i Faust | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Faust

literatura lit
Personatge literari caracteritzat per l’avidesa de viure, el terror del més enllà i la preocupació per la presència del diable en la vida de l’home.

És basat en la vida de Georg (o Johannes) Faust, pseudohumanista, aventurer i alquimista dels s. XV-XVI. El primer llibre sobre Faust fou publicat per Johann Spiesz: Historia von Johann Fausten (‘Història de Johann Faust’, 1587). Christopher Marlowe escriví Tragical History of Doctor Faustus (1601), drama en vers i prosa. Goethe convertí Faust —obra fonamental de la seva vida— en tema universal d’un gran valor filosòfic i humà. Escrita i publicada en períodes diversos —Urfaust (1787), primer esbós, influït pel Sturm und Drang, i Faust. Ein Fragment (1790)— la versió definitiva de la primera part, Faust. Eine Tragödie (1808), manifesta l’abast universal de l’experiència de Faust. La tendència d’universalitat és accentuada a la segona part: Faust. Des Tragödie zweiter Teil in fünf Akten (‘Faust. Segona part de la tragèdia en cinc actes’, 1832). Faust, que ha passat la vida intentant d’atènyer una nova dimensió vital mitjançant la ciència i la màgia, ven la seva ànima a Mefistòfil, el diable, a canvi que aquest li proporcioni tot el que desitgi. Faust, rejovenit, coneix Margarida, la sedueix i mata Valentí, germà i venjador de Margarida. L’escena final de la primera part, a la presó, és un diàleg entre Margarida, condemnada per infanticidi, i Faust, que la incita a fugir plegats, però ella s’hi nega. A la segona part Faust troba Helena a la cort imperial; intenta d’agafar-la —la darrera finalitat de la seva vida és la possessió de la bellesa perfecta—, però ella desapareix enmig d’un cataclisme. Després de la “nit clàssica de Walpurgis” Faust es torna a trobar a l’estança gòtica d’on havia sortit al principi; la situació és paral·lela a la d’aleshores: cercava la totalitat de la ciència i ara cerca la llibertat estètica de l’esperit. Wagner, antic criat seu i ara professor, ha creat l’home científic (“Homunculus”), absolutament cerebral. Li cal una immersió en el món de l’hel·lenisme, síntesi de la natura i l’esperit: té lloc un “sàbat clàssic”, on Homunculus ateny l’estat natural. Helena, la bellesa antiga, i Faust, l’esperit modern, s’uneixen, i en neix Euforió, la poesia. A l’hora de la mort, quan Mefistòfil intenta vanament d’endur-se la seva ànima, Faust ascendeix cap al món celestial. Influïda per Dant, el caràcter de l’obra, malgrat la inclusió d’elements mítics clàssics, és cristià. Centrada en la problemàtica de l’home, les seves relacions amb Déu i amb la societat, etc, combina harmònicament elements reals i simbòlics i ateny moments d’un gran lirisme (escena de Margarida filant) i d’una extraordinària tensió dramàtica (episodi de Margarida a la catedral). De l’obra de Goethe deriven la novel·la filosòfica de Friedrich Klinger Faustleben, -thaten und -höllenfahrt (‘Vida, fets i viatge de Faust a l’infern’, 1791) i el poema de Nicolaus Lenau Faust (1835-36). El tema de Faust apareix, alterat, en El diablo mundo (1840), d’Espronceda, en Las ilusiones del doctor Faustino (1875), de Valera, i en Doktor Faustus, de Thomas Mann. És també la base d’obres musicals, com l’òpera de Gounod Faust (1859), tot i el text deficient de J.Barbier i M.Carré (que desplagué, a Alemanya, on aquesta òpera és anomenada Margarethe), la “llegenda dramàtica” de Berlioz La damnation de Faust (1846), les òperes Faust de L.Spohr (1816), popular al s. XIX, i Mefistofele (Mefistòfil), de Boito (1868-75), la simfonia Faust de Liszt (1854-57) per a orquestra, tenor i cor, el ballet Faust d’A.Adam (1833), una música d’escena de Schumann (1844-53), una obertura i set lieder de Wagner, etc. A la literatura catalana, l’obra de Goethe, de la qual hi ha una traducció en vers de Josep Lleonart (1938), influí sobre el Cant Espiritual de Joan Maragall, que n'adaptà escenes per al teatre (1904). D’altra banda, el tema literari de Faust ha estat tractat també per Llorenç Villalonga (Faust, 1956).

Col·laboració: 
MPl / RMP / RoA
Llegir més...