Després d’haver passat per una fase de radical idealisme fenomenològic, rebutjà (1945) la pretensió husserliana de l'epokhé i s’acostà a Heidegger. Escriví, entre altres obres, Zum Problem der ontologischen Erfahrung (‘Sobre el problema de l’experiència ontològica’, 1949), Menschenspiel als Weltsymbol (‘El joc humà com a símbol còsmic’, 1960), Nietzsches Philosophie (1960), Traktat über die Gewalt des Menschen (‘Tractat sobre la força de l’home’, 1974) i els reculls pòstums Nähe und Distanz (‘Proximitat i distància’, 1975) i Sein und Mensch (‘Ésser i home’, 1977).