Titulat el 1914, el mateix any guanyà una càtedra a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, i el 1924 fou arquitecte municipal de la ciutat. Dins el classicisme noucentista, bastí, a la via Laietana de Barcelona, el Casal del Metge (1919), les cases Cambó (1921-25) —influïdes per l’escola de Chicago— i, amb Alfons Barba i Miracle, el Foment del Treball Nacional (1931-34). Construí el Palau de Comunicacions de la Plaça d’Espanya (1929), amb Félix de Azúa, i reformà la Capitania General (1928) i, ja a la postguerra, la Duana Nova. Construí l’hospital de Lleida i restaurà el castell de Peralada. Com a arquitecte cap de l’Agrupació d’Edificis Municipals i Conservador de la Ciutat Antiga, fou el responsable de les abundoses restauracions del nucli antic de Barcelona, tasca veritablement important, en la qual, tanmateix, sovint afegí elements del tot inexistents. Reuní en tres volums les activitats municipals de restauració i de conservació de monuments des del 1927 al 1960 i en publicà diverses monografies des del 1958. Publicà també diversos treballs sobre història de l’arquitectura en les memòries de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, entitat a la qual pertanyia des del 1927.
Edifici del Foment del Treball (Barcelona), construït per Adolf Florensa i Ferrer
© Fototeca.cat
Arquitecte.