Pertangué al grup de la “Nouvelle Revue Française”. El barri llatí li inspirà cròniques ciutadanes plenes d’imaginació i d’una poesia que ultrapassa la realitat quotidiana. Les seves poesies (Tancrède, 1894; Poèmes, 1912) i les seves proses poètiques (Le piéton de Paris, 1939), relacionades amb el simbolisme de Verlaine i les aventures oníriques dels surrealistes, són, però, molt lúcides. La seva tècnica segueix la tradició de la poesia romàntica.