Fill natural d’Alfons el Magnànim, fou legitimat per aquest el 1440, i fou reconegut com a successor en el tron de Nàpols pel parlament general el 1443, alhora que li era atorgat el títol de duc de Calàbria. Per assegurar l’ajuda dels nobles, el seu pare el casà amb una neboda del príncep de Tàrent, Isabel Chiaramonte. Amb tot, en morir Alfons el Magnànim (1458), el papa Calixt III es negà a reconèixer-lo, puix que considerava que el regne era de la Santa Seu, i el duc de Lorena, Joan d’Anjou, reivindicà, d’acord amb una part de la noblesa, la corona napolitana. Tanmateix, Ferran fou coronat a Bari (1459) davant el legat del nou papa Pius V i aconseguí finalment de vèncer el duc de Lorena prop de Troia, el 1462. Durant el seu llarg regnat procurà de consolidar la seva situació per mitjà d’una hàbil política matrimonial dels seus fills —ell mateix, vidu, es casà amb Joana d’Aragó, germana del futur Ferran II de Catalunya-Aragó (1476)—; però, en la seva lluita per reduir el poder de les classes privilegiades, hagué de fer cara a la cèlebre Conjuració dels Barons (1485), la qual fou seguida d’una forta repressió. D’altra banda, no pogué impedir la presa d’Òtranto pels turcs (1480), però la pogué reprendre l’any següent. Com el seu pare, impulsà les arts i la vida cultural en general: féu obrir la universitat el 1465 i afavorí la introducció de la impremta (1473); tingué predilecció pels tractats amb finalitats pràctiques, de política, d’art militar, de caça, de manescalia i similars, en llatí, italià, castellà i català.