i Ferran VII d’Espanya | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ferran VII d’Espanya

Sobrenom amb el qual és conegutel Desitjat
Sobrenom amb el qual és conegutel Desitjat
història hist
Rei d’Espanya (1808 i 1814-33).
El Escorial, 14 d’octubre de 1784 — Madrid, 29 de setembre de 1833

Fill de Carles IV i de Maria Lluïsa de Parma. Durant la seva infància, assistí a la fulgurant ascenció del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitzà. Convertit pels enemics d’aquell en un símbol d’alliberament, intervingué, ja més gran, en diverses conjures contra el poderós ministre; el motí d'Aranjuez (març del 1808) reeixí, i Carles IV hagué d’abdicar a favor de Ferran. Napoleó, desitjós de convertir Espanya en un aliat dòcil, assumí l’arbitratge entre pare i fill. Convocats ambdós a Baiona, l’emperador francès aconseguí que Ferran tornés la corona a Carles IV i que aquest abdiqués en benefici de Josep Bonaparte (constitució de Baiona). Ferran fou enviat a Valençay, des d’on seguí el desenvolupament de la guerra contra Napoleó. Durant el captiveri i l’absència del rei, tingué lloc a les colònies americanes un ampli moviment d’emancipació que, en un principi, emulà en certa manera la rebel·lió de la metròpoli i, alhora, aprofità la suspensió dels poders a Ferran VII que la invasió francesa havia suscitat per a negar la legitimitat de les noves autoritats. Aquest moviment anà derivant cap a posicions cada cop més inequívocament independentistes. Acabada la guerra, Ferran VII, el rei desitjat, tornà a Espanya (març del 1814). Poc temps després, a València, signà els decrets que invalidaren tota l’obra constitucional de les corts de Cadis. Aquesta oposició frontal del rei desencadenà revoltes de signe liberal, i bé que els primers aixecaments dels generals Lacy i Milans del Bosc a Catalunya (abril del 1817) no reeixiren, el moviment donà proves d’una força insospitada a la cort, que s’adonà de l’amplitud del suport que rebia per part d’amplis sectors populars i àdhuc de part de l’estament militar. Arran de la insurrecció de Riego a Andalusia i d’altres guarnicions, Ferran VII hagué d’acceptar la constitució de Cadis (març del 1820). Començava l’anomenat Trienni Constitucional, etapa enterbolida per les protestes de l’oposició ultraconservadora, organitzada principalment a la muntanya catalana: regència d’Urgell (baró d’Eroles, marquès de Mataflorida, arquebisbe Creus de Tarragona). La intervenció estrangera, decidida al congrés de Verona i materialitzada en l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, resolgué finalment la confusa situació. Ferran VII, sostingut per la Santa Aliança i per les baionetes franceses, pogué desempallegar-se del govern liberal i començar una nova etapa absolutista, coneguda com la Dècada Ominosa. Els primers anys d’aquest període es consumà definitivament la pèrdua dels territoris d’ultramar (a excepció de Cuba i Filipines), cosa que repercutí molt negativament en les finances del país i contribuí decisivament a situar Espanya fora del nucli de les grans potències. A l’interior, el despotisme no resultà tan sever com desitjaven els conservadors més aferrissats: la inquisició no havia estat restaurada i els voluntaris reialistes no havien rebut les recompenses esperades. Això motivà la formació d’un heterogeni grup de malcontents (antics guerrillers absolutistes i també clergues de la Catalunya interior, preocupats per la influència maçònica que imaginaven entorn del rei). Aquesta oposició, concretada políticament en una Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya, constituïda a Manresa (agost del 1827), motivà una reacció enèrgica per part de Ferran VII, que decidí de sufocar la rebel·lió i anar a Catalunya. La repressió, encomanada al comte d’Espanya, fou ràpida i eficaç. Quant al rei, traslladat a Catalunya (tardor del 1827), no aconseguí d’apaivagar completament els ànims; però el seu decret confirmant el proteccionisme per a la indústria tèxtil li proporcionà molts simpatitzants dintre la incipient burgesia catalana. Els últims anys del regnat hi hagué diverses revoltes, avortades, de signes oposats i repressions molt dures (com l’afusellament de Torrijos), especialment a Catalunya. Ferran VII s’havia casat quatre vegades: amb Maria Antònia de Nàpols, amb la seva neboda Isabel de Portugal, amb Maria Josefa Amàlia de Saxònia i, el 1829, amb una altra neboda, Maria Cristina de Nàpols, de qui tingué dues filles, la futura Isabel II i Maria Lluïsa Ferranda. El 1830 havia promulgat la Pragmàtica Sanció, votada a les corts del 1789 —en vida del seu pare—, amb la qual cosa la seva filla Isabel era reconeguda com a hereva del tron. Això provocà un plet successori, a la mort de Ferran, entre els partidaris del seu germà, l’infant d’Espanya Carles Maria Isidre de Borbó, i els d’Isabel. S'originà, així, el moviment polític anomenat carlisme i la primera guerra Carlina.

Col·laboració: 
JTC
Llegir més...