i Juan Fernández de Heredia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Juan Fernández de Heredia

literatura lit i història hist
Gran mestre de Rodes; escriptor aragonès, un dels més importants entre els qui han escrit en llengua aragonesa.
Munébrega?, Aragó, 1310/15? — Avinyó, 1396

Fill de García Fernández de Heredia, que el 1316 era lloctinent de majordom de la infanta Elionor, el 1328 era cavaller de l’orde de l’Hospital, el 1333, lloctinent de comanador d’Alfambra, i poc després, comanador de Villel i de Saragossa. Pere el Cerimoniós el féu conseller seu el 1338. El 1341 fou empresonat per ordre del castellà d’Amposta, i fou alliberat poc després per intervenció del rei. Pel fet d’haver intentat apoderar-se de la castellania d’Amposta fou destituït de les comanadories d’Alfambra i Villel (1341-42). El 25 de juny de 1346 aconseguí d’ésser lloctinent del mestre a la castellania esmentada, i pel desembre n'esdevingué castellà. Pel setembre de 1377 fou fet gran mestre de Rodes, on havia estat per primera vegada en 1354-55. Tot seguit acompanyà el papa Gregori XI a Roma com a almirall del seu estol, i, a continuació, participà en la presa de Patraix (Patres) i en l’intent de conquesta de la Morea, on fou fet presoner pels turcs. Alliberat per rescat el 1381, pogué anar a Rodes. Influí notablement en la política de la cort pontifícia i en la del Cerimoniós, al servei del qual participà en les batalles de Mislata (1348), Llucmajor (1349) i Araviana (1359). Tingué també un gran ascendent sobre Joan I ja d’abans que fos rei. Tingué quatre fills naturals (Joan, Donosa, Teresa i Toda Fernández), de més d’una mare, que foren legitimats el 1360, quan eren encara molt joves. Molt afectat als llibres d’història, posseí una notable erudició, que enriquí encara més durant les seves estades a Grècia. Compongué, amb decisiva intervenció personal, les compilacions Grant crónica de Espanya (1385-86), en part perduda, que comprèn fins a la presa d’Algesires en temps d’Alfons XI (1344), i Crónica de los conqueridores, una mica posterior, que s’acaba amb una versió aragonesa de la crònica de Jaume I. Disposà les traduccions a l’aragonès de l'Epitome historiarum, de Joan Zonaras (Crónica de los emperadores), que hom feia el 1386, de la Crónica de Morea (1393), de Tucídides, Plutarc, Eutropi (1386-93), la Crónica troyana, Orosi, Marco Polo, la Flor de las ystorias de Orient, el Libro de actoridades (sentències morals tretes de Valeri Màxim i dels sants pares) i Secreta secretorum, atribuïda a Aristòtil. Per la documentació, hom sap que intervingué en la traducció d’altres texts historiogràfics a l’aragonès i, alguna vegada, al català. Per a les versions del grec sembla haver tingut, a Avinyó, la col·laboració de Demetri Talodiqui, que potser cal identificar amb un anònim frare predicador bisbe de Ludernòpolis.

Col·laboració: 
MCA
Llegir més...