Vida i obra
Estudià comerç al Col·legi de Santa Maria del Collell i filosofia a la Universitat de Barcelona, on rebé el mestratge de Joaquim Xirau i Jaume Serra i Húnter, personatges que brillaven amb llum pròpia, i fou influït per Ortega y Gasset, Zubiri i també Sartre. Allà es familiaritzà amb la fenomenologia i amb els corrents de filiació alemanya. El 1936 es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Un any abans ja havia publicat el recull d’assaigs Cóctel de verdad (1935).
Durant la Guerra Civil (1936-39) lluità com a voluntari en el bàndol republicà. S’exilià el 1939, visqué a París, Cuba i Xile. Mentre treballava de professor a l’Havana rebé l’encàrrec de preparar un breu diccionari de filosofia. El treball, que consistí inicialment en un sol volum, acabà convertint-se, al cap dels anys, en una obra monumental de quatre volums, elogiada unànimement com el diccionari de filosofia més important i més ambiciós escrit mai per una sola persona. El Diccionario de filosofía es publicà a Mèxic el 1941, i ha estat molt reeditat.
Del 1941 al 1946 ensenyà filosofia a la Universitat de Santiago de Xile. En aquest país feu també una anàlisi del pensament castellà que es reflectí en les obres Unamuno, bosquejo de una filosofía (1944) i Variaciones sobre el espíritu (1945). També donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans: va escriure Les formes de la vida catalana (1944) —premi d’assaig Concepció Rabell als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Xile de 1943—; El llibre del sentit (1948), i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (1963). En la mateixa línia cal entendre les obres España y Europa (1942) i Cuestiones españolas (1945). Durant aquesta època col·laborà assíduament a la revista Germanor, publicada pels catalans residents a Xile.
A continuació es traslladà als EUA (1947) contractat per la Universitat de Columbia i, des del 1949 fins a la jubilació treballà al Bryn Mawr College de Pennsilvània com a professor de filosofia i d’espanyol. També impartí cursos a d’altres universitats nord-americanes.
De formació metafísica i probablement influït pel clima de destrucció, catàstrofe i dispersió que li calgué viure, es decantà vers els temes existencials, la ironia i, sobretot, la mort: El sentido de la muerte (1947), La ironía, la muerte y la admiración (1952).
Temptat per molts temes i en una constant evolució, tanmateix, l’actitud filosòfica que el defineix més bé és l’integracionisme. Assaja de resoldre la separació entre el pensament centrat en el subjecte o en l’objecte. Considera l’ésser pur i el pur sentit com a dues realitats límits, enmig de les quals es mou l’home; no pot acceptar el dualisme, el monisme ni el pluralisme ontològic. L’integracionisme no es decanta cap a termes contraposats, sinó que equival a un empirisme que cal no confondre amb el clàssic. Fa del coneixement i el diàleg entre diferents filosofies un dels trets essencials: El ser y la muerte. Bosquejo de una filosofía integracionista (1962), El ser y el sentido (1967) —que després esdevingué Fundamentos de filosofía—, La filosofía actual (1969), Cambio de marcha en filosofía (1974), De la materia a la razón (1979) i Modos de hacer filosofía (1985).
Sense voler estructurar un sistema filosòfic, desenvolupà i exposà un estil de pensar no dogmàtic per al qual les formes conceptuals extremes de la tradició filosòfica constitueixen un marc on cal situar els problemes.
La influència de la filosofia anglosaxona el feu interessar per la lògica matemàtica i la filosofia del llenguatge: Lógica matemática, en col·laboració amb H. Leblanc (1955), ¿Qué es la lógica? (1957), Els mots i els homes (1970), Indagaciones sobre el lenguaje (1970).
Des d’una perspectiva semblant abordà altres temes, com és palès a Ética aplicada. Del aborto a la violencia (1981), en col·laboració amb la seva muller, Priscilla Cohn; també és clàssic l’article ‘Wittgenstein o la destrucción’ (1949).
Erudit de la història de la filosofia, hi dedicà, entre altres, Cuatro visiones de la historia universal: San Agustín, Vico, Voltaire, Hegel (1945) i La filosofia en el món d’avui (1965), obra de la qual ja hi havia una versió anglesa, publicada a Nova York el 1960.
Filòsof prolífic, cal remarcar els seus estudis Ortega y Gasset: An Outline of His Philosophy (1956, molt reeditat), el hombre en la encrucijada (1952; des del 1972, Las crisis humanas) i la gran obra de divulgació La filosofia en el món d’avui, ètica aplicada (1981).
En els darrers anys de la seva vida conreà la ficció narrativa. Publicà les novel·les Claudia, mi Claudia (1982), Hecho en Corona (1986), El juego de la verdad (1988) i Regreso del infierno (1989).
Cal subratllar també el volum de narracions Voltaire en Nueva York (1985).
També escriví articles per a La Vanguardia Española des del 1970 (sobre Godard, Buñuel, l’autoria fílmica o el treball en equip), per a Destino (1977) i per a El País (1984).
La majoria de les seves col·laboracions periodístiques estan reunides a El hombre y su medio y otros ensayos (1971).
L’any 1988 aparegué l’epistolari amb Joan Oliver, Joc de cartes. Epistolari 1948-1984, que mostra la vivència de l’exili i la relació d’amistat entre tots dos. Hi ha també editats dos volums de les seves Obras selectas (1967).
L’any 1985 obtingué el premi Príncipe de Asturias.
El 1989 es creà la Càtedra Ferrater Móra de Pensament Contemporani a l’Estudi General de Girona de la Universitat Autònoma de Barcelona —posteriorment Universitat de Girona—, a la qual llegà tota la seva biblioteca, les seves cartes, papers i documents privats.
El Diccionario de filosofía
El Diccionario de filosofía (1941) —6a ed., i última revisada pel mateix autor, 1979; 7a ed., per la Càtedra Ferrater Móra, 1994)— no és important només per ell mateix, sinó perquè tingué un paper decisiu en l’evolució del pensament filosòfic del seu autor. L’elaboració del diccionari l’obligà a aprofundir la tradició històrica i la comprensió històrica de la filosofia. Ferrater, a més de descobrir el món de la tradició analítica, arribà a concebre una de les seves intuïcions fonamentals: amb la seva mera existència, les diversíssimes doctrines filosòfiques mostraven dues característiques bàsiques: la seva irreductibilitat i la seva conflictivitat. Fascinat per la diversitat, se sentí atret per gairebé totes les disciplines filosòfiques: des de la lògica, la filosofia del llenguatge i la filosofia de la ciència fins a la política, l’ètica o l’estètica, passant per l’ontologia i la teoria del coneixement. Malgrat els seus nombrosos interessos no oblidà la importància de perseguir un sistema, que havia de ser un “sistema obert”.
Des d’aquesta visió de realitats diverses, alhora irreductibles i comprensibles, Ferrater exhibí una elegant conjunció d’ironia antidogmàtica i de rigor. Els seus interessos li reclamaren un mètode, però el seu mètode el portà a l’integracionisme. Davant la constant discòrdia entre propostes i mètodes filosòfics oposats, l’integracionisme afirma que els conceptes que entren en qualsevol dualisme (realisme/idealisme, subjectivisme/objectivisme, racionalisme/empirisme, etc.) no han de ser tractats com si designessin realitats existents sinó que només són “conceptes-límit”, cadascun dels quals exagera un aspecte de la realitat; així doncs, els dualismes conceptuals no expressen conceptes realment existents, sinó que són només el marc “a l’interior del qual” ens hem de moure.
Ferrater i Móra i el cinema
Dos anys abans, ja publicà el seu primer text dedicat a la fotografia, de la qual en fou un bon aficionat, i el seu primer de cinema, l’interessant assaig cartesià Esquemas sobre el cine (1935), que refeu un parell de cops: Precisa divagación sobre el cine (1947) i Digressió sobre el cinema (1961). En aquesta obra relaciona l’art amb la ciència i la tècnica, reafirma el cinema com a art i fixa el moviment com a essència del film.
Debutà en el cinema el 1969 amb un film en 16 mm, i excel·lí amb una filmografia de prop de trenta títols del tot original i independent, no tan sols del comerç, sinó també de l’àmbit no professional. La seva obra cinematogràfica és constituïda per cintes de viatges en què s’interessa pels espais i les formes, així com per obres en què el temps adquireix una importància tan gran que comencen i acaben al mateix lloc.
Alguns films els realitzà en col·laboració amb el seu amic Manuel García-Barrio (tècnica, interpretació) i el seu fill James (fotografia); altres reberen guardons significatius en el Festival Internacional del Film de Rochester (NY). La major part de la seva filmografia és reunida i comentada per ell mateix en els volums Cine sin filosofías (deu títols; 1974) i Siete relatos capitales (set títols; 1979).
Fims destacats
- 1969 - A Hero of Our Time (Un héroe de nuestro tiempo) (arg. basat en la novel·la de M.J.Lermontov).
- 1970 - Patinando para siempre (curtmetratge arg.); Los éxtasis del tiempo (curtmetratge arg.); “Everydayness” (“La vida cotidiana") (Exemplary Stories núm. 1; curtmetratge argumental).
- 1970-71 - The Suite of the Night. A Film Poem (El velo de la noche. Un poema cinematográfico) (curtmetratge experimental); “Back to the Firing Squad” (“De vuelta al pelotón de ejecución”) (Exemplary Stories, núm. 2; migmetratge arg.).
- 1971 - The World of Andratx (El mundo de Andratx) (curtmetratge documental).
- 1972 - Fragments of a Travelogue (Fragmentos de un travelogue. Nunca estuve en España. Una película didáctica) (curtmetratge documental).
- 1971-73? - “The Call" (“La llamada”) (Exemplary Stories, núm. 3; curtmetratge arg.).
- 1973 - Skin of the Earth (La piel de la tierra) (curtmetratge documental).
- 1974-75 - Diálogos sobre el cine (curtmetratge documental).
- 1976 - Venice 23 (curtmetratge documental).
- 1978 - The Heartache and the Thousand Natural Shocks (Los achaques del corazón y los mil naturales sobresaltos) (migmetratge argumental).
- 1979 - Andratx Revisited (curtmetratge documental).
Bibliografia
- Anthropos, 49, 1985 [número monogràfic].
- Cohn, P. (ed.): Transparencies. Philosophical Essays in Honor of J.F.M., Humanities Press, Atlantic Highlands 1981.
- Giner, S.; Guisán, E. (ed .): J.F.M.: El hombre y su obra, Universitat de Santiago de Compostel·la, 1994.
- Mora, A.: Gent nostra. Ferrater Mora, Nou Art Thor, Barcelona 1989.
- Nieto, C.: La filosofía en la encrucijada. Perfiles del pensamiento de J.F.M., UAB, Bellaterra 1985.
- Ponsatí i Murlà, Oriol: : “Les formes de la vida catalana. Una visió des de l’exili”. L’Avenç, 305, 2005, p. 24-28.
Bibliografia en referència al cinema
- Font, R.: “Conversa amb Josep Ferrater Móra”, Arc voltaic, núm. 8, 1980, p. 12-13.
- Porter, M.: “Els films de Josep Ferrater Móra”, Serra d’Or, núm. 158, 1972, p. 57-58.
- Romaguera, J.: “Josep Ferrater i Móra, escriptor cinematogràfic i cineasta”, Revista de Catalunya, núm. 145, 1999, p. 53-73.
- Terricabres, J.M.: “Ferrater Móra, filòsof i cineasta”, Cinema Rescat, núm. 7, 1999, p. 15-18.