Fill de Lluís VII i d’Adela de Xampanya, fou consagrat rei a París. Mort el seu pare (1180), s’imposà tot seguit al regent, el comte Felip I de Flandes, i inicià un govern personal.
Són trets característics del seu regnat les lluites constants amb Anglaterra, la participació en la tercera croada, la seva fermesa davant el papa Innocenci III, l’ampliació del territori francès i la unitat i la bona organització que donà al seu reialme. Els seus oponents anglesos foren els reis Enric II i després el seus fills Ricard I i Joan I, entre la família dels quals provocà dissensions i, així, obtingué a la llarga els territoris de Normandia, Maine, Anjou i Turena. Les lluites amb els comtes de Flandes li aportaren els dominis d’Artois i Amins. El 1191 participà en la tercera croada i en la conquesta de Sant Joan d’Acre amb Ricard I d’Anglaterra. La seva participació indirecta, a través de Simó de Montfort i del seu fill Lluís, en la croada contra els albigesos li proporcionà el domini sobre el Llenguadoc i frenà definitivament la política expansionista ultrapirinenca dels reis de la confederació catalanoaragonesa. En la batalla de Bouvines (1214) derrotà els comtes de Flandes i una poderosa coalició de què formava part l’emperador Otó IV.
Es casà amb Isabel d’Hainaut, hereva del comtat d’Artois i mare del seu hereu Lluís VIII; morta aquesta, es casà (1193) amb Ingeborg, germana del rei danès Canut IV, la qual repudià poc després a fi d’unir-se amb Agnès de Meran; un sínode de París (1196) es declarà favorable al repudi però el papa Innocenci III s’hi oposà, i el rei hagué de cedir, el 1200. La mort d’Agnès de Meran aquell mateix any suavitzà les tensions amb el papa.