliats), la crisi energètica de mitjan anys setanta a mitjan anys vuitanta incidí amb uns efectes especialment greus. Les aportacions dels membres més rics de la CEE foren de vital importància per a augmentar el nivell de vida i, especialment, impulsar el creixement econòmic dels nous socis meridionals. Mentrestant, als estats europeus on l’URSS pogué fer prevaler la seva influència i imposar un règim comunista, fou implantada la planificació centralitzada i la propietat estatal de la terra, els mitjans de producció i de distribució, en el qual tant el consum com la producció eren fixades pels dirigents polítics. El fet que molts dels estats sota la tutela soviètica (i, de fet, la mateixa URSS) estiguessin considerablement endarrerits amb relació als estats del bloc occidental tingué una gran importància en l’orientació que prengué l’economia socialista: hom es proposà la industrialització accelerada d’uns països on, en molts casos, el predomini de l’economia agrària era absolut. Un cop col·lectivitzat, el camp fou descapitalitzat per tal de destinar mà d’obra i recursos a la indústria. En particular, la indústria pesant fou el centre de l’atenció dels planificadors comunistes, en part perquè s’identificava aquest sector amb el creixement econòmic, però sobretot perquè era un requisit indispensable per a la indústria bèl·lica, que era prioritat absoluta en el context de la guerra freda i des de l’òptica d’uns dirigents que consideraven l’economia naturalment subordinada a la política. Tot i el distanciament de la Iugoslàvia socialista, Albània i Romania, l’URSS no s’acontentà amb implantar un règim econòmic de planificació centralitzada, sinó que pretengué instituir un sistema equivalent en les relacions econòmiques interestatals dels països de la seva òrbita. Amb aquest objectiu, el 1949 fou creat el Consell d’Assistència Econòmica Mútua (COMECON), que no incidí efectivament en el conjunt de les economies socialistes fins el 1962, any en què foren formulats els principis de la divisió internacional del treball, amb especialitzacions nacionals suposadament beneficioses per al conjunt del bloc. Així, la República Democràtica Alemanya i Txecoslovàquia, els dos estats tradicionalment més industrialitzats, havien de desenvolupar, juntament amb Polònia, les indústries pesants, mentre que Hongria proporcionaria la major part de l’equipament miner i elèctric i Bulgària fabricaria especialment aparells de manutenció, etc. Entre les realitzacions del COMECON, les més importants foren el sistema d’interconnexions elèctriques i la construcció de l’anomenat “oleoducte de l’amistat”, que fornia petroli a tots els estats que l’integraven. Malgrat els esforços per integrar des del poder la producció en una estructura coherent i racionalitzada que havia d’oferir la màxima eficiència, ben aviat el sistema de producció socialista mostrà greus mancances que augmentaven l’endarreriment amb relació als resultats del sistema econòmic que teòricament havia de superar. A més de la concentració de l’activitat econòmica en uns sectors molt específics, fet que comportà un retard molt greu en d’altres (molt especialment en l’agrari), la negligència del sector dels béns de consum, que hauria pogut estimular la demanda i generar un cicle expansiu, fou un dels principals factors que obstaculitzà el creixement econòmic en el bloc socialista, com també ho fou la manca de circulació de béns i de capitals, i l’absència de competència, que inhibí el desenvolupament tecnològic i sistemes productius més eficaços. Finalment, la jerarquització extrema que presidia el règim comunista també afavorí la burocratització i la generalització de pràctiques corruptes. A l’inici de la dècada dels anys 1980, els estaments dirigents de les democràcies populars reconegueren que calia introduir canvis en el sistema econòmic socialista. Ho feren primer els estats més occidentalitzats del bloc (Hongria, Polònia i Txecoslovàquia) i, en accedir al poder (1985), Mikhail Gorbačov les aplicà a l’URSS com a part de la seva política de liberalització (perestroika). Les mesures, però, massa tímides i a destemps, no evitaren que el sistema s’ensorrés definitivament el 1991. Pels mateixos anys, la CEE efectuà passes decisives envers una creixent integració econòmica: pel Tractat de Schengen (1985) s’establí la lliure circulació de persones, béns i mercaderies entre els membres de l’organització i l’eliminació d’aranzels. Les bases jurídiques que avalaven aquestes mesures foren posades en l’Acta Única Europea (1986). L’acord que programà definitivament les etapes finals de la integració econòmica dels estats membres de la CEE (i que també definí les bases de la unió política) fou el Tractat de Maastricht, signat el 1992 i que, en entrar en vigor l’any següent, donà lloc a la Unió Europea. El Tractat de Maastricht establia com a objectiu prioritari l’anomenada Unió Política i Monetària, procés que, al llarg dels set anys següents i verificat mitjançant una sèrie d’indicadors macroeconòmics, havia d’anivellar les economies dels estats membres amb l’objectiu d’establir una moneda única, anomenada euro, i unificar la política monetària europea amb la creació d’un Banc Central a partir del 1999. Tot i que només Grècia incomplí els anomenats ‘criteris de convergència’, Suècia (que ingressà a la UE el 1995, juntament amb Àustria i Finlàndia), la Gran Bretanya i Dinamarca posposaren l’entrada a la moneda única. D’altra banda, amb el Tractat de Maastricht fou instituïda també la Zona Econòmica Europea (ZEE), àrea de lliure canvi acordada amb l’EFTA.
Les comunicacions
Europa té un sistema de transports i de comunicacions en conjunt força dens, especialment a les regions centrals i occidentals econòmicament més desenvolupades i més poblades (Alemanya, meitat nord de França, Anglaterra, Suïssa, nord d’Itàlia, etc.) tant pel que fa a les vies de transport terrestre (ferrocarrils, carreteres i autopistes) com a les marítimes. Fins i tot àrees tan escarpades com els Alps disposen actualment de túnels per carretera que complementen el sistema de túnels ferroviaris a través dels passos de muntanya.
TGV a l’estació de Lió de París, a França
© Corel Professional Photos
Darrerament les grans obres d’infraestructura viària s’han dirigit a unir els territoris insulars: així, el 1994 entrà en servei l’anomenat Eurotúnel, que uneix per sota del canal de la Mànega la Gran Bretanya amb el continent per ferrocarril i carretera, i posteriorment, a Dinamarca, han entrat en funcionament un túnel semblant i diversos ponts que uneixen les illes d’aquest país. A l’Europa nòrdica, meridional i occidental aquesta xarxa és considerablement menys densa; en el primer cas a causa de l’existència de grans zones gairebé despoblades, i en els altres dos, a causa d’un desenvolupament més baix. Així, per exemple, el nombre de quilòmetres de carretera per km2 és d’1,8 a Alemanya, a França d’1,4, a Polònia d’1,1, a Espanya de 0,6, a Suècia de 0,3 i a Ucraïna de 0,2. Els ferrocarrils enllacen els ports europeus amb el respectiu rerepaís i s’estenen des de les capitals i les principals ciutats fins a les fronteres internacionals, on enllacen amb el sistema ferroviari dels països veïns. En alguns casos (com de França a Espanya i de Rússia a Polònia), l’enllaç implica un canvi d’amplada de via. Els ferrocarrils subterranis i suburbans també tenen un paper indispensable a les àrees metropolitanes. Tot i que els ferrocarrils han perdut part del seu passatge i càrrega en favor de l’automòbil, l’autocar i el camió, la posada en funcionament a l’Europa occidental de línies de tren d’alta velocitat amb l’objectiu de connectar les principals àrees metropolitanes europees ha rellançat, a partir dels anys vuitanta, les expectatives d’aquest mitjà com a element d’integració. Els ports marítims s’han modernitzat i ampliat per adaptar-se a la creixent grandària dels vaixells i al volum del comerç marítim. Els més actius d’Europa són els de Rotterdam, Londres, Anvers i Hamburg. Països interiors, com Suïssa, disposen de vaixells marítims que utilitzen les instal·lacions portuàries d’altres estats. Prop d’una tercera part del tonatge de la flota mercant mundial és enregistrada a Europa. Destaquen pel seu tonatge les flotes de la Gran Bretanya, França, Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia i els Països Baixos, lluny, de tota manera, de la primera posició que detenen els EUA. Excepte a l’Europa mediterrània, els rius europeus, prou cabalosos, regulars i poc temps o gens glaçats, són d’una gran importància per a les comunicacions; hi destaquen el Volga, el Dnièper, el Don, el Danubi, el Vístula, l’Elba, el Rin, el Tàmesi, el Sena, el Roine i el Po. D’aquests, el Rin i el Danubi són els més internacionals. A més, hom ha construït una espessa xarxa de canals: mar Blanca-mar Bàltica, Volga-Don, Volga-Bàltica, Mittellandkanal, Danubi-Mainz-Rin, Rin-Saona-Roine, etc. El transport aeri internacional és dels més importants del món per nombre de línies, quantitat d’aeroports i nombre de passatgers. L’aeroport de Frankfurt del Main és el primer de tot el continent; destaquen també els de París, Londres i Zuric.
La geografia humana i la societat
La població
El poblament d’Europa és molt antic, testimoniat per nombroses fites prehistòriques, i amb constants aportacions asiàtiques, que es mantingueren fins a l’època moderna. Ben aviat es desenvoluparen en diversos indrets grans civilitzacions, però foren les guerres i les epidèmies les veritables protagonistes del moviment demogràfic europeu.
Nenes londinenques de diferents races
© Corel Professional Photos
Al segle XVII, amb els descobriments, s’inicià una nova tendència demogràfica: l’europeïtzació del món, que arribà a assolir una importància decisiva. Resulta molt difícil de calcular les xifres de població continental, si més no fins al segle XVIII, quan els estats inicien de forma més general llurs recomptes. Per al 1720 hom ha atribuït a Europa una població de 110 milions d’habitants, però al llarg d’aquell segle es produí la revolució demogràfica, que en cent anys feu duplicar la població. Primer a Anglaterra i progressivament a tota l’Europa occidental, l’augment del nivell de vida —gràcies, d’una banda, a la millora de la nutrició, la higiene i la cura dels infants i, de l’altra, al ràpid increment de les comunicacions i els transports i als avenços cientificotècnics— portà a un veritable “control de la mortalitat” i, doncs, a un gran creixement demogràfic. S’hi inicià també l’emigració del camp a la ciutat, que posà les bases del nou sistema urbà; el desarrelament que comportà aquest èxode rural facilità les migracions posteriors, més llargues. Al segle XIX el manteniment d’unes taxes de natalitat elevades, juntament amb el descens de la mortalitat, hi provocà uns excedents de població que mogueren una intensa emigració fora del continent, tant individual com familiar. Hom calcula que del 1846 al 1930 emigraren més de 30 milions d’europeus, amb un ritme especialment intens entre el 1891 i el 1920. Aquesta emigració es dirigí sobretot als EUA, a l’Amèrica Llatina i a Austràlia, i alhora es produí un gran moviment dels russos cap a Sibèria, corrent que es prolongà durant molt de temps. Al començament del segle XX, Europa tenia 401 milions d’habitants; malgrat la forta sagnia emigratòria, se n’havia tornat a doblar la població. El nou segle es caracteritzà per grans migracions interiors i per enormes pèrdues demogràfiques, causades per les dues grans guerres; el model demogràfic modern s’estengué progressivament pels països del sud i de l’est d’Europa i s’iniciaren grans movimens de població interiors i d’immigració, ocasionats per les diferències de desenvolupament econòmic. En la Primera Guerra Mundial les baixes europees superaren els 8 milions d’habitants, més de la meitat entre Alemanya, Rússia i França, i la Segona sobrepassaren els 40 milions, un 50% dels quals pertanyien a l’antiga URSS. El model demogràfic de la postguerra presenta una tendència a la baixa de la mortalitat. D’aquesta, l’índex més significatiu, que és la mortalitat infantil, presentava a l’Europa occidental la taxa mundial més baixa (5,6‰ el 1998; mitjana mundial: 56,4‰). L’índex general de mortalitat, però, resta compensat per una natalitat cada cop més feble que provoca un envelliment progressiu de la població, i, en conseqüència, un augment de les defuncions: així, en aquests estats la taxa de mortalitat a mitjan dècada dels noranta se situava entre el 9‰ i el 12‰, però al mateix temps, l’esperança de vida era (llevat del Japó) la més alta del món (74 anys per als homes i 80 per a les dones). Després d’una etapa d’un gran increment en el nombre dels naixements els anys seixanta, des de la segona meitat dels setanta és molt accentuada la disminució de la natalitat: al voltant del 14‰ el 1975, i cap al 9-10‰ el 1980, xifra que, amb poques variacions, s’ha mantingut al llarg dels anys següents. En aquestes condicions, el recanvi generacional amb prou feines arriba a mantenir estable la població. El lleuger increment de la població total als estats de l’Europa occidental prové sobretot de la nodrida immigració procedent d’altres continents. L’evolució demogràfica de l’Europa oriental fou, a grans trets, la mateixa que a l’oest, però amb la crisi i l’enfonsament dels sistemes polítics i econòmics d’aquests països, la mortalitat enregistrà un increment considerable i la natalitat disminuí en proporció aproximadament inversa; l’emigració massiva per les pèssimes condicions de vida acabà d’empitjorar la situació. Com a resultat, molts d’aquests estats tingueren greus pèrdues de població o, en el millor dels casos, restaren amb la mateixa població al llarg de la darrera dècada del segle XX. Ucraïna enregistrà el 1998 un creixement negatiu del 6,8‰, Rússia del 5‰ i Hongria del 4‰. Conseqüència d’aquest estancament demogràfic global és la posició de la població europea respecte a la població mundial, gran part de la qual encara és en una fase de creixement. Així, el 1982 Europa era encara el segon continent per població absoluta, amb uns 687 milions d’habitants, però el 1998, tot i l’increment (730 milions) se situava ja en el penúltim lloc, amb un 12% de la població mundial. Pel que fa als moviments migratoris, induïts pels moderns desequilibris econòmics internacionals, el nombre de persones que entre el 1962 i el 1969 immigraren als diversos estats d’Europa sobrepassava els 10 milions d’habitants, més de la meitat a l’antiga Alemanya Federal i, en menor grau, a la Gran Bretanya i a França. A part els emigrants d’altres continents (asiàtics o africans, segons els casos), el sud d’Europa proporcionà una gran part d’aquest corrent (uns 2 milions en el mateix període), especialment Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia. A partir dels anys setanta, però, a causa de la crisi econòmica la direcció del corrent migratori s’invertí i nombrosos immigrants tornaren a llurs països d’origen. Tot i que a l’Europa occidental la immigració provinent de països extraeuropeus havia estat també notable des d’aquests anys, especialment a França, la Gran Bretanya (antigues metròpolis colonials) i a la República Federal d’Alemanya, fou en acabar-se els moviments migratoris intereuropeus que aquest aflux adquirí entitat. En els casos on és més nodrida, la població d’origen immigrat (majoritàriament magribina a França i secundàriament a Espanya, on també tenen força importància els llatinoamericans, i turca als països germànics i, en menor grau, subsahariana) arriba a representar a la vora del 10% de la població total. La necessitat de mà d’obra, la minva de la població autòctona per la baixa natalitat, les actituds de rebuig cap als immigrants i les dificultats d’integració d’uns col·lectius sovint amb uns valors molt diferents als de la societat europea són els principals aspectes que incideixen en una problemàtica com més va més acusada.
Mapa lingüístic d’Europa
© Fototeca.cat
El repartiment de la població és molt irregular; les màximes densitats (de vegades amb prop de 1.000 h/km2) es troben a l’àrea compresa per la meitat sud de la Gran Bretanya, els Països Baixos i Bèlgica, la meitat nord de França i Alemanya, que inclou més d’un quart de la població total i constitueix l’eix de la vida econòmica del continent. Cap al nord, la població minva gradualment, fins a assolir menys de 10 h/km2 a les regions forestals boreals, mentre que cap al sud disminueix la densitat, llevat d’alguns focus com Catalunya, el Piemont i la Llombardia, i algunes ciutats aïllades com Madrid, Lisboa o Atenes. El poblament, originàriament més dispers i rural ha tendit envers la urbanització. A l’Europa oriental, que en superfície supera la meitat del total europeu però que en població absoluta representa tan sols el 40%, el poblament és encara més feble, amb una mitjana al voltant dels 50 h/km2. La urbanització és considerablement menor i, en alguns casos com ara Bulgària i Romania, supera per poc el 50%.
Els pobles europeus
El substrat i els orígens
Per les característiques morfològiques, la població europea pertany al grup racial leucoderm. Tot i que al llarg de la història els moviments i la barreja de poblacions han estat un fenomen força freqüent, ha predominat l’existència de poblacions estables en àmplies zones geogràfiques amb relativament poca incidència de la hibridació. Els conjunts de trets físics diferenciats —transmesos genèticament i presents en una freqüència elevada en els individus que componen aquestes poblacions— configuren les anomenades races que habiten el continent, les quals, segons la classificació més generalment admesa, són cinc: nòrdida, baltooriental, àlpida, dinàrica i mediterrànida. La raça nòrdida habita principalment a Escandinàvia, Finlàndia, el litoral bàltic, Dinamarca, Països Baixos, el nord de Polònia, Alemanya, França i Bèlgica i a la major part de la Gran Bretanya. La raça baltooriental predomina sobretot a Polònia, Rússia central i septentrional i Prússia, i a Finlàndia i als països bàltics es barreja amb els nòrdids. La raça àlpida s’estén per l’Europa central: el centre de França, Suïssa, el nord d’Itàlia, el sud d’Alemanya, Hongria i el sud de Polònia. Són també de raça àlpida els lapons del nord d’Escandinàvia. La raça dinàrica s’assembla molt a l’àlpida i predomina als balcans. La raça mediterrànida és la raça europea de més àmplia difusió, ja que s’estén també pel nord d’Àfrica. La configuració ètnica actual d’Europa degué començar a la fi del Paleolític, amb grans moviments migratoris d’origen sobretot asiàtic. Cap al Neolític es consolidà el cos de les ètnies grecollatines. Més endavant, els celtes s’estengueren per Europa. Les poblacions germàniques, empeses per les eslaves, alteraren l’estructura ètnica de l’imperi Romà. Magiars, finesos, normands, àrabs i berbers s’instal·laren a les terres europees durant l’edat mitjana. Cap al s XIV s’hi infiltraren els gitanos i, finalment, al s XV, els pobles turco tàrtars penetraren a les estepes russes i als Balcans. A partir de l’època romana els jueus s’escamparen arreu d’Europa. El genocidi perpetrat contra els jueus pel III Reich culminà l’antisemitisme generalitzat a Europa des de l’edat mitjana que, ja des del s XIX (coincidint amb l’època de l’emancipació, que en facilità l’assimilació a la societat gentil) en comportà l’emigració d’un gran nombre als EUA i a Palestina. Resultat de les persecucions i el genocidi ha estat la reducció dràstica de la població jueva a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Els gitanos són també una col·lectivitat tradicionalment perseguida, i l’estigma amb què han estat assenyalats es fonamenta, com el dels jueus, en una sèrie de prejudicis i en una forma de vida singular que, tanmateix, ha estat alimentada per la mateixa persecució.
L’estat modern i els pobles europeus
La situació actual de les ètnies, pobles i nacions europeus, és producte de la interacció d’un cúmul de factors històrics, entre els quals probablement el de més pes és la conformació dels estats nació a partir de les revolucions liberals. A diferència de l’Antic Règim, l’estat modern proclamà la igualtat dels ciutadans, dels quals, per tal d’aconseguir-ne l’adhesió, exigí també la uniformització i la identificació exclusiva amb uns símbols, una llengua i una cultura provinents, del poble dominant en el seu territori. Per tal d’aconseguir la uniformització, l’estat nació modern ha utilitzat una gran diversitat de mitjans: deixant de banda el genocidi, que comporta l’eliminació física de les minories, l’assimilació de la població és el recurs més emprat, bé sigui a través de la pura i simple coerció, bé a través de determinats avantatges amb què és recompensada la renúncia a les identitats espúries des del punt de vista estatal. En els casos d’assimilació més reeixits, com és el cas francès, generalment hom ha recorregut a una combinació d’ambdós mecanismes. Particularment, el sistema educatiu ha tingut un paper central en l’extensió de la identitat oficial. Dins d’aquesta concepció general unitarista, alguns estats, com ara la monarquia austrohongaresa, intentaren compaginar una certa coexistència entre els diversos pobles que hi eren compresos, però aquest model fracassà definitivament en 1914-18, tant pel caràcter arcaic del règim com per l’heterogeneïtat de les poblacions i els seus antagonismes. Es consagrà, així, un model d’estat marcat per la dualitat entre centre i perifèria. D’altra banda, fins a la Segona Guerra Mundial, la lluita entre les potències europees exigí una aquiescència suplementària dels ciutadans que agreujava encara més la pervivència de pobles i llengües no estatals. La resistència a l’assimilació i l’aparició d’un nacionalisme dels pobles perifèrics en aquest context uniformitzador és un fenomen que arriba fins al final del segle XX i que defuig reduccionismes. Tot i que alguns corrents del marxisme prengueren en consideració els drets de les identitats no estatals (‘minories’,‘nacionalitats’, etc.), en la pràctica el comunisme seguí un model no gaire diferent de l’uniformisme habitual, amb la implantació de la societat comunista com a prioritat, que justificava el menysteniment d’altres drets, tot i la protecció nominal de les minories. Però de fet, un dels fracassos principals de l’URSS fou la incapacitat per a integrar l’enorme heterogeneïtat del pobles que contenia. Durant la guerra freda, l’enfrontament entre les superpotències mantingué soterrades les reivindicacions perifèriques. L’ensorrament del bloc socialista (1989-91) i la descomposició de l’antiga URSS, seguits del sorgiment d’un gran nombre d’estats independents, i el traumàtic desmembrament de la Iugoslàvia socialista, que donà lloc a guerres d’una crueltat no vista des de la Segona Guerra Mundial, han comportat una reconsideració de la problemàtica de les identitats col·lectives perifèriques. També han incidit en aquesta nova mentalitat diversos fenòmens, com ara un replantejament del concepte dels drets humans, l’exemple de l’Estats espanyol, un estat considerablement descentralitzat i raonablement funcional establert el 1978 l’enquistament d’alguns conflictes (País Basc, Irlanda del Nord, Còrsega) i la desaparició de l’equilibri de poders. No hi ha un tret unívoc que defineixi la pertinença a un grup identitari concret, però hom coincideix a atorgar a la llengua un lloc preferent. Sembla confirmar aquesta apreciació la constància amb què l’estat modern ha cercat la substitució lingüística en favor de la implantació del monolingüisme Tanmateix, altres factors, com ara la religió, la diversitat d’orientacions polítiques o l’adscripció a un territori poden resultar de vegades tan decisius com el criteri lingüístic, si no més.
Els pobles europeus al tombant del segle XX
L’any 2000, tan sols Portugal, Islàndia i Irlanda podien considerar-se estats europeus monoètnics. A la resta, conviuen un nombre variable d’ètnies, pobles i nacions, la importància demogràfica, el grau d’assumpció de la identitat i l’estatut legal dels quals (o d’algun dels seus trets identificadors, generalment la llengua) són molt variables. A l’Europa occidental, l’estat oficialment monoètnic i unilingüe per antonomàsia és França, en el qual bascs, catalans, corsos, occitans, bretons, flamencs i alsacians viuen una existència marginal des del punt de vista lingüístic i cultural. A la Gran Bretanya, bé que els anglesos són l’ètnia dominant, el 1997 fou aprovat l’establiment d’un règim autonòmic per a escocesos i gal·lesos, pobles lingüísticament pertanyents al tronc cèltic (com els manxos i els còrnics, residuals), la llengua dels quals (amb la possible excepció del gal·lès) es troba en un avançat estat de substitució. Després d’una accidentada tradició centralista inspirada des del segle XVIII en el model francès, el règim autonòmic establert el 1978 a Espanya permeté a gallecs, catalans i bascs, els dos primers del tronc romànic i els darrers parlants d’una llengua molt antiga de filiació desconeguda, desenvolupar amb una certa fluïdesa la seva identitat. Tanmateix, persisteixen les tensions amb l’Estats espanyol, que, des del segle XVIII, bastí la seva hegemonia oficialista a partir de la identitat dels castellans, poble també de parla romànica. A Itàlia, el 1991 el Parlament aprovà una llei de protecció de les minories lingüístiques, la situació de les quals és molt diversa: així, la minoria francoprovençal del N d’Itàlia, tot i gaudir de prerrogatives autonòmiques a la Vall d’Aosta, està pràcticament assimilada. Al Tirol del Sud, en canvi, els germanoparlants tenen un esperit més reivindicatiu. Hi ha també, minories rètiques (engandinesos i furlans). A Sardenya, els sards gaudeixen d’un estatut especial des del 1948 i, des del 1991, també referit a la llengua, la població catalanoparlant de l’Alguer. Al segle de la península hi ha nuclis d’albanesos. Tot i que la major part dels italians parlen la mateixa llengua (amb variants dialectals molt pronunciades), la unificació política tardana i la persistència de profundes diferències d’origen socioeconòmic delimitades territorialment han donat lloc a regions amb un fort sentiment autòcton, com és ara el cas de Sicília (que des del 1946 disposa d’un estatut d’autonomia) o, en un altre pla, l’onada de regionalisme que des de l’inici dels anys noranta s’ha estès a les províncies del N d’Itàlia. El conflicte sostingut entre valons (francòfons) i flamencs (de parla neerlandesa) a Bèlgica desembocà en la creació d’un estat federal el 1993, en el qual la minoria germanòfona gaudeix també d’alguns drets lingüístics. Als països germànics la diversitat del substrat etnolingüístic és també significativa: als Països Baixos, ultra els neerlandesos, la minoria frisona és reconeguda, com també a Alemanya, juntament amb els danesos i els sòrabs, el grup etnolingüístic eslau més occidental. Els pobles germanòfons, dominants a Alemanya, Àustria i Suïssa, on la seva llengua és cooficial amb italoparlants, francoparlants i, més teòricament que en la pràctica, amb retoromànics (parlants d’una llengua romànica en regressió), mostren una considerable heterogeneïtat dialectal que només en el cas dels bavaresos coincideix amb un moviment polític identitari. En la conformació política actual dels estats oficialment germanòfons pesen més altres consideracions que no pas la lingüística. D’altra banda, fins a la Segona Guerra Mundial, hi hagué nuclis importants de població alemanya a l’Europa central i oriental, resultat de la posició dominant de l’alemany a l’imperi austrohongarès i de l’expansionisme prussià (sudets a Bohèmia i Silèsia, Pomerània, actualment a la República Txeca, Eslovàquia i Polònia, Romania, etc.). A Àustria hi ha minories d’eslovens i txecs (eslaus) i hongaresos, l’estatut dels quals depèn del partit en el poder als governs regionals. A Escandinàvia, islandesos, suecs i danesos (aquests amb els feroesos com a grup diferenciat i que gaudeix d’autonomia), del grup germànic, són dominants als respectius estats. A Finlàndia, el suec i el finès són llengües cooficials, tot i que els suecs estan en clara minoria. Al N de la península escandinava, els lapons (de llengua finoúgrica, com ho és també el finès) gaudeixen d’un grau de reconeixement variable segons l’estat (Noruega, Suècia, Finlàndia, Rússia). A l’Europa oriental, amb predomini del tronc eslau, la inestabilitat més acusada de les fronteres estatals, una història accidentada i la distribució força més discontínua territorialment dels pobles i les ètnies han donat lloc a una situació d’una gran complexitat i, com s’evidencià després de l’ensorrament del bloc socialista (1989-91), potencialment molt conflictiva. L’eclosió de les diferents identitats nacionals portà, a més d’una sèrie d’estats nous, una reafirmació del nacionalisme llargament reprimit que conduí a diversos conflictes sagnants. Als més occidentals d’aquests estats, les diferències foren resoltes més o menys pacíficament: així, de ser un dels estats nacionalment més heterogenis, Polònia restà, des de la Segona Guerra Mundial, un país molt majoritàriament monolingüe (polonesos), en el qual les minories d’alemanys, ucraïnesos, bielorussos i txecs no tenen cap mena de reconeixement. Una tendència similar mostraren txecs i eslovacs, els quals el 1993 acordaren pacíficament la divisió de l’estat que els unia des del 1918. Quant als hongaresos, poble de llengua finoúgrica, han mantingut tenses relacions amb Romania i Iugoslàvia, estats en els quals les importants minories hongareses han estat i són encara perseguides, tot i que el tracte en el cas invers no és gaire millor. Els estats sorgits de l’antiga URSS tenen en els russos unes minories influents que en molts casos condicionen la seva existència per les dimensions, la potència de l’estat rus i les inèrcies assimilacionistes de l’imperi tsarista, primer, i de la Unió Soviètica després. Aquest és el cas dels tres estats bàltics que, independents des del 1991, inclouen un important contingent de població russòfona que es resisteix a integrar-se als estats constituïts oficialment per lituans, letons (de llengua bàltica) i estonians (del grup finoúgric). Encara amb més virulència, la col·lectivitat russòfona s’oposa a la integració de l’estat constituït pels moldaus, de parla romanesa, a Romania. A l’interior dels altres dos nous estats eslaus, ucraïnesos i, especialment, bielorussos es troben dividits en la qüestió del seu grau d’adhesió a Rússia, encara més greu en la mesura que entre un terç i la meitat de la seva població és russa. De l’antiga Unió Soviètica, l’estat rus conservà una administració que, teòricament, ha de reflectir les diverses identitats del seu territori. Tanmateix, les guerres del Caucas al final del segle XX a causa de la qüestió nacional mostren que el conflicte és lluny d’estar resolt. En un àmbit estrictament europeu, per exemple, la república de Carèlia ho és gairebé tan sols de nom, perquè la gran majoria de carelians (del grup finoúgric) emigraren a Finlàndia acabada la Segona Guerra Mundial. Al límit amb Àsia i a l’extrem nord de Rússia, hi ha pobles de parles finoúgriques, uralianes i altaiques, bé que en un estadi avançat de russificació (baixkirs, tàtars, txuvaixos, txeremissos, mordovians, votiacs, samoiedes, oirats, etc.). La península balcànica és l’àrea europea on la descomposició del bloc socialista tingué efectes més traumàtics. Romanesos, fruit d’un enclavament lingüístic neollatí, i búlgars (eslaus) són hegemònics en els respectius estats, que inclouen diverses minories, sobretot hongaresos, gitanos i pomacs (búlgars islamitzats), sovint objecte de marginació. L’estat que, amb el nom de Iugoslàvia, fou constituït el 1918 a partir del sector meridional de l’imperi austrohongarès, tingué ja en els seus inicis una existència difícil a causa de la rivalitat dels seus principals grups nacionals, enfrontaments als quals no foren aliens els interessos de les potències continentals. Acabada la Segona Guerra Mundial, les especials condicions de la guerra freda i de la República Socialista Federativa de Iugoslàvia permeteren mantenir un equilibri precari, que es trencà el 1992. Mentre que els eslovens,a la perifèria occidental, constituïren un petit estat independent, serbis, croats i bosnians, tots ells de llengua serbocroata però de religió ortodoxa, catòlica i musulmana, respectivament, protagonitzaren un conflicte bèl·lic inusualment ferotge que acabà amb la intervenció nord-americana el 1995. Sorgiren així tres estats: Croàcia, d’on foren expulsats la majoria de serbis, la República Federal de Iugoslàvia, hereva de dimensions reduïdes de l’anterior estat socialista homònim, d’hegemonia sèrbia però que reconeixia els montenegrins, de parla també serbobosniana, i amb minories molt considerables d’hongaresos i albanesos (kosovars) al seu interior, sobre els quals el govern iugoslau dugué a terme pràctiques genocides que el 1999 comportaren una nova ofensiva nord-americana; i, finalment, Bòsnia i Hercegovina, estat tutelat internacionalment i en el qual bosnians i serbis portaven existències de fet separades. Macedònia, apareguda també amb la desmembració de Iugoslàvia, concentrava la major part de la població que parlava un dialècte búlgar d’aquest estat (macedonis), però la seva composició ètnica és molt heterogènia. La majoria dels grecs, representants d’un grup lingüístic indoeuropeu singular, reaccionaren amb hostilitat a la proclamació de l’estat macedoni, considerat com una amenaça a la integritat territorial de Grècia, en el qual macedonis i albanesos eren les minories més nombroses, ignorades en el millor dels casos, motiu pel qual Grècia també ha mantingut tensions amb Albània. El problema de Xipre, d’altra banda, enfronta grecs i turcs des del 1975.
La història
Prehistòria
El continent europeu fou habitat des de les primeres fases de la història humana. Hi han estat trobades restes de les indústries lítiques del Paleolític inferior, i els noms adoptats per anomenar els diferents tipus deriven de localitats europees, perquè la sistematització de la prehistòria (darrer quart del segle XIX i primer del XX) fou feta basant-se en troballes de l’occident europeu: Clactonià, Abbevil·lià, Acheulià. Per contra, les restes antropològiques anteriors a l’home de Neandertal són escasses: mandíbula de Mauer, corresponent a l’Homo heidelberguensis, i cranis de Steinheim, Swanscombe, Fontechevade i Saccopastore, als quals cal afegir ara les recents troballes del Rosselló (home de l’Aragó), tots a la meitat occidental europea. El Paleolític mitjà, d’abans de l’any ~100.000 fins al 40.000-30.000, és més ben documentat. Correspon a les indústries lítiques mosterianes i a l’home de la raça de Neandertal, del qual hi ha força vestigis fòssils, del centre d’Europa fins a Gibraltar, inclosos exemplars dels Països Catalans (Banyoles i Xàtiva). Dels volts del 40.000 o 30.000 i fins cap al 10.000 o 8.000 hom troba les cultures del Paleolític superior, esteses arreu, llevat de la part nord, ocupada pel glaç, amb el primer home clarament sapiens, l’home de Cromanyó. Les indústries es caracteritzen per la major perfecció de la talla de la pedra i per la utilització de l’os. Segons les tècniques emprades, es divideix en períodes: Aurinyacià, Gravetià, Solutrià, Magdalenià. La vida a Europa durant tot el Paleolític es produí en condicions molt diferents, a conseqüència de les oscil·lacions climàtiques, molt accentuades. Correspon originàriament a l’etapa anterior a la darrera glaciació (Würm), durant tot el temps d’aquesta glaciació (que fou interrompuda per alguns períodes interglacials), i després, fins a l’Holocè. La base econòmica fou sempre la recol·lecció i la caça, però la situació era molt diversa durant els períodes freds, quan bona part del continent no ocupat pel glaç presentava un paisatge de tundra i d’estepa, on pasturaven ramats de grans quadrúpedes herbívors (mamuts, rinoceronts llanuts, bisons, cavalls salvatges, rens), o a les èpoques no tan fredes, quan dominava el bosc, amb la seva fauna peculiar. També es produí una tendència al canvi d’habitació. Mentre que durant el Paleolític inferior hom troba les restes a ple aire, sobretot arran de les terrasses dels rius o a les platges quaternàries, d’ençà del Paleolític mitjà, amb l’home de Neandertal, hi ha una clara preferència per a aprofitar les coves. Una característica especial del Paleolític superior de l’Occident europeu és la quantitat i l’extraordinària qualitat de l’art rupestre, que no té rival enlloc del món habitat i que representa un moment en el qual Europa ocupà una posició destacada dins el conjunt humà, que no s’ha repetit fins molts mil·lennis després. El centre principal d’aquest art de les coves pintades se situa entre la Dordonya i els Pirineus i a la franja cantàbrica de la península Ibèrica, i tingué el moment màxim durant el Magdalenià. També les manifestacions de l’art s’estenen a l’escultura, amb les figuretes femenines dites Venus i amb els gravats damunt plaquetes de pedra o instrument d’os. Els canvis climàtics produïts per l’entrada al clima actual, que representaren l’extinció de moltes espècies d’animals que havien estat caçats fins aleshores, transformaren les possibilitats de vida durant el període dit Epipaleolític o Mesolític. Els instruments de sílex es fan molt petits (microlitisme), i els aliments foren, ultra els vegetals, la caça menor i l’aprofitament dels mol·luscs marins o terrestres. La retirada del glaç permeté que poguessin ésser habitats territoris del nord d’Europa que fins aleshores no ho havien estat, i hom troba els primers homes a la zona bàltica i escandinava. Mentrestant, al Pròxim Orient, l’any 7000 començà la “revolució neolítica”, és a dir, la descoberta de l’agricultura, de la ramaderia i de la ceràmica i la vida en poblats. La posició geogràfica d’Europa facilità que l’extensió de la nova societat fos relativament primerenca. D’ençà del 5000 es manifesten tres grups neolítics europeus: el balcànic té per límit nord, aproximadament, el Danubi, amb grups que habiten en petits poblats de cabanes, conreen el blat i el mill, fabriquen ceràmica pintada, mantenen ramats de bous, bens, cabres i porcs i mostren un sentit religiós i artístic a través de figuretes femenines de terra cuita que deuen representar una deessa-mare; un altre grup es manifesta al centre d’Europa, tot al llarg de la via danubiana (Neolític danubià), i arriba fins a les proximitats de la costa atlàntica, al riu Mosa; són també agricultors, i secundàriament pastors, que habiten en petits poblats de cases grans, de més d’una família, i que produeixen ceràmica amb decoracions incises de meandres; i el tercer grup, el de l’Occident mediterrani, demostra una difusió marítima del Neolític; es caracteritza pel predomini de la vida en coves i per la ceràmica decorada amb impressions fetes damunt el fang encara tou, sovint utilitzant una petxina (cardium). Aquest és el primer Neolític que arribà als Països Catalans, com a Itàlia, Provença i Llenguadoc, Andalusia i la costa del Marroc i d’Algèria, com també a diverses illes, des de Malta i Sicília cap a l’est. Les novetats neolítiques convisqueren durant segles amb el vell fons economicosocial del Mesolític, en el qual continuaven bona part dels pobladors europeus. Sembla que cal atribuir a aquest món residual de caçadors les pintures expressionistes del pastors de les serres de l’est de la península Ibèrica, en bona part produïdes dins el territori català. Una segona fase neolítica començà vers el 3000, com una derivació de les cultures balcàniques i danubianes, però amb l’aparició del Neolític occidental (cultures de Chassey a França, de Cortaillod a Suïssa, de La Lagozza a Itàlia, de Windmill Hill a Anglaterra i dels sepulcres de fossa a Catalunya), caracteritzat per la vida agrícola, en poblats, i per la ceràmica llisa. El descobriment de l’ús dels metalls (coure i bronze), que tingué lloc al Pròxim Orient, repercutí aviat a Europa. Hi influí el fet que els jaciments metàl·lics són abundosos i, per a algun metall aleshores bàsic, com l’estany, decisius, car és rar al Pròxim Orient. Així, durant l’Eneolític, o edat del coure, i l’edat del bronze les societats europees del Neolític es transformaren. El comerç del metall feu més intenses les relacions comercials a llarga distància. Apareixen els poblats més grans, i sovint fortificats, i es fa general el sistema d’enterrament col·lectiu en coves naturals o artificials, o en monuments megalítics, tombes monumentals, que són corrents a l’Occident i que arriben, per la costa atlàntica, fins a Dinamarca. Als Països Catalans hi ha representada l’etapa pels megàlits de Catalunya i les coves sepulcrals de Catalunya, País Valencià, Mallorca i Menorca. Un altre aspecte de la intensitat de les relacions europees és el vas campaniforme, tipus que es troba des de Polònia fins a Portugal.
La cultura grega
Mentrestant naixien a l’Orient mediterrani les primeres altes cultures d’Europa, relacionades amb les del Pròxim Orient, però amb clara personalitat pròpia. La primera és la minoica, de Creta, que ja participa de les característiques de la revolució urbana que s’havia produït a Mesopotàmia i a Egipte poc després del 3000. S’hi troben ciutats, palaus de reis amb caràcter sagrat, primeres manifestacions d’escriptura i art desenvolupat (escultura, pintura, orfebreria, ceràmica decorada), entre el 2000 i el 1400 aC. La segona és a la Grècia continental, amb centre a l’Argòlida (Micenes); correspon a un poble que la tradició grega posterior denominà aqueu, i arqueològicament és coneguda amb el nom de cultura micènica. L’escriptura (linear B) ha estat desxifrada, i correspon a una fase antiga de la llengua grega. És també la primera civilització europea de la qual ha arribat a les posteriors un reflex literari, bé que llunyà, a través dels poemes homèrics la Ilíada i l’Odissea, i cal considerar-la com l’arrel del món grec clàssic. El fet de trobar-se, amb el grec micènic, davant una llengua indoeuropea obliga a plantejar-se el problema dels indoeuropeus, problema on massa sovint han estat barrejats conceptes diferents: antropològics (“raça”), culturals i lingüístics. Des del Neolític avançat, grups de pobles bàsicament pastors es movien per les planúries del centre i el nord d’Europa i en llur continuació asiàtica cap a l’est, com a resultat de la manca de barreres geogràfiques d’aquest territori i de la típica mobilitat dels pastors. S’hi manifesten cultures molt esteses, com la de la “destral de combat”. Algun d’aquests grups, que no han estat definits culturalment d’una manera clara i dels quals hom no coneix la localització geogràfica originària, parlava una llengua indoeuropea, considerada la mare de les posteriors. Les migracions d’alguns grups de llengua indoeuropea afectaren part de l’Àsia (Anatòlia, Pèrsia, l’Índia). Uns altres es projectaren cap a les penínsules mediterrànies: primer sobre Grècia, i d’allí sorgí el grec dels micènics; una segona onada, pels volts de l’any 1000 aC, dugué a Grècia els doris, alhora que uns altres grups entraren a Itàlia a través dels passos dels Alps, i finalment uns altres, després d’estendre’s des de la zona renana cap als Pirineus, penetraren a la península Ibèrica. Els descendents del vell fons micènic (jonis) i els nou vinguts de la segona invasió indoeuropea (doris) constituïren, fusionant-se lentament, la base del poble grec, que des del segle VII aC constituí la primera alta civilització desenvolupada que Europa ha produït. La base geogràfica era, a més de la península grega, les illes de l’Egea i una franja litoral de l’Àsia Menor (Jònia asiàtica). A través d’aquesta darrera zona, i dels moviments marítims, entraren a formar part de la base del món grec coneixements culturals i artístics, tècnics i econòmics de les velles civilitzacions del Pròxim Orient, assimilades aviat i que es barrejaren amb molts caràcters propis. Per això el pensament filosòfic i científic grec nasqué a les ciutats jòniques asiàtiques, i un dels primers períodes de l’art grec és anomenat època orientalitzant. La civilització grega, profundament original, constituí, sobretot d’ençà del segle VI aC, la primera societat desenvolupada establerta en territori europeu, i la tradició hel·lènica, primer a través del món romà i després com a conseqüència del Renaixement, ha tingut un gran pes en la història posterior d’Europa, fins avui. La colonització de Sicília i de la Itàlia meridional (des del segle VII aC) amplià l’àrea inicialment grega, fins al punt que aquest territori fou anomenat la Magna Grècia. Les relacions comercials marítimes, amb establiment de ciutats i factories, portaren les novetats tècniques conegudes pels grecs a moltes zones costaneres de la Mediterrània, des del litoral de la mar Negra fins a la península Ibèrica, i influïren sobre la creació de diverses cultures de base indígena, fet al qual també col·laborà l’acció —paral·lela— dels fenicis. Així s’estengué l’ús habitual del ferro i, després, de la moneda, de l’alfabet, el coneixement de l’oli, del vi i d’altres productes. Aquests fets expliquen en bona part la civilització etrusca, a la Itàlia central, i la tartèssica, a Andalusia, ambdues ja constituïdes als segles VIII-VII aC i, una mica després, la ibèrica de la costa mediterrània de la península Ibèrica. Aquest fenomen no és tan espectacular, però existí, en altres zones, com Provença i la vall del Roine i el litoral del nord i de l’oest de la mar Negra. També penetrà cap a l’Europa central (cultura de La Tène) i matisà d’influència grega el món cartaginès després del segle V aC. Finalment, amb les conquestes d’Alexandre el Gran, la influència grega tingué un gran pes al Pròxim Orient.
L’imperi Romà
Roma representà una nova etapa: després d’haver conquerit la península Itàlica, entre els segles V i II aC, i d’haver dominat la Mediterrània occidental contra Cartago (guerres púniques), l’extensió cap a l’Orient, amb la presa de Grècia i dels estats hel·lenístics, feu que la societat romana esdevingués hereva de la civilització urbana grega, que, transformada, estengué per Europa.
L’arc romà de Tit, a Roma
© Fototeca.cat
Pels volts de l’inici de l’era cristiana el territori dominat pels romans assolí, entre l’Atlàntic i la mar Negra, la línia Rin-Danubi, aproximadament. Aquests territoris, poblats per gent molt diferent, havien tingut en comú el fet que no participaven del món urbà, limitat fins aleshores a la Mediterrània. Roma establí un tipus de vida unificat, sota els models hel·lenístics, i trencà les estructures, purament rurals, que havien dominat a Europa. La transformació fou afavorida per la gran diferència de nivell entre els romans i els sotmesos, per l’establiment de sòlides vies de comunicació, per la difusió d’una llengua dominant única (el llatí) i, sobretot, per l’establiment de ciutats noves, i per un llarg període de pau general, que durà més de dos segles, fet sense precedents i únic en la història europea. La majoria de les ciutats que han tingut un paper decisiu fins avui foren fundades aleshores: és el cas de Londres, Colònia, París, Viena, Lió, Milà, Barcelona, València, Lisboa, Sevilla, etc. La transformació rural fou també important, amb la gran extensió de la vinya i de les oliveres. L’utillatge artesà, que aleshores es generalitzà, es mantingué amb poques variants fins a la Revolució Industrial del segle XIX. En definitiva, foren, doncs, posades les bases de l’Europa medieval i, en part, de la moderna. Cap a la meitat del segle III dC es produí una gran crisi política, econòmica i social, i grups de pobles germànics —francs i alamans— assaltaren la frontera del Rin i aconseguiren de travessar la Gàl·lia i la península Ibèrica i provocaren grans destruccions. Roma es refeu a la fi del segle, però l’onada expansiva s’acabà, decaigueren la indústria i el comerç a gran distància, la pau es feu més esporàdica i començaren a prefigurar-se alguns dels trets que donaren caràcter a l’època medieval. Paral·lelament el cristianisme començà a estendre’s entre grans masses de gent, i poc després esdevingué la religió oficial de l’estat romà. Una segona crisi, a la primeria del segle V, amb l’entrada d’altres grups de pobles, principalment germànics (ostrogots, visigots, francs, etc.), enfonsà l’Imperi, que només es mantingué a la part oriental, amb capital a Constantinoble (imperi Bizantí), mentre que a l’oest s’anaven consolidant nous estats monàrquics, regits per l’aristocràcia germànica.
De la fi de l’imperi Romà a l’imperi Carolingi
Després de la caiguda definitiva de Roma, els pobles bàrbars que senyorejaven l’Occident intentaren la formació d’estats propis. D’aquests estats, els que assoliren més importància foren l’ostrogot (490-540), centrat a Itàlia, el franc, entre el Loira i el Rin, que després ocupà la resta de la Gàl·lia, el burgundi, que dominà la conca del Roine, el visigot d’Hispània i la Gàl·lia del sud i que un quant temps tingué per capital Barcelona, el vàndal del nord d’Àfrica i els set regnes angles i saxons d’Anglaterra. L’imperi d’Orient aconseguí de desviar cap a Occident els principals grups bàrbars, però aparegueren uns nous enemics a les fronteres (búlgars, eslaus, perses i àrabs) i, a través de les disputes religioses entre nestorians i monofisites, rivalitats internes entre les diverses regions de l’Imperi, i no pogué atendre els afers d’Occident fins a l’època de Justinià (527-565), el qual recuperà Itàlia, el nord d’Àfrica i part d’Hispània, però no pogué refer l’imperi d’Occident. L’intent de restauració imperial fou acompanyat de la recopilació del dret romà i d’una àmplia protecció a la cultura i, especialment, a les arts, bé que la intromissió imperial en les disputes religioses contribuí a l’allunyament entre ambdues parts de l’Imperi. Fora dels antics límits romans restaven alguns pobles àrabs i, sobretot, eslaus, empesos també cap a les terres imperials per noves invasions (àvars). Un d’aquests pobles, els llombards, arruïnà definitivament l’intent de reconstrucció de Justinià en emparar-se del nord i del centre d’Itàlia (568). Mentrestant, una nova potència sorgia a Occident: els merovingis. Primer poble bàrbar catòlic (els gots eren arians, i els altres, pagans), inicià una ràpida expansió a costa del regne visigòtic i del burgundi, que desaparegué (534), i de l’ostrogot, que perdé Provença (536); sotmeté alhora els pobles bàrbars fronterers: turingis, alamans, saxons i frisons. Després d’una etapa de divisions internes, el poder franc renasqué amb els anomenats majordoms de palau, que obriren pas a la dinastia carolíngia. Carles Martell aturà els musulmans a Poitiers (732) i acudí en ajuda dels papes, temorosos dels llombards i enemistats amb els bizantins, tant per la discussió iconoclasta com pels desigs imperials de sotmetre el papat a la seva autoritat i per les exaccions dels exarques bizantins de Ravenna; d’altra banda, Bizanci, amenaçat pels musulmans, que li arrabassaren Palestina (634), Síria (640) i Egipte (642), i pels búlgars i els eslaus, que penetraven pels Balcans, havia deixat d’ésser el defensor possible de la romanitat occidental. Pipí el Breu actuà contra els llombards i garantí la independència del papat mitjançant la donació d’antigues terres bizantines, que passaren a formar el patrimoni de Sant Pere.
Els dos imperis i les noves invasions
L’amenaça llombarda sobre el papat fou definitivament conjurada per Carlemany, que derrotà el rei Desideri i s’annexà el regne (774). Després el reialisme franc s’amplià amb la submissió de Baviera (778) i de Frísia i Saxònia (acabada el 804), campanyes que s’alternaren amb altres a la Marca Hispànica (vall del Roncal, 778; Girona, 785; Barcelona, 801). L’expansió franca anava acompanyada de l’extensió del cristianisme, i Carlemany apareixia com a nou defensor de la romanitat (enfront dels bàrbars) i de l’Església; la coronació imperial (Roma, Nadal del 800) ratificà aquesta imatge. L’imperi d’Orient, remís a reconèixer el nou emperador, ho feu finalment (811) davant els atacs francs a Venècia, mentre Bizanci, amb dificultats religioses (problema iconoclasta i primera separació de Roma, 867) i dinàstiques, retrocedia davant els atacs dels búlgars i dels musulmans, que, els uns i els altres, arribaren davant Constantinoble. Mentre els búlgars sostreien al domini de Bizanci les terres interiors dels Balcans, els musulmans ocupaven Creta (828) i Sicília (878) i passaven a dominar totalment la navegació per la Mediterrània. L’imperi de Carlemany entrà en decadència a la seva mort, d’una banda, per la seva heterogeneïtat, i de l’altra, per les dissensions entre els fills de Lluís el Piadós. Les lluites d’aquests amb el seu pare o entre ells conduïren a la desaparició de l’Imperi com a unitat territorial i al sorgiment dels futurs estats de França i Alemanya; una altra conseqüència d’aquestes lluites fou el pas del poder de fet a les autoritats locals (comtes) i la impotència davant els atacs dels normands. Aquests, originaris d’Escandinàvia, que havien començat des del 793 l’ocupació de les illes Britàniques, aprofitaren la crisi de l’imperi Carolingi per a saquejar els ports i les ciutats fluvials en repetides expedicions, que només podien ésser conjurades de vegades mitjançant el pagament de forts tributs. Àdhuc penetraren a la Mediterrània i, des de la desembocadura del Roine, saquejaren Provença i la Itàlia septentrional. A la fi del s IX el país, arruïnat, i les ciutats i els monestirs, que s’havien protegit amb muralles, deixaren d’ésser una presa cobejable. Llavors un fort contingent de normands s’establí a la desembocadura del Sena i hi fundà el ducat de Normandia, feudatari del rei de França. Paral·lelament els normands, amb el nom de varegs, recorrien els rius russos des de la Bàltica a la mar Negra i a la Càspia i, alhora que establien relacions comercials amb els imperis bizantí i àrab, creaven, en sobreposar-se a les tribus eslaves, els primers estats russos, el principal dels quals fou el de Kíev (882).
L’època feudal i l’expansió de la cristiandat occidental
El fraccionament de l’imperi Carolingi i les lluites entre els regnes resultants, així com les invasions normandes, permeteren als senyors locals d’incrementar llur poder damunt els camperols i de mantenir alhora com a hereditaris els càrrecs administratius i el domini de les rendes fiscals annexos als càrrecs; s’establí, així, damunt l’Europa occidental el sistema polític i econòmic feudal, basat en una xarxa de vassallatges, des del darrer cavaller al rei, deguts a la concessió de béns i drets territorials. Com que les obligacions de fidelitat eren molt reduïdes i el monarca no tenia sovint la força necessària per a fer-les respectar, la situació era, de fet, d’independència i provocava l’aparició d’una multitud de poders polítics (ducats, comtats) que reduïen pràcticament els reis a llurs terres patrimonials. L’esmicolament del poder feia difícil la resistència davant enemics externs. Alhora, la corona esdevenia electiva entre els grans senyors, tant a França com a Alemanya, i s’introduïa, així, una nova font de disputes internes. Els musulmans, incapaços de noves conquestes territorials, duien a terme una forta pirateria a la Mediterrània occidental, a partir de les illes i de l’enclavament de Fraxinetum (Provença); i, bé que les expedicions normandes havien perdut virulència, aparegueren uns nous enemics asiàtics, els hongaresos, que del 889 al 955 organitzaren constants expedicions de saqueig contra Itàlia, França i Alemanya, així com sobre els Balcans, abans d’ésser derrotats a Lech per Otó I el 955. Aquest, que acabava d’unir la Itàlia del nord als seus territoris, aprofità el prestigi de la victòria per a fer-se coronar emperador, amb la idea de renovar l’imperi de Carlemany. En canvi d’eixamplar el Patrimoni de Sant Pere, es reservà el dret als nomenaments eclesiàstics dels seus territoris i a la confirmació dels papes. L’obra d’Otó I es completà amb la creació de territoris defensius (marques) enfront dels eslaus i dels hongaresos i amb la pau i l’aliança amb Bizanci segellada pel matrimoni d’Otó II amb la princesa bizantina Teòfana (972). El contacte amb Bizanci estimulà el renaixement cultural promogut per Otó III, que somiava la restauració de l’antiga grandesa de Roma. Amb la protecció imperial l’Església obtingué la conversió dels regnes eslaus (Bohèmia, 950; Polònia 990), dels hongaresos (985) i dels normands (Dinamarca, 966; Noruega, 995; Suècia, 1005); aquestes conversions dels sobirans acompanyaven generalment intents unificadors enfront de la noblesa pagana. D’altra banda, l’interès a no caure en l’òrbita de l’Imperi mogué els sobirans a sotmetre’s directament a la Santa Seu i a sol·licitar l’erecció de jerarquies nacionals. L’expansió cristiana s’aconseguí també enfront dels musulmans. Els bizantins netejaren els focus de pirateria de Creta (961), Xipre i Cilícia (965) i ocuparen Síria (976). A l’Occident, la definitiva destrucció de l’enclavament de Fraxinetum (987) i poc després l’ocupació de Còrsega pels pisans marcà l’inici de la prepotència cristiana, que es confirmà amb l’ensorrament del califat de Còrdova (1031). L’ascensió del món cristià occidental fou afavorida per la decadència que les invasions turques sobre Rússia i sobre el califat de Bagdad produïren en el món bizantí i en l’islàmic. Les invasions turques causaren a Bizanci problemes econòmics (en tallar les comunicacions amb el sud de Rússia i amb el món oriental) i militars, tant pels nous pobles que llançaren sobre els Balcans (petxenegs) com pels avanços turcs per l’Àsia Menor. Coincidint amb el definitiu Cisma d’Orient (1054) i les disputes internes per aconseguir el poder, provocaren la pèrdua dels dominis bizantins a Itàlia (a favor dels normands) i la prostració de l’Imperi. A l’Occident les invasions turques tingueren un paral·lel en els imperis islàmics de l’interior d’Àfrica: almoràvits i almohades. Les conseqüències més palpables foren el domini de la mar per part de les ciutats de la Mediterrània occidental i el trencament de la tolerància religiosa, que obrí el pas a les croades, nascudes al mateix temps que la reforma eclesiàstica empresa pel papa Gregori VII, el qual, d’altra banda, en atacar la resistència imperial a cedir en el problema de les infeudacions eclesiàstiques, provocà la decadència de l’imperi Germànic. Mentrestant havien millorat les condicions econòmiques gràcies a la introducció de noves tècniques agràries (molins d’aigua, collera, ferradura) i la minva de la fam permeté l’increment de la vida urbana, de l’artesanat i del comerç, especialment a Itàlia. L’èxit de la primera croada i el consegüent domini cristià de la façana oriental de la Mediterrània afavoriren el comerç occidental, sobretot el de les ciutats italianes, alhora que la marxa dels cavallers feudals contribuí a pacificar les terres d’Occident i afavorí el poder de les respectives monarquies. En canvi, les relacions dels croats amb l’imperi Bizantí separaren definitivament les cristiandats oriental i occidental, malgrat l’ampliació de les relacions comercials, especialment amb les ciutats italianes, que instal·laren colònies importants als principals ports bizantins. Paral·lelament a les primeres croades la reconquesta hispànica feu avanços notables amb la conquesta del regne de Toledo (1085) i de Saragossa (1118) i l’efímera primera conquesta de Mallorca.
La recuperació de les monarquies
L’esmicolament feudal topà amb la persistència de les idees unitàries, sobretot després del reinaixement del dret romà i la seva adopció per les corts reials. L’ideal d’unitat mantingut primerament pel papat i l’imperi Germànic deixà pas, després de l’afrontament d’ambdues potències en la lluita de les investidures (1074-1122) i les disputes per al predomini de l’Imperi o el papat damunt l’altre, a la idea dels estats nacionals, amb monarquies fortes que tenen el suport de la burgesia. La primera d’aquestes monarquies nacionals fou la francesa, que a poc a poc anà estenent la seva autoritat sobre els principals feus vassalls, no pas sense que això provoqués llargues disputes amb Anglaterra, regida, des de la conquesta del 1066, pels ducs de Normandia, vassalls del rei de França, que dominaven una porció de territori francès molt superior a la del mateix monarca, disputes que portaren a la guerra dels Cent Anys (1337-1453), que dirimí, alhora, el poder de les monarquies respectives i la disputa entre la monarquia i els grans senyors feudals. D’altres regnes potents sorgiren a Anglaterra, on el poder monàrquic s’imposà amb la conquesta normanda i a la península Ibèrica (Navarra, Castella-Lleó, Catalunya-Aragó, Portugal), davant el perill musulmà. En canvi, l’imperi Germànic només en molt pocs moments aconseguí de superar les traves que representaven el principi electiu, la interferència del papat i la disparitat de territoris. Després de l’efímer triomf del pontificat amb Innocenci III, Roma esdevingué un poder temporal més, mentre les ciutats italianes s’independitzaven de fet de la tutela imperial. En la lluita amb l’Imperi els papes infeudaren el regne de Nàpols als Anjou francesos, mentre els drets dels imperialistes passaren finalment a la casa d’Aragó. D’aquesta forma Catalunya-Aragó i França intervingueren a Itàlia, que no assolí la seva unitat fins al s XIX. El poder polític dels papes, exercit generalment a favor de França, produí ensems tensions entre els estats, tensions que portaren al trasllat de la Santa Seu a Avinyó i al Cisma d’Occident. A Alemanya, per contra, gràcies a iniciatives dels senyors feudals i dels ordes de cavalleria, es produí una forta expansió pel món eslau (Drang nach Osten); la penetració no fou solament política, sinó també demogràfica i cultural, especialment a través de les noves ciutats i universitats fundades a la zona. Mentrestant, l’imperi Bizantí havia caigut en una decadència definitiva davant la incapacitat per a resistir l’ímpetu militar dels turcs i l’econòmic dels occidentals, sobretot després de l’ocupació de Constantinoble durant la quarta croada i la formació de l’imperi llatí d’Orient i la gradual ocupació dels Balcans pels turcs, fins a l’ocupació de Constantinoble el 1453.
Renaixement, descobriments i predomini hispànic
Europa a la segona meitat del segle XV
© Fototeca.cat
La caiguda de Constantinoble portà a Itàlia un gran nombre d’intel·lectuals, que acabaren d’informar el moviment de valoració i d’imitació del món clàssic grec i romà que hom anomena Renaixement. Els renaixentistes, que es consideraven alliberats de les ombres de l’edat mitjana, afegien a la nova estètica una nova posició davant la vida, concretada en la secularització de la política i de l’economia i la valoració del raonament. Al mateix temps, els descobriments geogràfics incrementaven espectacularment el món conegut i la impremta facilitava en gran manera la comunicació de notícies. L’arribada de Colom a Amèrica (1492) i de Vasco da Gama a l’Índia (1497) i la primera volta al món per Elcano (1522) foren seguides de nombroses expedicions de conquesta i exploració a Amèrica, a Insulíndia i a Oceania, en les quals participaren també anglesos, francesos i holandesos. Amb el descobriment d’Amèrica i la reunió en Carles V de les quatre herències de l’Imperi, Borgonya-Flandes, Catalunya-Aragó i Castella, a les quals més tard s’ajuntaren Portugal i el seu imperi colonial, la casa d’Àustria es convertí en la potència hegemònica sobre Europa, defensora alhora de la idea imperial i de la unitat catòlica. En defensa d’aquesta hegemonia hagué de lluitar contra les tendències autonomistes en el si de l’Imperi, contra les monarquies, encapçalades per França, partidàries de l’equilibri entre els diversos estats, contra la Reforma protestant i contra l’expansionisme turc, tant en la seva versió territorial, a la vall del Danubi, com en la versió de la pirateria, a la Mediterrània. Tots aquests factors, sovint units, generaren un segle de lluites esgotadores, primerament a Itàlia, que restà sota el predomini de la casa d’Àustria, i a l’Imperi, on s’ajuntaren les causes de l’autonomia dels prínceps i de la llibertat religiosa, que triomfaren sobre el poder imperial, alhora que la Reforma guanyava per al seu camp les monarquies del nord d’Europa (anglesa i escandinaves) i el calvinisme s’estenia per Suïssa, els Països Baixos, i una part de França. Sota Felip II de Castella els conflictes principals s’obriren amb Flandes, on lluita nacionalista i lluita religiosa coincidiren, a la Mediterrània, on fou detingut el poder turc gràcies a la victòria de Lepant (batalla de Lepant), i a l’Atlàntic, on la rivalitat amb Anglaterra, deguda sobretot a l’economia colonial, portà a la supremacia anglesa a l’Atlàntic, després de la derrota de l’Armada Invencible. Paral·lelament, l’Església Catòlica, sota la protecció dels Àustria, corregí, especialment amb el concili de Trento, els principals abusos disciplinaris, ensems que duia a terme una major concreció dogmàtica i intentava de recuperar el terreny perdut, tant mitjançant la coacció, sobretot inquisitorial, com la convicció, a través de prèdiques i escoles, tasca en la qual excel·lí el nou orde dels jesuïtes.
L’hegemonia francesa
La pau de Westfàlia
© Fototeca.cat
L’esforç bèl·lic fet per la casa d’Àustria en defensa dels seus ideals arruïnà l’economia hispànica i feu gastar a Europa els tresors obtinguts a les colònies. Després de reconèixer de fet la independència d’Holanda (1609), l’esforç necessari per a sostenir l’Imperi i el catolicisme en la guerra dels Trenta Anys, en la qual els protestants alemanys foren successivament ajudats per Dinamarca, Suècia i França, prostraren definitivament l’imperi hispànic, en el qual les imposicions fiscals havien provocat ja les rebel·lions de Portugal i Catalunya (1640) i Nàpols i Sicília (1647-48). Les paus de Westfàlia (1648), dels Pirineus (1659) i d’Oliva (1660) representaren la fi definitiva de l’hegemonia de la casa d’Àustria i marcaren la decadència de Castella, arruïnada, i d’Alemanya, devastada per la guerra. El predomini europeu passà a les mans de França, mentre Suècia esdevenia una gran potència a l’àrea bàltica, era reconeguda la independència de Suïssa i Holanda i Brandenburg-Prússia esdevenia capdavanter dels estats protestants alemanys. Les revoltes contra l’absolutisme hispànic corresponen a d’altres de semblants a Anglaterra i a Holanda i a la lluita interior de la Fronda a França. Els motius de totes aquestes revoltes i llurs peticions eren molt semblants: queixes contra el pes fiscal, defensa dels drets individuals i participació en la legislació. Triomfants a Holanda i a Anglaterra, establiren la preeminència política de la burgesia. Aquests països es convertiren, al mateix temps, en les bases de l’oposició a l’hegemonia expansionista de la França de Lluís XIV, delerós de portar al Rin la frontera de França. Però l’economia francesa, malgrat la rígida organització implantada per Colbert, no podia competir amb l’activitat d’holandesos i anglesos, dominadors de la mar i del comerç colonial. La rivalitat angloholandesa i la resistència d’Espanya i els prínceps alemanys, encapçalats per Brandenburg, enfrontats alhora al predomini de Suècia, aliada de França, a la Bàltica, obriren pas a una sèrie de guerres i aliances per al manteniment de l’equilibri europeu, que conduïren a la guerra de Successió d’Espanya. A l’est d’Europa, davant la debilitat de l’estat polonès, conseqüència de la seva monarquia electiva, i de la insubmissió gairebé permanent d’Hongria enfront d’Àustria, l’imperi turc havia estat la potència dominant. Però l’expansió de l’estat rus cap al sud i el moment de glòria de Polònia sota Sobiecski, així com la decadència interior, feren que, després del fracàs del darrer setge de Viena (1683), Turquia perdés amplis territoris per la pau de Karlowitz (1699) i s’hagués de mantenir a la defensiva en el futur. La guerra de Successió oberta a la mort de Carles II d’Espanya fou el darrer enfrontament provocat per la tendència hegemònica de França. Àustria, els prínceps alemanys, Holanda i Anglaterra, així com la corona de Catalunya-Aragó, s’oposaren al nomenament de Felip V, net de Lluís XIV, que representava la possibilitat d’unió entre les corones francesa i hispànica, així com als privilegis concedits als francesos en el comerç amb Amèrica. Les paus d’Utrecht i Rastatt (1713-14), provocades per la possible unió d’Àustria i Espanya en la persona de Carles d’Àustria, significaren canvis importants en les relacions de forces europees. Espanya perdé totes les possessions europees no peninsulars, que passaven a Àustria, i l’expansió de França fou definitivament limitada i, per esgotament, hagué de renunciar a l’hegemonia militar, bé que la conservà en el camp de la cultura. També Holanda restà esgotada per la llarga sèrie de lluites. En foren els grans beneficiaris Anglaterra, que no sofrí la guerra damunt el seu territori i obtingué avantatges territorials i comercials a les colònies i les bases de Gibraltar i Menorca a la Mediterrània, i Prússia i Savoia, reconeguts com a regnes, que constituïren els embrions de les futures unitats alemanya i italiana.
Equilibri polític i despotisme il·lustrat
La pau d’Utrecht
© Fototeca.cat
L’equilibri europeu sorgit d’Utrecht s’assentava sobre tres grans potències, cadascuna amb alguns estats fidels: Anglaterra, amb Holanda i Portugal, França, amb Espanya i Turquia, i Àustria, amb els estats catòlics alemanys, i dues potències que adquiriren importància creixent al llarg del segle: Rússia, sovint aliada d’Àustria, i Prússia, ajudada pels estats protestants alemanys. El manteniment d’aquest equilibri provocà guerres i aliances de grups, especialment pels problemes successoris dels estats vacants, respectant sempre les dues oposicions fonamentals: Anglaterra-França i Àustria-Prússia. Àdhuc davant l’amenaça russa d’annexar-se Polònia, la reacció fou de permetre la desaparició de l’estat polonès, però repartit entre els veïns de forma que mantingués l’equilibri a la zona, mentre que Turquia era artificialment conservada per no incrementar el poder d’Àustria i Rússia. Mentrestant, Anglaterra, bé que es mantenia apartada d’apetències territorials al continent, anà forjant el seu gran imperi colonial, alhora que explotava econòmicament l’Amèrica espanyola, principalment a través del contraban; d’aquesta forma l’acumulació de capitals i la llibertat política, intel·lectual i empresarial anglesa afavoriren el sorgiment de la Revolució Industrial, que assegurà el predomini mundial d’Anglaterra fins a la Primera Guerra Mundial. Els altres estats, convençuts que la potència política es basava en la riquesa estatal i que la riquesa estatal es basava en les possibilitats impositives dels súbdits, implantaren d’una manera absolutista reformes administratives i econòmiques amb tendència a aprofitar fins al màxim els recursos de l’estat; aquest despotisme il·lustrat reforçava econòmicament la monarquia i afavoria la burgesia en contra de les classes tradicionals (noblesa i clerecia), però al mateix temps privava les corones de llurs aliats tradicionals.
La Revolució Francesa. Moviments nacionalistes i independentistes
El moviment enciclopedista, inspirador de la llibertat i la democràcia, facilità el primer pas per a la independència d’una colònia europea: els Estats Units d’Amèrica. Però el moviment determinant de la nova etapa històrica és sens dubte la Revolució Francesa, iniciada el 1789, que, a més de posar fi a l’Antic Règim, facilità i exportà les idees liberals per tot el continent. Perquè el corol·lari de la Revolució fou Napoleó Bonaparte, que s’enfrontà amb tots els règims europeus, els quals, coalitzats, el venceren a Waterloo (1815) i restauraren la monarquia a França, i, després del congrés de Viena dirigit pel canceller austríac Metternich, instauraren un front antiliberal i antidemocràtic, la Santa Aliança, que el 1823 intervingué a Espanya per restablir en l’absolutisme Ferran VII, que havia estat forçat a acceptar la constitució de Cadis del 1812. Però totes les burgesies europees reivindicaren constitucions, i, aliades amb la classe obrera incipient, s’insurgiren el 1830 i el 1848. Al mateix temps, el Romanticisme desvetllà les consciències, les llengües i les cultures nacionals oprimides. El moviment d’alliberament nacional s’inicià als Balcans, on les colònies turques es revoltaren: Grècia el 1821, amb una gran propaganda dels intel·lectuals romàntics Chateaubriand, Shelley i Byron; i Sèrbia i Montenegro el 1830; Romania, que el 1861 obtingué l’autonomia, el 1878 es convertí en independent. El mateix procés seguí Bulgària, autònoma des del 1870. Albània no aconseguí la independència fins el 1912. L’imperi Otomà també hagué de cedir Xipre a la Gran Bretanya el 1878. Però el nacionalisme i el liberalisme constitucional es feien sentir també a la resta d’Europa. Així, Bèlgica aprofità la revolució liberal de l’agost del 1830 per a independitzar-se dels Països Baixos i dos anys més tard aconseguí d’ocupar Anvers i establir una monarquia constitucional. Al mateix temps creixia el nacionalisme alemany, que el 1834 creava el Zollverein o mercat lliure de duanes; quatre anys més tard es produïa la unitat monetària alemanya. Simultàniament, el rei de Sardenya-Piemont, després de fer concessions constitucionals, ocupà l’important port de Gènova i encapçalà els partidaris de la unificació italiana, cosa que aconseguí després de pactar amb Napoleó III de França i amb els revolucionaris italians. Gràcies a Napoleó III guanyà la Llombardia i Venècia a Àustria i, després de derrotar el papa Pius IX, ocupà els territoris centrals de la península; així mateix, dominà Nàpols i Sicília. La unificació fou l’any 1870, quan Prússia guanyava la guerra a França, ocupava Alsàcia i Lorena i proclamava l’imperi alemany a Versalles, mentre que el segon imperi napoleònic s’enfonsava, es proclamava la Tercera República i a París tenia lloc la Comuna. Dinamarca, que ja el 1814 havia cedit Noruega a Suècia, ara cedia els ducats de Slesvig i Holstein als alemanys, dirigits per Bismarck. Noruega aconseguí la independència de Suècia el 1905. A Suïssa les revolucions liberals del 1830 i el 1848 establiren la constitució federal (1848), tot conservant el nom de Confederació Helvètica i la neutralitat proclamada pel congrés de Viena. Al mateix temps les colònies americanes de Portugal i Espanya s’independitzaren durant el decenni del 1820; però poc després s’inicià un nou colonialisme a Àfrica i a Àsia per part de la Gran Bretanya, França, Alemanya, Bèlgica, Rússia i Espanya, colonialisme que era fomentat per la nova burgesia industrial, que havia transformat les economies de nous i vells estats i arraconat la vella noblesa terratinent. També el comerç experimentà una transformació radical amb els nous mètodes de transport, el ferrocarril en especial. I els vaixells de vapor transportaren la forçada emigració de prop de 60 milions de persones que durant el s XIX abandonaren Europa. Perquè l’augment demogràfic fou enorme, i la mecanització creixent no permetia de donar feina a la nova classe obrera, que era sotmesa a una cruel explotació i que aviat s’organitzà els propis moviments sindicals i polítics: els d’origen social-comunista (Marx), els anarquistes (Proudhon i Bakunin) i els cristians. Les noves ideologies socials i totes les idees tingueren una gran difusió per raó, principalment, de la proliferació de l’ensenyament i de l’impuls de la premsa (llibertat d’expressió formalment concedida a les constitucions), i per la utilització del telègraf i la creació d’agències que divulgaven notícies a bon preu. Tanmateix, les noves conquestes polítiques i socials no foren fàcils, i en més d’un país hi hagué sagnants guerres civils. A la fi del s XIX, però, vigien règims constitucionals a tot Europa, exceptuades Rússia i Turquia, la qual cosa no vol pas dir que la revolució burgesa i les llibertats polítiques fossin autèntiques, a molts països. Això feu que els partits liberals s’aliessin amb els obrers per fer nous progressos. En fou el primer exemple Portugal, on el 1910 fou derrocada la monarquia i implantada la república. Al mateix temps els moviments nacionalistes continuaven burxant dins els estats multinacionals. Primerament foren moviments literaris o culturals, que més tard es transformaren en reivindicacions polítiques. D’una banda hi havia els pobles eslaus del centre i est d’Europa, sotmesos a russos i austríacs. A l’extrem oest, tres nacionalitats a les illes britàniques: gal·lesos, irlandesos i escocesos, totes tres sotmeses al govern anglès. Finalment, les que restaren com a minories nacionals a Holanda, a França i a Espanya.
La Primera Guerra Mundial i la Revolució Russa
Els problemes nacionals en ebullició feren esclatar les guerres balcàniques el 1913, i poc més tard la Primera Guerra Mundial, a través de l’atemptat mortal als prínceps hereus de la corona austrohongaresa a Sarajevo, el 28 de juny de 1914, dut a terme per uns nacionalistes serbis. Tot i els desesperats intents pacifistes dels socialdemòcrates europeus per evitar la conflagració, aquesta esclatà després de l’assassinat del màxim dirigent socialista francès, Jean Jaurès. Els imperis centrals (Alemanya i Àustria) s’enfrontaren amb França, la Gran Bretanya i Rússia. Una sèrie de petits estats s’aliaren amb un o altre bàndol, segons la conveniència o la necessitat política i de veïnatge. Alguns canviaren de costat en preveure els resultats, tot i que les forces estaven molt equilibrades durant els quatre anys que durà la guerra. En el front de l’est, la situació dels russos era la més compromesa, i l’oposició liberal i socialista se’n valgué per a enderrocar Nicolau II. El líder socialista Kerenskij assumí el poder durant sis mesos del 1917, però a la tardor d’aquell any els bolxevics, dirigits per Lenin i Trockij, feren la Revolució d’Octubre. Rússia, després d’això, signà la pau per separat reconeixent la independència de Lituània, Letònia, Estònia, Polònia i Finlàndia. Un cop signada la pau de Brest-Litovsk amb els russos, els alemanys concentraren llurs tropes a l’oest, però cometeren l’error d’enfrontar-se amb els EUA. Aquesta nova potència, que ja s’havia enfrontat amb èxit anteriorment amb la Gran Bretanya i Espanya, decantà la balança a favor dels aliats occidentals. L’armistici fou signat l’11 de novembre de 1918.
Entre les dues guerres mundials. Règims dictatorials
Europa abans i durant el període d’entreguerres
© Fototeca.cat
A més de l’acabament de les monarquies alemanya i austríaca, el resultat més aparatós de la postguerra fou el desmembrament de l’imperi austríac, d’on nasqueren Iugoslàvia, Txecoslovàquia i Hongria. A més, Itàlia guanyà el sud del Tirol i la zona de Trieste. Polònia reaparegué com a estat independent. Alemanya tornà Alsàcia-Lorena a França i hagué de pagar reparacions de guerra a múltiples estats guanyadors. La guerra havia deixat arruïnades no sols les economies dels vençuts, sinó també les dels guanyadors. Això, al marge d’algunes dificultats internes, com a la Gran Bretanya, que tenia revoltada l’illa d’Irlanda des del 1916. De Valera, futur president de la república irlandesa, signà un acord amb els anglesos acceptant l’autonomia per al sud, la qual cosa desencadenà la guerra civil, que durà fins el 1923. Irlanda ingressà a la Societat de Nacions, de la qual De Valera fou president un quant temps. Turquia, que havia lluitat amb les potències vençudes, fou ocupada pels aliats del 1918 al 1923. Durant aquest període s’enfrontà victoriosament als grecs i, dirigida pel Moviment dels Joves Turcs de Mustafà Kemal Atatürk, llevà les prerrogatives polítiques al soldà el 1922, i posteriorment (1923) les religioses, l’expulsà i proclamà la república democràtica i occidentalista. La crisi econòmica i social afavorí la implantació de règims dictatorials en una sèrie d’estats europeus. Ho inicià Mussolini a Itàlia el 1922; seguiren Primo de Rivera a Espanya el 1923, Alexandre I a Iugoslàvia el 1929 —on el règim esdevingué feixista el 1935 amb el govern de Milan Stojadinovič—, Salazar a Portugal, que assumí el poder el 1928 i l’any 1933 proclamà l’Estado Novo, Hitler a Alemanya el 1933 i Metaxas a Grècia el 1936. De tots ells els més importants i característics foren el feixisme italià i el nazisme alemany. Simultàniament amb aquesta allau totalitària, a la qual caldria afegir la implantada a l’URSS per Stalin després de perseguir i fer assassinar Trockij i els seus seguidors, es desenvolupà un moviment progressista en altres estats europeus. D’una banda, les sufragistes feministes, que lluitaren aferrissadament per aconseguir l’equiparació de la dona en els drets polítics i socials i, bé que amb una certa lentitud, aconseguiren la concessió del vot femení (a Suècia el 1918, a la Gran Bretanya el 1928, a Espanya el 1931). D’altra banda, l’establiment de la Segona República a Espanya i uns règims progressistes a França i Txecoslovàquia feien creure que hi havia avenços. L’experiència espanyola fou truncada per un aixecament militar el 1936, que fou un motiu d’encontre de les opinions polítiques europees. L’enfrontament ideològic de la Guerra Civil Espanyola dividí, doncs, tot Europa, i mentre que els règims alemany i italià col·laboraren amb les forces del general Franco, els futurs aliats de la ja imminent Segona Guerra Mundial es decantaren vers els republicans.
La Segona Guerra Mundial
La fi d’una guerra quasi enllaça amb la nova conflagració mundial. Abans, però, hi hagué el signament de dos pactes fonamentals: l’anomenat d’Acer entre Hitler i Mussolini, el 22 de maig de 1939, i un altre de posterior entre l’URSS i Alemanya, de no-agressió. Aquest, a més, tenia una clàusula secreta per a repartir-se Polònia. El pacte fou signat el 22 d’agost de 1939, i el primer de setembre posterior Polònia era envaïda pels nazis i era dut a terme el que estava estipulat. La Gran Bretanya i França declararen la guerra a Hitler per defensar els polonesos, però les tropes d’aquest començaren a avançar victoriosament. Al cap de poc (1940) ocuparen Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França. Mentrestant, Itàlia ocupava part de Iugoslàvia i proclamava rei d’Albània el monarca italià. Poc després, l’any 1941, els alemanys envaïren l’URSS i n’ocuparen la zona europea. Però aquests foren els darrers èxits, perquè els EUA havien estat atacats pel Japó (desembre del 1941), col·laborador i membre del pacte d’Acer, amb la qual cosa l’enorme potencial nord-americà entrà en lluita. I es produí el desembarcament aliat a Sicília i la destitució de Mussolini (1943). Mentrestant, les forces russes guanyaren la batalla de Stalingrad, i més tard s’obrí un nou front després del desembarcament a Normandia. A tot arreu les forces aliades es trobaven amb la inestable col·laboració dels guerrillers de la resistència. En alguns llocs foren aquests els qui, pràcticament sols (iugoslaus i albanesos), aconseguiren d’expulsar-ne els alemanys. L’imperi que havia de durar mil anys, segons Hitler, es rendí incondicionalment el 7 de maig de 1945 a Reims. Un procés a Nuremberg intentà de liquidar els dirigents nazis, i immediatament s’iniciaren els problemes entre els aliats, problemes que, en teoria, estaven resolts amb els acords de la conferència de Jalta (febrer del 1945) i la de Potsdam (juliol-agost del 1945).
L’Europa dels blocs (1945-1991). Moviment europeista
Evolució històrica d’Europa després de la Segona Guerra Mundial
Arran d’aquests tractats, i llevat dels casos de Finlàndia i Àustria, per als quals les potències negociaren un estatut de neutralitat, Europa restà dividida en les àrees d’influència soviètica (Europa de l’Est) i nord-americana (Europa Occidental). Alemanya restà també partida en dos estats amb el cas especial de Berlín, que fou dividit en quatre zones corresponents als aliats, però que, després d’una sèrie de disputes, fou dividit (1948) en els sectors oriental i occidental. Europa esdevingué així el principal escenari de la guerra freda. Més encara, aquest conflicte feu evident la pèrdua de l’hegemonia mundial dels estats europeus. Als estats de l’Europa de l’Est (Polònia, RDA, Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia, Bulgària, Romania i Albània), convertits en la primera línia de l’ofensiva soviètica contra Occident, hom implantà règims comunistes sotmesos fèrriament a Moscou. Per enfortir els vincles amb l’URSS foren creats el COMECON i el Pacte de Varsòvia. No obstant aquestes mesures, amb el temps l’economia col·lectivitzada i centralitzada revelà greus deficiències respecte al capitalisme occidental, i incidí també en la creixent inferioritat militar soviètica tot i la prioritat gairebé absoluta donada a la indústria pesant i de l’armament. Per altra banda, alguns dels satèl·lits aviat contestaren la tutela soviètica: bé que conservant el règim socialista, Iugoslàvia s’allunyà el 1948 de Moscou per a iniciar una via en solitari, camí també seguit per Albània el 1961. Socialment, la manca de llibertats i les males condicions de vida causaren un fort malestar entre la població, que es revoltà diverses vegades (insurreccions a Polònia el 1953, Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968). La intervenció soviètica, que sufocà els aixecaments, no impedí la continuació de la dissidència clandestina, que causà importants obstacles als règims prosoviètics. Als estats occidentals capitalistes i democràtics els EUA aplicaren un pla d’ajuda per a la reconstrucció econòmica (Pla Marshall) mitjançant el qual la RFA, França i la Gran Bretanya se situaren de nou entre els països més pròspers del món. Semblantment al bloc oriental, els EUA establiren pactes militars amb els seus aliats europeus mitjançant la creació de l’OTAN (1950). Poc abans, a Grècia els comunistes havien estat brutalment perseguits en una llarga guerra civil (1945-49), amb la col·laboració dels EUA, que hi imposaren el restabliment de la monarquia. Espanya i Portugal, únics estats amb dictadures de l’àrea occidental, caigueren dins la influència nord-americana per raons estratègiques, bé que no fou fins després de l’establiment de règims democràtics (1975 i 1977) que s’integraren plenament a l’estructura militar i política europea occidental. Hi hagué alguns intents europeus de formular una política internacional independent dels EUA, especialment per part de França, que el 1966 es retirà de l’estructura militar integrada de l’OTAN. Per altra banda, amb el beneplàcit nord-americà i aprofitant la fase de distensió de l’inici dels anys setanta, W. Brandt impulsà l’ostpolitik, que normalitzà les relacions entre ambdues Alemanyes. El 1975 se signà l’acta de Hèlsinki, que pretenia ésser una carta magna de les relacions europees, però les acusacions de violació sistemàtica dels acords per part d’uns i altres feren que la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa esdevingués una escenari de confrontació entre ambdós blocs. Per altra banda, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, a l’Europa Occidental el moviment europeista inicià una tasca d’integració progressiva del continent per tal de fer front a les exigències de la mundialització, mantenir Europa en una posició influent i desfer-se de dependències externes: el 1951 hom instaurà l’anomenat Mercat Comú i la CECA i, el 1957, la CEE i l’Euratom pels “sis”, que el 1973 s’amplià als “nou”, el 1981 amb Grècia als deu i el 1986 amb Portugal i Espanya als dotze (Comunitats Europees). Per tal de resoldre els problemes comunitaris (diversitats estructurals, interessos nacionalistes, desequilibris entre els membres, etc.), la nova organització establí una fórmula de negociacions en forma de reunions periòdiques dels caps d’estat, el Consell Europeu, la primera de les quals tingué lloc el 1974. Aquest organisme posà en marxa el procés d’elecció del Parlament Europeu per sufragi universal amb la celebració de les primeres eleccions el 1979, any que també es creà el Sistema Monetari Europeu i una unitat monetària europea (l’ECU), mecanisme de canvi i d’intervenció i amb possibilitats de crèdit per tal de crear un veritable fons monetari europeu. Des dels anys vuitanta, l’inici d’una política exterior nord-americana molt més agressiva accentuà la inferioritat soviètica en la lluita per l’hegemonia mundial. A l’interior del bloc soviètic es produí una nova onada de dissidència i de rebel·lions, tal com es feu palès en les revoltes poloneses del 1980, que acabaren amb l’establiment d’una dictadura militar. En accedir a la presidència de l’URSS (1985), M. Gorbačov intentà frenar la decadència soviètica amb la perestrojka, però aquesta reforma es desbordà per la incapacitat de formular un compromís entre l’immobilisme i la liquidació del comunisme. Els primers en abandonar-lo foren els estats satèl·lits, la majoria dels quals ja el 1990 havien derogat el règim de partit únic; a la RDA, aquest enderrocament fou seguit per una ràpida reunificació amb la RFA, la qual absorbí de fet l’antic estat comunista. A l’interior de l’URSS, els països bàltics (Estònia, Letònia i Lituània) foren els primers territoris no russos a independitzar-se (1990-91). Pel febrer del 1991 la dissolució del Pacte de Varsòvia culminà la política de distensió, amb la qual hom havia desmantellat la major part de les bases soviètiques i nord-americanes en territori europeu, però també evidencià el desconcert en el bàndol comunista. A l’agost del 1991, un intent fallit de cop d’estat involucionista precipità la secessió de les fins aleshores repúbliques soviètiques, i a l’Europa oriental sorgiren nous estats: Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia a les fronteres dels antics satèl·lits europeus i, al Caucas, Armènia, Geòrgia i l’Azerbaidjan. Pel desembre, l’URSS s’autodissolgué formalment, acte que donà pas a la fundació de la Federació Russa.
La transició cap a una nova Europa
El sobtat trencament amb el comunisme i la introducció de l’economia de mercat i de llibertats democràtiques anaren acompanyats d’una situació caòtica, palesa especialment en el desastrós estat de l’economia, les temptatives involucionistes i la proliferació de la corrupció. Tot i això, el nou estat rus no renuncià a la condició de superpotència heretada de l’URSS, i el mateix 1991 procedí a la fundació de la CEI per tal de recuperar la influència russa sobre l’antic territori soviètic malgrat els nombrosos conflictes locals (guerres de Txetxènia i entre Armènia i l’Azerbaidjan, etc.). Les relacions de Rússia amb els estats europeus occidentals (i, en darrer terme, amb els EUA) han tingut un caràcter ambivalent conseqüència de, per una banda, la necessitat d’ajut occidental per a superar el marasme econòmic i, per l’altra, la seva condició de superpotència que, bé que deteriorada, ha provocat alguns episodis de tensió, especialment amb l’OTAN (crisi de Bòsnia-Hercegovina i petició d’ingrés a l’Aliança per part dels antics satèl·lits de l’Europa oriental). En 1991-92 esclatà, novament als Balcans, el conflicte europeu més greu des de la Segona Guerra Mundial en esfondrar-se la Iugoslàvia socialista, que enfrontà les antigues repúbliques de Sèrbia i Montenegro, partidàries de mantenir la integritat territorial d’aquest estat i que el 1992 es federaren en un nou estat iugoslau, i les repúbliques secessionistes d’Eslovènia, Croàcia i Macedònia, les quals el mateix any formaren nous estats després d’un conflicte armat amb l’exèrcit federal. Però fou a Bòsnia-Hercegovina, proclamada independent també el 1992, on el conflicte adquirí proporcions més dramàtiques en esclatar una guerra civil que enfrontà els bosnians serbis (partidaris de l’annexió a Iugoslàvia), croats i musulmans, i en el qual es cometeren pràctiques genocides sobre aquesta darrera comunitat. La guerra acabà el 1995 després de la intervenció de l’OTAN i un acord de pau entre les tres parts, forçat pels EUA, que establia un precari estat independent. En contrast amb aquesta traumàtica desintegració, Txecoslovàquia s’escindí per mitjans pacífics i democràtics en dos estats, la República Txeca i Eslovàquia (1993). Aquest mateix any, l’entrada en vigor del Tractat de Maastricht inaugurà, sota el lideratge de França i Alemanya, una nova etapa en la integració europea. Els membres de l’ara anomenada Unió Europea (UE) establiren un calendari i unes condicions per a l’assoliment de la Unió Econòmica i Monetària abans de l’any 2000. Malgrat les dificultats i les reticències que despertà el tractat (referèndums a Dinamarca, França i Irlanda en 1992-93, resistències d’un sector important dels conservadors britànics en el poder, etc.) la UE s’amplià el 1995 amb l’ingrés de Suècia, Finlàndia i Àustria. Per la seva banda, els països bàltics i Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Bulgària i Romania, estats a la recuperació econòmica dels quals la UE dedicà un ajut preferencial, hi sol·licitaren l’ingrés.