i comtat de Flandes | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

comtat de Flandes

història hist
Territori que fou regit per distintes dinasties comtals.

La primera dinastia fou iniciada per Balduí I de Flandes, dit Braç de Ferro (mort el 879), gendre de l’emperador Carles II, que hagué de defensar el comtat de les escomeses dels normands. El seu fill Balduí II, dit el Calb (mort vers el 919), fou, de fet, el primer comte independent. El seu fill Arnulf I, dit el Vell (mort el 964), i el besnet d’aquest, Balduí IV, dit el Barbut (mort el 1036), continuaren la política d’independència, d’expansió —fins a tocar del ducat de Normandia i ocupant els comtats de Zelanda (1006) i d’Aalst (1033)— i de consolidació territorial, seguida també pel fill del darrer, Balduí V, dit el Piadós (mort el 1069), que fou tutor del rei Felip I de França. El seu fill, Balduí VI, dit el Bo (mort el 1071), pel seu matrimoni amb Riquelda, hereva del comtat d’Hainaut, n'esdevingué comte, i establí una unió personal entre ambdós comtats. En virtut de llurs dominis territorials, els comtes de Flandes foren vassalls alhora del rei de França (pel que fa al Flandes dit Reial) i de l’emperador (pel que fa al Flandes Imperial, que més tard esdevingué territori del Sacre Imperi adscrit al cercle de Borgonya), i en funció dels interessos econòmics prestaren vassallatge al sobirà anglès. El germà de Balduí VI, Robert I, dit el Frisó (mort el 1092), emprengué la tasca del desenvolupament econòmic del país. Amb el net d’aquest, Balduí VII, dit el de la Destral (mort el 1119), acabà la dinastia. La segona dinastia fou iniciada per Canut I, dit el Bo (mort el 1127), fill de Canut IV de Dinamarca i d’Adela, filla del comte Robert I; fou un bon administrador, i morí assassinat, sense deixar fills. La tercera dinastia fou començada per Guillem I, dit Clito (mort el 1128), fill de Robert II de Normandia i net de Balduí V, el qual, tot i l’ajut del rei francès, no fou acceptat pels flamencs, que el substituïren per Teodoric I, dit el d’Alsàcia (mort el 1168), considerat el paladí de la independència flamenca, iniciador de la quarta dinastia. Era fill de Teodoric II de Lorena i de Gertrudis, una altra filla de Robert I de Flandes. El seu fill Felip I (mort el 1191) adquirí un gran prestigi internacional i nous territoris. Fou succeït per la seva germana Margarida I (morta el 1194), que aportà el comtat al seu marit Balduí VII, dit el Coratjós (Balduí V d’Hainaut), i perdé els comtats de Vermandois i Artois. El fill d’ells, Balduí IX (Balduí VI d’Hainaut), que començà la cinquena dinastia, esdevingué emperador llatí de Constantinoble (Balduí I de Constantinoble) i fou succeït per la seva filla Joana I (morta el 1244), la qual estigué sota la tutela de Felip II de França, que la casà (1212) amb Ferran I (mort el 1233), fill de Sanç I de Portugal; Ferran I, però, aliat amb l’emperador i el rei d’Anglaterra, lluità contra el francès i fou derrotat i fet presoner a Bouvines (1214). Margarida II, dita la Negra (morta el 1279), succeí la seva germana Joana I, i s’inicià un període de discòrdies entre els Avesnes i els Dampierre, fills dels dos matrimonis de Margarida. Lluís XI de França adjudicà Flandes als Dampierre i Hainaut als Avesnes, però les rivalitats continuaren. El 1300 els francesos envaïren el comtat i feren presoner Guiu I (mort el 1305), fill de Margarida II i iniciador de la sisena dinastia; però els flamencs es revoltaren i venceren a Courtrai (1302). Pel tractat d’Athis-sur-Orge (1305) França reconegué la independència de Flandes. Lluís I (mort el 1346), fill del comte de Nevers i d’una neta de Guiu I, inicià la setena dinastia, que perdurà fins a Margarida III (morta el 1405), la qual es casà (1369) amb Felip II de Borgonya. El fill d’ells, Joan I (mort el 1419), fou l’iniciador de la vuitena dinastia, que s’extingí amb la seva besneta Maria I (morta el 1482), muller de l’emperador Maximilià I; heretà el comtat llur fill Felip IV, dit el Bell (Felip I de Castella), que inicià la novena dinastia. El seu fill Carles III (Carles V)obtingué (1529) de Francesc I de França la sobirania sobre Flandes, que esdevingué feu de l’Imperi. El 1659 una part de Flandes fou unida a la corona francesa sota el comte Felip VII (Felip IV de Castella); una altra part, amb Gant, fou conquerida per Lluís XIV el 1678; la part que en restava passà a l’Imperi el 1713, fins que el 1795 passà a França. El 1814 la part septentrional fou incorporada als Països Baixos, i el 1830 fou repartida entre Bèlgica i Holanda.

Col·laboració: 
AFE
Llegir més...