i Norbert Font i Sagué | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Norbert Font i Sagué

Geologia    Literatura
Norbert Font i Sagué
© Fototeca.cat
geologia geol, espeleologia espel i literatura lit
Geòleg, espeleòleg i escriptor.
Barcelona, 17 de setembre de 1873 — Barcelona, 19 d’abril de 1910

Fou ordenat sacerdot el 1900. Des de molt jove col·laborà amb treballs literaris i de vulgarització històrica en diverses publicacions i obtingué diversos premis als jocs florals (el 1894 als de Barcelona, amb Les creus de pedra a Catalunya; el 1896 a Granollers, amb Lo Vallès, publicat el 1904; el 1897 a Barcelona, amb Determinació de les comarques naturals i històriques de Catalunya, entre d’altres). El 1890 s’inicià en el publicisme polític amb l’article: “Pobre Catalunya! Plors d’un català castellanitzat per força”, aparegut en La Comarca del Noia. Fou el primer article d’una llarga producció bibliogràfica que palesava un ideal catalanista que es projectà, també, en l’àmbit de les ciències i de la història natural.

El 1896 acompanyà l’espeleòleg Édouard-Alfred Martel a la cova de la fou de Bor, i a partir d’aleshores es dedicà intensament a l’espeleologia, ciència de la qual fou l’introductor a Catalunya. Amb el patronatge del Centre Excursionista de Catalunya feu una enquesta els resultats de la qual li permeteren d’establir un Catàleg espeleològic de Catalunya. Explorà diverses coves, entre d’altres l’avenc de Can Sadurní (1897), l’avenc del Bruc (1898) i la Ferla de Garraf (1898), on arribà a 170 m de profunditat; el 1899 feu una campanya espeleològica pel Priorat i les muntanyes de Prades, i el 1901 davallà al forat de Sant Ou del Mogrony. Llicenciat en ciències naturals, el 1902 fou comissionat per a estudiar la possibilitat de trobar aigua potable a Río de Oro. L’any 1903 obtingué la llicenciatura en ciències naturals a la Universitat de Madrid. Presentà la tesi el 1904 i, el mateix any, els Estudis Universitaris Catalans li concediren la càtedra de geologia de Catalunya. Formà part de l’anomenada Escola Catalana de Geologia, i fou deixeble de Jaume Almera i Comes i mestre de Marià Faura i Sans. El 1904 exercí la càtedra de geologia dels Estudis Universitaris Catalans i publicà un Curs de geologia dinàmica i estratigràfica aplicat a Catalunya. El 1906 anà a Conca, i hom li deu la popularització de la Ciudad Encantada. El 1907 s’incorporà a la Société Géologique de France i, el mateix any, fou nomenat membre de la Junta de Ciències Naturals de l’Ajuntament de Barcelona, moment en què creà el Museu Petrogràfic de Barcelona, a l’aire lliure, al parc de la Ciutadella, desaparegut durant la Dictadura de Primo de Rivera. A partir de llavors les seves activitats es desenvoluparen, especialment, dins la Institució Catalana d’Història Natural. Amb Jaume Almera contribuí a la formació de la col·lecció paleontològica i mineralògica de la Institució Catalana d’Història Natural (1905). El 1908 fou nomenat beneficiat de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Entre les seves nombroses obres hom pot destacar Història de Catalunya (1899), de caràcter vulgaritzador, Breu compendi de la història de la literatura catalana (1900), Història de les ciències naturals a Catalunya del segle IX al segle XVIII (1908), El Diluvi bíblic segons la geologia (1909) i Notes científiques. Col·laborà en diverses publicacions, entre d’altres La Veu de Catalunya, on publicà amb el pseudònim de Josep Font, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, La Renaixença, Lo Pensament Català, RC, La Il·lustració Llevantina, La Il·lustració Catalana i Montserrat i Catalunya. El 1909 fundà i dirigí la revista de la UB Revista universitaria: publicación quincenal redactada por los alumnos de esta universidad.

L’esperit catalanista sorgit a mitjan segle XIX emparat per l’ús popular de la llengua i pels moviments populars anticentralistes també es palesà en la seva Història de Catalunya (1899). Es tracta d’una de les poques obres d’història de Catalunya situades, cronològicament, entre la d’Antoni Aulèstia i Pijoan (1887) i la posterior de Rovira i Virgili. En el pròleg de la primera edició, Font i Sagué fa un elogi de l’obra d’Aulèstia i de la necessitat de fer història de Catalunya per forjar l’esperit catalanista. El llibre, de caràcter didàctic, abraça la història, les arts (literatura, arquitectura, belles arts) i les ciències, i comprèn les divisions històriques següents: època de les invasions: des dels temps primitius fins al segle VIII; la creació de la monarquia nacional (segles VIII-XII); la confederació catalanoaragonesa (segles XII-XV); la unió personal de Catalunya amb Castella (segles XVI-XVIII), i la centralització de Catalunya (segles XVIII i XIX).

Entre el 1897 i el 1901 reedità fullets clàssics sobre la guerra dels Segadors i la guerra de Successió: Lleialtat catalana, Via fora als adormits, Memorial en defensa de la llengua catalana i Per què Sant Jordi és patró de Catalunya. Guanyà el XVI premi de l’Associació Popular Regionalista per l’obra, escrita juntament amb Frederic Clascar, Estudi sobre el caràcter del poble català: en ses tres manifestacions, literària, artística e intel·lectual. Més tard, guanyà el XX premi de l’Associació amb Determinació de les comarques naturals e històriques de Catalunya, que es considera un dels primers estudis sobre la divisió comarcal. Molts dels noms que hi apareixen foren presents en la divisió territorial del 1936.

D’altra banda, també estudià l’excursionisme científic, un dels àmbits culturals més presents en la política catalanista del final del segle XIX. Sobre aquest moviment escriví L’excursionisme científic: conferències llegides en les vetllades dels dies 7 i 28 de febrer de 1902 celebrades en el Centre Excursionista de Catalunya (1902).

Segons Senent-Josa, el seu principal biògraf, l’ideal renaixentista de Font el portà a buscar la gènesi i el desenvolupament històrics de la ciència catalana. En aquest sentit, destaquen Botànics catalans anteriors a Linneo (1907) i l’esmentada Història de les ciències naturals a Catalunya del segle IX al segle XVIII (1908), obra que ha estat qualificada com la primera del seu gènere dins la historiografia catalana i l’única coneguda que estableix una visió de conjunt de la història del pensament científic català. Fou elaborada a partir de la recerca de manuscrits i llibres perduts en arxius i biblioteques. Publicada per capítols al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, fou finalment editada a Barcelona l’any 1908.

En l’àmbit científic, Font i Sagué fou tolerant vers l’evolucionisme de Darwin quan la societat en general i la UB, dominada pels sectors conservadors, es manifestaven antievolucionistes.

Bibliografia

  1. FAURA I SANS, M.: Rdo. Dr. D. Norberto Font y Sagué, presbítero: noticia necrológica, Sl. Sn. 1910 [separata de: Boletín de la Real Sociedad Española de Historia natural (maig 1910)].
  2. IGLESIAS, J.: Cien años de investigación geológica (En el centenario del Museo Geológico creado por el Dr. Almera), CSIC, Barcelona 1975
Col·laboració: 
JIg / MAME
Data de revisió: 
2019-03-12
Llegir més...