Joaquim Ferrer i Roca

(Barcelona, 18 d’octubre de 1937 — Alella, Maresme, 10 de maig de 2016)

Joaquim Ferrer i Roca

Historiador i polític.

Professor mercantil, al costat de Josep Pallach milità al Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, després PSC-Reagrupament, dins del qual s’integrà breument al Partit dels Socialistes de Catalunya (1978); passà després a Convergència Democràtica de Catalunya, i fou sots-director general d’Acció Cívica de la Generalitat (1982-84) i diputat al Congrés dels Diputats (1982-85). En 1985-88 fou conseller de Cultura del govern català. Des del 1988 fou membre del parlament català i senador i portaveu del grup de CiU al parlament espanyol. El 1999 deixà d’ésser senador a les Corts Generals en representació del Parlament de Catalunya. Col·laborà assíduament en els mitjans de comunicació i fou membre d’Òmnium Cultural, de la Fundació Justícia i Pau i de la Fundació Jaume Bofill. Presidí el patronat de la Fundació Catalanista i Demòcrata

La seva obra com a historiador se centrà inicialment en l’estudi del CADCI i del moviment obrer català en relació a la qüestió nacional. Comprèn, entre d’altres: Layret 1880-1920 (1971), El primer primer de maig a Catalunya (1972), La vaga de l’Harry Walker de Barcelona (1972, sota el pseudònim Joan Font), Simó Piera: perfil d’un sindicalista (1973), La lluita pels ajuntaments democràtics (1966-1976) (1977), Un nou impuls per a Catalunya (1982), A mig camí (1989) i El fil roig (1994), Els papers de Salamanca: història d’un botí de guerra (1996, amb J.M. Figueres i J.M. Sans i Travé), Ramon Boladeras ‘Rambol’: Testimoni de llibertat (1997), Des del centreesquerra (2000, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Catalunya inacabada (2003, amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu), Gironins d’avui (2006, amb el fotògraf Ramon Vilà) i la biografia Josep Tremoleda-Plantar cara a la por (2008). El 2017 rebé la Creu de Sant Jordi a títol pòstum.