És situada en una plana baixa, al NNE de Bolonya, entre el Po della Maestra i el Po di Volano. El nucli antic, de forma trapezoidal, és envoltat de muralles, i és dividit, de NW a SE, en dues parts pel Viale Cavour i el Corso della Giovesca. Entre Porta Po i Porta Mare s’estén un barri modern, de carrers en quadrícula; l’expansió industrial ha portat a la creació d’un extens polígon entre el nucli urbà i Pontelagoscuro, on s’han instal·lat fàbriques de plàstics, d’adobs químics, de metà, de sucre i d’alcohol. És també centre comercial d’una rica comarca agrícola (fruiters), recuperada, en gran part, de terrenys pantanosos. Centre administratiu i d’ensenyament superior: Università degli Studi, fundada el 1391. Nus ferroviari a la línia de Bolonya a Pàdua i Venècia, amb derivacions a Ravenna i Comacchio.
La seva existència no és documentada fins al s. VIII, que formava part dels Estats Pontificis. Infeudada pels papes als marquesos de Canossa (988), aconseguí la independència comunal al començament del s. XII. L’any 1184 el llinatge Este esdevingué el dirigent dels güelfs, i Azzo VII d’Este fou nomenat podestà l’any 1240. La conquesta de Mòdena (1288) provocà la lluita amb les ciutats veïnes, i Ferrara fou ocupada per Robert d’Anjou; però els Este pogueren recuperar aviat el domini de la ciutat (1317), i a continuació portaren a terme una política d’equilibri en les seves relacions amb els altres estats italians. El 1437 el papa Eugeni IV hi traslladà el concili de Basilea, traspassat posteriorment (1439) a Florència (concili de Florència). Hèrcules d’Este (1471-1505) fou un gran mecenes del Renaixement, però la prosperitat de Ferrara s’acabà amb Alfons II (1559-97). A la seva mort, Climent VIII recuperà l’autoritat pontifícia sobre el ducat, que fou administrat per legats pontificis (1598-1796). El 1769 hi anaren a parar molts dels jesuïtes de l’antiga corona catalanoaragonesa expulsats d’Espanya per Carles III, i hi desenvoluparen un important nucli cultural (jesuïta). Ocupada la ciutat pels francesos, fou incorporada a la República Cisalpina. El 1831 i el 1848 s’hi produïren dues revoltes a favor del Risorgimento. El 1860, per mitjà d’un plebiscit, s’incorporà al nou Regne d’Itàlia. La catedral, d’estil llombard, fou començada en romànic per Viligelm (1135), i fou acabada en gòtic (s. XIII); el campanar és atribuït a L.B.Alberti. Entre els edificis civils es destaquen el Palazzo Comunale (1343), amb una escala del s. XV, el palau dels Este (s. XIV-XVI), de Bartolino da Novara, de planta quadrangular, el Palazzo Schifanoia (1535), que té el Saló dels Mesos, amb pintures de C.Tura i F.del Cossa, el Palazzo dei Diamanti (1492), amb façana de carreus tallats en diamant, i el palau de Ludovic el Moro (1504).