De família menestral, animat pel seu avi —modelista i exhibidor de figures de cera—, assistí a l’escola de dibuix de l’ajuntament (1847) i al taller de Domènec Soberano, on mostrà aviat una gran facilitat en el dibuix. Orfe el 1850, anà amb el seu avi a Barcelona (1852), on un antic company, l’escultor Joan Roig i Soler, el presentà a l’escultor Domènec Talarn, que l’ajudà; passà pel taller de Claudi Lorenzale, i el 1853 ingressà a Llotja, on dominava la doctrina natzarena.
Fugint del còlera, el 1854 anà a Berga i al santuari de Queralt, on pintà paisatges (Institut Gaudí, Reus) i, novament a Reus, pintà El Dr. Alberich visitant un malalt del còlera (col·lecció Batllori d’Orovio, Barcelona), oli encara matusser, però viu document realista.
De nou a Barcelona, en instituir-se les pensions de l’Acadèmia de Belles Arts, el 1857 —dotades per la diputació—, guanyà la primera, amb el Berenguer III al castell de Foix (diputació provincial de Barcelona). Andreu de Bofarull li pagà l’exempció del servei militar; així pogué anar amb Josep Armet a Roma (1858), on l’impressionaren les Estances Vaticanes de Rafael i l’Innocenci X de Velázquez. Assistí a l’acadèmia Giggi i, pel seu compte, sortia als afores per pintar paisatge del natural.
El 1859 rebé l’encàrrec de la diputació de Barcelona —a proposta de Manuel Duran i Bas, aleshores diputat— de pintar la guerra d’Àfrica, tot just començada. Del febrer a l’abril prengué, als camps de batalla del Marroc, nombroses notes, que portà a Madrid —on conegué el museu d’El Prado— i a Barcelona. Després d’un viatge ràpid a Versalles per a conèixer una gran pintura bèl·lica d’Horace Vernet, tornà a Roma, on pintà l’Odalisca, l’aquarel·la Il Contino, de tècnica prodigiosa (Museu d’Art Modern, de Barcelona), i les obres exigides per la seva pensió, ja caducada, amb les quals la diputació organitzà una exposició. Visità Florència (1862) i novament el Marroc.
Establert a Roma, on assolí un prestigi important, pintà (1862-64), basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, la gran Batalla de Tetuan (10 per 3 m, al Museu d’Art Modern, de Barcelona) —havia arribat a un acord amb la diputació el 1863 per a fer un sol quadre—, del qual restà descontent i, doncs, no l’arribà a lliurar.
Il Contino, aquarel·la (Roma 1861) de Marià Fortuny i Marsal
© Fototeca.cat
El 1865 la reina Maria Cristina de Borbó el pensionà perquè li fes un quadre (Museo de Arte Moderno de Madrid). Fou aleshores que el marxant parisenc Adolphe Goupil es posà en contacte amb ell i li donà l’oportunitat de solucionar definitivament els seus problemes econòmics i, després de passar per Madrid, anà a París, on l’exposició prèvia d’obres seves ja li havia donat força prestigi, i hi portà El col·leccionista d’estampes. En una nova estada a Madrid (1867) es casà amb Cecilia de Madrazo, filla de Federico de Madrazo, i hi començà La vicaria, que prosseguí a Roma, on muntà un taller sumptuosíssim.
Novament a París (1869), hi acabà La vicaria, que a la galeria Goupil obtingué un dels èxits més sorollosos de la història de la pintura (1870). En 1870-72 residí a Granada, on continuà en tractes amb Goupil i hi pintà la Noia morta (Museu d’Art Modern, de Barcelona). A Roma (1872-74) pintà L’elecció de la model i El jardí dels poetes. Després d’un ràpid viatge a París i a Londres, tornà a Roma; són d’aquesta darrera etapa italiana els lluminosos paisatges de la platja de Portici.
Home d’uns amplis interessos artístics, reuní una important col·lecció d’obres d’art i d’objectes exòtics, i era un fervent beethovenià.
Pintor preciosista i d’una extraordinària habilitat, s’imposà arreu gràcies als seus temes de moros —aleshores de moda en l’art occidental— i als casacones. Hom el situà, al seu temps, entre els més grans pintors de totes les èpoques. Tanmateix, a la fi de la seva vida limità la seva producció brillant d’encàrrec, desitjós d’abordar temes lliures i actuals. Malgrat tot, dins els seus quadres més convencionals —tècnicament perfectes— o en els seus aiguaforts hom troba sovint figures d’una força extraordinària, que recorden Goya, i recursos cromàtics originals. D’ençà de la seva estada a Granada, el seu colorisme lluminós, desvetllat al Marroc i intensificat a Itàlia, esdevingué molt més lliure i esclatant, fins al punt que hom l’ha relacionat a posteriori amb l’aleshores naixent escola impressionista, corrent amb què també l’unia un cert gust japonitzant.
Si dins l’art universal hom l’ha vist només com un pompier destacat, amb una àmplia derivació (fortunyisme), per a l’art català ha significat sempre el primer gran artista internacional d’un país en conscient renaixença.
Era pare de l’escenògraf i pintor Marià Fortuny i de Madrazo.