i Manuel Fraga Iribarne | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Manuel Fraga Iribarne

Manuel Fraga Iribarne
© Partido Popular
ciències polítiques polít
Polític gallec.
Vilalba, Lugo, 23 de novembre de 1922 — Madrid, 15 de gener de 2012

Formació i activitat docent

Fill de pare gallec i mare bascofrancesa, el 1939 inicià estudis de dret a la Universitat de Sant Jaume de Compostel·la, i es llicencià el 1944 per la Universitat Complutense de Madrid. Posteriorment obtingué el doctorat en Dret i també un doctorat en Ciències Polítiques i Econòmiques. Guanyà per oposició la promoció a lletrat de les Corts Espanyoles (1945) i el 1946 ingressà a l’Escola Diplomàtica.

Compaginà la carrera política amb l’activitat docent, de la qual es jubilà l’any 1987. Fins aleshores fou catedràtic de Dret polític a la Universitat de València (1948) i de Teoria de l’estat i dret constitucional a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Madrid (1953).

Alt funcionari i ministre del franquisme

Inicià la seva carrera política l’any 1951 com a secretari general de l’Instituto de Cultura Hispánica, i el 1953 ocupà aquest càrrec al Consejo Nacional de Educación. Procurador de les Corts franquisme i membre del Consell d’Estat des del 1955 fins al final del règim, fou successivament membre de la secretaria general tècnica del Ministeri d’Educació (1955-58), secretari de la Comissió d’Afers Estrangers de les Corts (1958-62), director de l’Instituto de Estudios Políticos (1958-61) i conseller d’ambaixada (1961).

A la dècada dels seixanta, amb la incorporació al Govern com a ministre d’Informació i Turisme (1962-69), es convertí en un dels homes clau del règim, paral·lelament a l’ascens dels tecnòcrates de l’ Opus Dei i a l’obertura d’Espanya com a aliat del bloc occidental. Des dels seus càrrecs, intentà donar una imatge de la dictadura que fos acceptada al món occidental i democràtic, sense, però, qüestionar-ne mai els fonaments autoritaris. Sota la seva gestió fou promulgada una nova Llei de premsa i impremta (1966) i el turisme conegué un fort impuls i esdevingué un dels principals sectors econòmics de l’Estat.

Després del seu cessament, fou un dels candidats a succeir Francisco Franco Bahamonde, el qual finalment es decantà per l’almirall Luis Carrero Blanco (1973). El seu pas per l’ambaixada espanyola a Londres (1973-75) li donà una certa aurèola d’europeisme. Després de la mort del general Franco intentà de dirigir la Transició política.

La Transició. Formació d'Alianza Popular

Retornat a l’Estat espanyol en morir Franco, intentà convertir-se en capdavanter de la Transició espanyola: fou vicepresident del gabinet Arias i ministre de la Governació (1975-76), càrrec que exercí durant un període de violenta repressió policial, en què destacà per la gestió autoritària (fets de Vitòria i Montejurra). Fou apartat de la primera línia política per l’ascens d'Adolfo Suárez González. Aleshores fundà Alianza Popular, formació que maldà per presentar com a dreta liberal conservadora i parlamentària, dins de la qual obtingué l’escó en les Corts Constituents de l’any 1977 i el 1978 formà part del grup de redactors de la Constitució del 1978.

Posteriorment obtingué l’escó al Congrés dels Diputats l’any 1979, però els mals resultats d’AP determinaren la seva dimissió temporal de la presidència, tot i que hi retornà, i, beneficiat per la descomposició de la Unión de Centro Democrático, l’any 1982 tornà a ser elegit i aconseguí fer del seu partit la dreta majoritària del sistema bipartidista espanyol. Revalidà l’escó el 1986 al front de la Coalición Popular, però l’estancament dels resultats electorals comportà la seva dimissió com a líder d’AP.

Es presentà aleshores a les eleccions al Parlament Europeu (1987) i, en obtenir l’acta de diputat, renuncià l’escó al Congrés. L’any 1989 dimití, al seu torn, el càrrec d’eurodiputat per presentar-se a la presidència de la Xunta de Galicia. Durant el procés pel qual Alianza Popular es refundà en el Partido Popular, Manuel Fraga hi ocupà inicialment la presidència que aviat cedí, però, a José María Aznar López.

President de la Xunta de Galicia

L’any 1990 guanyà les eleccions a la Xunta de Galicia, de la qual fou nomenat president. Fou confirmat en aquest càrrec, sempre per majoria absoluta, el 1993, el 1997 i el 2001. El 2005 es presentà per cinquena vegada, però, tot i que el PP tornà a ser la força més votada, el desgast dels anys de govern i les lluites intestines per la successió de Fraga determinaren el seu pas a l’oposició per primera vegada des de l’establiment de les institucions gallegues.

Durant els seus anys com a cap de Govern de la comunitat autònoma, féu front a la reconversió del sector pesquer i intentà una reforma del Senat espanyol en relació a un projecte de cambra alta europea. L’any 1995 recorregué al Tribunal Constitucional l’acord del Govern socialista amb Convergència i Unió de cessió del 15% de l’IRPF a les Comunitats Autònomes, que retirà l’any següent quan el PP guanyà les eleccions i pactà amb CiU una cessió del 30%. Posteriorment, el 1997 superà una moció de censura pel "encefalopatia espongiforme bovina". El 2002 hagué de fer front a les crítiques més dures al seu Govern a causa de l’afer del Prestige, que li comportà dues mocions de censura i manifestacions multitudinàries. Fou senador de designació autonòmica del 2006 al 2011.

Altres aspectes

Fou membre de diverses institucions acadèmiques, entre les quals cal citar la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, la Real Academia Galega i l’Academia Gallega de Jurisprudencia y Legislación. Fou doctor honoris causa per nombroses universitats de l’Estat espanyol i de l’estranger i rebé nombroses condecoracions, entre les quals cal esmentar la Gran Creu d’Isabel la Catòlica, la Gran Creu d’Alfons X el Savi, la Medalla d’Or al Mèrit al Treball, i la Medalla d’Or de Galícia, entre moltes altres.

L’any 1983 fou cofundador, junt amb altres líders de partits conservadors, com ara Margaret Hilda Thatcher, Helmut Kohl, i George Herbert Bush, de la Unió Democràtica Internacional. Durant els anys de presidència de la Xunta mantingué excel·lents relacions amb Fidel Castro Ruz.

Col·laborà a la premsa diària i en revistes, i publicà prop d’un centenar de llibres de tema polític, com per exemple: Así se gobierna España (1949), La educación en una sociedad de masas (1954), Balmes, fundador de la sociología positiva en España (1955), Horizonte español (1965), El desarrollo político (1971), La República (1973), Sociedad, región, Europa (1974), La Constitución y otras cuestiones fundamentales (1978), Razón de estado y pasión de estado (1985), Administración única: una propuesta desde Galicia (1993), Galicia fin de milenio (1997), Final en Fisterra (2006).

Ha estat una de les figures centrals en la història de l’Estat espanyol des de la segona meitat del segle XX fins a la primera dècada del segle XXI, i també de les més controvertides: per a uns ha estat considerat com un dels artífexs de la conversió gradual de la dictadura franquista -de la seva participació en la dictadura mai se'n retractà- a un sistema democràtic homologat amb Europa. Per a altres, fou un dels agents amb més responsabilitats directes en la repressió del règim, i hom considera la seva actuació després del 1978 com un resultat de les limitacions i les inèrcies franquistes de la democràcia espanyola.

Llegir més...