i Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero

SinònimBaldomero Espartero, duc de la Victòria
història hist i història militar hist mil
Militar i polític, més conegut amb el nom de Baldomero Espartero.
La Granátula, Castella la Nova, 27 de febrer de 1793 — Logronyo, 8 de gener de 1879

Ingressà al seminari d’Almagro, però el deixà per prendre les armes contra Napoleó, a quinze anys. El 1815 passà a Amèrica, on lluità contra els independentistes del Perú. Enviat a Madrid en missió especial (1824), no participà en el fracàs d’Ayacucho, però els seus enemics l’hi atribuïren. Tornat a Espanya, fou destinat a Pamplona (1825). Passà a Barcelona i a Palma ; en morir Ferran VII es posà al servei d’Isabel II per tal de combatre els carlins; es destacà aviat, i, ascendit a general, assolí la victòria de Luchana (1836), base de la seva fama. El 1837 fou creat per Maria Cristina comte de Luchana i duc de la Victòria o de Morella. Fomentà la dissensió entre els militars carlins i assolí de captar-se l’ala més moderada de l’exèrcit carlí, estratègia que culminà en el conveni de Bergara. Els carlins dels Països Catalans no reconegueren el conveni, i Espartero, en una expedició pel Maestrat, obligà Cabrera i els seus homes a passar al Principat i a l’exili (1840). L’èxit l’ensuperbí, i provocà un conflicte entre les seves idees progressistes i les tendències moderades de la reina regent, Maria Cristina de Borbó. La desavinença, iniciada durant la visita reial a Barcelona, culminà en la dimissió de Maria Cristina a València (octubre del 1840) i el nomenament d’Espartero com a regent. La victòria progressista no significà, però, cap èxit popular: l’enderrocament de la Ciutadella, símbol de la tirania de Felip V, emprès per la Junta de Barcelona, fou desaprovat pel govern, i el general Van Halen destituí la Junta i perseguí els qui havien iniciat l’enderrocament. La política lliurecanvista d’Espartero acabà de provocar el descontentament pel tractat comercial que projectava amb Anglaterra (hom digué que a sou d’aquest país), fet que amenaçava la indústria catalana naixent; a això s’afegí l’exigència de les quintes regulars per a reclutar soldats. La revolta esclatà a Barcelona (1842), i fou sufocada pel bombardeig, ordenat per Espartero, des de Montjuïc. La ciutat fou ocupada militarment i sotmesa a una multa crescuda. Però el descontentament general a tot l’Estat espanyol posà fi al govern d’Espartero, que, després d’haver intentat de reprimir-lo, hagué d’exiliar-se a Anglaterra. Havent tornat a Castella (1849), fou cridat al govern per Isabel II, davant la revolta progressista (1854); la seva gestió durant el Bienni Progressista (1854-56) fou ineficaç i permeté la gradual recuperació de les forces moderades. Retirat en caure el seu govern (1856), després de la Revolució de Setembre del 1868 refusà la proposta d’esdevenir candidat al tron. Amadeu de Savoia li concedí (1872) el títol de príncep de Bergara.

Col·laboració: 
RoA
Llegir més...