Durant la Segona Guerra Mundial s’exilià a Suïssa (1943), i el 1945 ingressà en el partit democratacristià italià, del qual fou elegit diputat per l’assemblea constituent del 1946. Ocupà els ministeris de treball (1947-50), d’agricultura (1951), de l’interior (1953) i d’afers estrangers (1965 i 1966-68). Fou també president del consell (1954, 1958-59, 1960-63, 1982-83 i 1987) i del senat (1968-73, 1976-82 i des del 1985) i secretari general del partit democratacristià (1954-59 i 1973-75). Presidí l’assemblea de les Nacions Unides (1965-66) i des del 1972 fou senador vitalici. Seguidor de De Gasperi i inspirador del govern de centreesquerra amb els socialistes, fou professor d’història de l’economia, camp en el qual la seva obra principal és Cattolicesimo e protestantesimo nella formazione storica del capitalismo (1934).
Amintore Fanfani
© Fototeca.cat
Polític i economista italià.