i Jaume Ferran i Camps | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jaume Ferran i Camps

literatura lit
Escriptor en castellà i professor.
Cervera, Segarra, 1928

Estudià dret a la Universitat de Barcelona, on es llicencià, i es doctorà a Madrid, on fou col·laborador d'Eugeni d'Ors. El 1960 emigrà als Estats Units i fou professor de literatura espanyola a la Colgate Universsity (1960-63) i de la Syracuse University (1963-1995), fins que es jubilà, i on dirigí el Centre d’Estudis Hispànics.

Com a poeta, formà part del grup de la generació anomenada ‘dels cinquanta’ que incloïa també José Agustín Goytisolo, Carles Barral i Jaime Gil de Biedma, entre d’altres. Ha publicat els reculls de poemes Desde esta orilla 1952), Poemas del viajero (1953), Descubrimiento de América (1957), Canciones para Dulcinea (1959), Libro de Ondina (1964), Mañana de parque (1972), Tarde de circo (1967), Memorial (1971), Mañana de parque (1972), La playa larga (1981), Libro de Alfonso (1983), Las alas del Fénice (1988), Historia Natural (1989) i Corónica (1992), entre d’altres.

És també autor dels volums de prosa Ángel en España (1960), Historias de mariposas (1966), Ángel en Colombia (1968), Ángel en USA (1971) i Ángel en la luna (1976). Com a crític i estudiós de la literatura ha publicat diverses antologies, bona part dedicades a poetes catalans, alguns dels quals ha traduït (Carner, Maragall i J.V. Foix), i és autor dels estudis Los diálogos de Juan Maragall (1971), Alfonso Costafreda (1981) i Lope de Vega (1984), entre d’altres. En català és autor dels volums de memòries Memòries de ponent (2001), guardonat amb el premi Gaziel, i Diari de tardor (2008).

Ha obtingut els premis Ciutat de Barcelona (1954), Lazarillo (1967) i Lope de Vega, aquest últim, per la seva obra docent als Estats Units. Està vinculat a la North American Catalan Society.

Llegir més...