Era abat de Montserrat el 1451, com a successor d’Antoni d’Avinyó. Doctor en dret, dictà constitucions i capítols per als monjos, els ermitans i la confraria de Montserrat. Tingué el càrrec de bibliotecari reial, i fou amic personal dels papes Nicolau V i Calixt III. Aquest li conferí, el 1456, el comandament d’una galera pontifícia que havia de lluitar contra els turcs. Aquell mateix any hom el troba en constants actuacions contra les extralimitacions del governador Galceran de Requesens i del mateix Magnànim i en defensa de les Constitucions de Catalunya. El 1461 era president de la generalitat, i, com a tal, intervingué en defensa de Carles de Viana, empresonat pel seu pare, Joan II. Deixà d’ésser diputat i president de la diputació del general el 31 de juliol de 1461, però continuà les seves incessants activitats polítiques, i estigué al costat de les corporacions catalanes des que esclatà la guerra contra el rei (1462). Des de l’agost del 1463 gestionà la petició d’ajut a Enric IV de Castella i la seva proclamació com a rei dels catalans. En una llarga i difícil gestió diplomàtica visità Lluís XI de França prop de Chartres i a Abbeville (del juny de 1463 al gener de 1464). Pere IV, el conestable, el tingué per sospitós i el féu empresonar el 1464, però després el comissionà per a una ambaixada a Portugal en cerca de recursos i ajut (fi del 1465). Mort el conestable, Ferrer fou retingut en presó a Portugal, almenys fins a la fi del 1466. Amb Renat d’Anjou, fou conseller reial i canceller (1468), però caigué en desgràcia, a causa de la defecció del seu nebot Pere Joan Ferrer i Destorrent ; deportat a Provença el 19 de novembre de 1471, hi morí pocs mesos després.