i monestir de Fontfreda | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Fontfreda

història hist
Important abadia cistercenca llenguadociana (Santa Maria de Fontfreda), al vessant septentrional de les Corberes, al SW de Narbona.

Fou fundada vers el 1097 pel vescomte Eimeric I de Narbona, i el 1146 s’integrà al moviment cistercenc per filiació a Grandselva. El seu patrimoni s’estengué pel Termenès, el Perapertusès, la Fenolleda i el Principat de Catalunya. L’esplendor màxima fou als s. XII-XIV, i en foren monjos el legat contra els càtars Pèire de Castèlnòu i el papa Benet XII. Les abadies de Poblet (1153) i de Vallbona d’Elna (1242) en foren filials. Tingué, a més, alguns priorats, i fundà dos monestirs femenins a la diòcesi de Carcassona i el de l’Eula a la d’Elna. Regida per comenda a partir del 1476, inicià aleshores la decadència. El 1764 li fou suprimit el títol abacial, i les seves rendes foren unides a la seu de Perpinyà. El 1791 foren venuts els notables edificis monàstics, que foren comprats i restaurats pels cistercencs de Senanca (Provença), que hi restabliren la vida monàstica del 1858 al 1905; s’hi refugià i hi morí, el 1870, Antoni M.Claret. L’església, iniciada el 1157 i acabada a la fi del s. XIII, és de transició; el claustre és també del s. XIII, i la sala capitular, el celler, el refectori i el dormitori, d’un gòtic perfecte, són del 1180 al 1210. Odilon Redon deixà als murs de la biblioteca algunes de les seves pintures més importants (1910-11).

Col·laboració: 
APl / AMM
Llegir més...