La gran extensió dels EUA feia difícil el control de l’oferta monetària per part d’un sol banc central, per la qual cosa es mantingué fins aleshores el sistema de banca nacional (1863), que deixava llibertat als bancs nacionals i estatals per a l’emissió de diners. L’absència d’una política monetària motivà greus desequilibris, que conduïren a l’establiment, per part del Congrés del Federal Reserve System, format per la junta de governadors del sistema de reserva federal (òrgan gestor de la política monetària, encarregat de la fixació del tipus de redescompte, els coeficients obligatoris, la supervisió dels pagaments internacionals, etc.), dotze bancs de la reserva federal, que actuen com a bancs centrals en llur demarcació, i els bancs associats (bancs comercials adscrits a un banc federal, mitjançant la subscripció d’una part de llur capital). Bé que és un òrgan independent, el president de la Reserva Federal és designat pel president dels EUA, i la seva actuació és supervisada pel Congrés.
Ha tingut un paper destacat en les grans fites financeres dels segles XX i XXI: al crac del 1929 respongué amb una política monetària restrictiva d’efectes encara controvertits, com també per a contenir l’escalada de la inflació de la segona meitat dels anys setanta. Sota la llarga presidència d'Alan Greenspan (1988-2006) la política de tipus excepcionalment baixos iniciada a la dècada dels anys noranta comportà un gran creixement dels beneficis dels mercats financers que estimulà amb força l’activitat econòmica mundial, però també afavorí en darrer terme l’aparició de bombolles financeres, com ara la bombolla tecnològica de la segona meitat dels anys noranta i, sobretot, la bombolla immobiliària, que a partir dels anys 2007-2008 fou un dels factors desencadenants de la crisi econòmica més greu des del 1929.
Per tal de fer front a la creixent minva del crèdit provocada per la crisi que amenaçava l’activitat econòmical, el següent president de la Reserva Federal, Ben Bernanke arriba al novembre de 2011 a un acord amb els principals bancs centrals del món (Banc Central Europeu, el Bank of England, i els bancs centrals del Canadà, el Japó i Suïssa) per tal d’injectar liquiditat en forma de dòlars al sistema financer mundial. Mantingué, però, els tipus excepcionalment baixos amb la matixa finalitat. Sota el mandat de la successora (2014) de Bernanke, Janet Yellen, la Reserva Federal apujà al desembre del 2015 els tipus d'interès per primera vegada en deu anys, en consonància amb la millora de l'economia. Fou succeïda el 2018 per Jerome Powell.