i guerra del Francès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

guerra del Francès

Escenificació de la Guerra del Francès: El timbaler del Bruc, segons una pintura mural del mas de les Ferreres, a Rellinars
© Arxiu Fototeca.cat
història hist i història militar hist mil
Nom que hom dóna, als Països Catalans, a la guerra contra Napoleó, que tingué lloc del 1808 al 1814.

Als Països Catalans, la trajectòria de la guerra fou marginal al Principat i al País Valencià, i encara més a les Balears, on, gràcies a l’ajut de la flota anglesa, no es produí la invasió napoleònica: Menorca i, sobretot, Mallorca foren refugi dels resistents catalans i valencians i alhora una bona font de recursos frumentaris i militars, especialment al principi de la guerra. La penetració francesa als Països Catalans es produí com a conseqüència del tractat de Fontainebleau (1807), que establia l’entrada de cossos d’exèrcit francesos per tal d’atacar Portugal. Un d’aquests cossos, el del general Duhesme, entrà al Principat amb 11.000 soldats i 3.600 cavalls el 10 de febrer de 1808, i el 13 entrà a Barcelona, malgrat les ordres en contra del capità general, comte d’Ezpeleta. Duhesme al·legà que havia de continuar cap a Cadis, juntament amb 15.000 soldats més, que entraren pel Portús poc després. Però el 29 de febrer s’apoderà per sorpresa de la Ciutadella, i poc després, amb amenaces, féu que li fos lliurada la fortalesa de Montjuïc, que Mariano Álvarez de Castro, el futur defensor de Girona, hagué de cedir perquè no hi havia al castell ni pertrets ni aliments disponibles que permetessin la resistència. Entre Barcelona i França hi havia unes altres places fortes (Roses, Figueres, Girona i Hostalric) que podien interceptar les comunicacions. Girona fou descartada per l’estat ruïnós dels seus murs. Altrament, la petita guarnició que Duhesme deixà a Figueres s’apoderà aviat del castell de Sant Ferran.

Els inicis de la guerra

El motí d’Aranjuez (18 de març de 1808) i les abdicacions de Baiona precipitaren els esdeveniments i posaren els regnes hispànics a les mans de Napoleó, fet que suscità en tots vives mostres d’oposició. La lluita antifrancesa aglutinà momentàniament sectors de població molt diversos, des dels que rebutjaven la intrusió pel seu caràcter d’ingerència estrangera autoritària fins als que la combatien pel que suposava d’introducció de l’ideari de la Revolució Francesa. L’alçament de Madrid (2 de maig de 1808) es propagà ràpidament per totes les zones envaïdes. A València, el franciscà Joan Rico, ajudat pel tinent Vicente González Moreno i pels germans Manuel i Vicent Bertran de Lis, s’apoderà de la Ciutadella i formà una junta de govern, que hagué de lluitar, tanmateix, contra les forces integristes i xenòfobes que, dirigides pel canonge Baltasar Calvo, havien executat els comerciants francesos detinguts a la Ciutadella. La junta valenciana formà un exèrcit comandat pel comte de Cervelló, que, amb reforços de Múrcia i d’Alacant, se situà als passos del Cabriol a fi d’evitar que el mariscal Moncey, enviat per Murat a València, pogués passar endavant.

Al Principat, la rebel·lió antifrancesa s’inicià a Lleida i a Tortosa, mentre que a la Barcelona ocupada una propaganda activa incitava militars i ciutadans a la deserció. A Manresa i a Igualada fou cremat el nou paper segellat enviat pel lloctinent. El general Duhesme féu sortir de Barcelona dues columnes que havien de cooperar amb les de Lefèbvre i Moncey, a fi d’aplegar-se amb elles a les envistes de Saragossa i de València, respectivament. La primera columna, dirigida pel general Schwartz, havia de destruir els polvorins de Manresa i d’imposar una forta contribució a la ciutat; però en arribar a la collada del Bruc (6 de juny) fou sobtadament hostilitzada pels sometents de Manresa i d’Igualada i hagué de retrocedir (primer combat del Bruc). La victòria fou més moral que militar, però envalentí molt els ànims i afavorí l’alçament de tot el Principat. També Chabran, cap de l’altra columna, fou atacat a mig camí de Tarragona i no pogué passar de l’Arboç (Baix Penedès). Volgué repetir aleshores (16 de juny) la maniobra de Schwartz, però fou també derrotat (segon combat del Bruc). Duhesme saquejà Mataró i volgué apoderar-se de Girona, però els dos setges de la ciutat fracassaren (juny i agost del 1808). Frustrats tots els seus propòsits, Duhesme es tancà dins els murs de Barcelona i esperà reforços de Napoleó, mentre que, per part seva, també Moncey s’estavellava davant les defenses de València.

Els fracassos francesos a tota la península Ibèrica (derrota de Bailèn, pel juliol del 1808; fracàs del setge de Saragossa) reforçaren la rebel·lió. El 18 de juny hom constituí la junta de Catalunya, a Lleida, que envià representants a la junta central, creada a Aranjuez. Duhesme restà assetjat a Barcelona, mentre que grans reforços procedents de Mallorca i de Menorca engruixien les forces catalanes resistents. La intervenció personal de Napoleó en el seu viatge a la Península hi restablí el predomini francès: el Setè Exèrcit, comandat pel general Gouvion Saint-Cyr, entrà a Catalunya amb 24.000 soldats i 2.000 cavalls. Prengué Roses (7 de desembre), passà el Fluvià i es dirigí a Barcelona. El nou capità general de Catalunya, Joan Miquel de Vives, dubtà entre barrar-li el pas o continuar blocant Barcelona, i fou derrotat a Llinars del Vallès. Saint-Cyr trencà, així, l’encerclament de Duhesme a Barcelona; perseguí l’exèrcit i els sometents i, en la batalla de Valls (25 de febrer de 1809), derrotà les tropes de Teodoro de Reding, bé que no s’atreví a passar del Camp de Tarragona i retrocedí fins al Llobregat.

S'ocupà aleshores d’anul·lar els efectes entrebancadors de la plaça de Girona, defensada per Mariano Álvarez de Castro. Fou establert el tercer setge (maig del 1809), que durà set mesos. Girona havia estat reforçada pels regiments d’Ultònia i de Borbó i per batallons de miquelets i de voluntaris, i els capitans generals Blake i Coupigny s’esforçaren a trencar el setge des de fora i a introduir combois de queviures i de municions a la ciutat. Aquesta resistí fins a uns extrems desmesurats, empesa per les ordres draconianes d’Álvarez de Castro. Saint-Cyr fou substituït pel mariscal Augereau, fet que significà un canvi de tàctica, la de fer rendir la ciutat per la fam. El 10 de desembre, havent caigut malalt Álvarez de Castro, els defensors de Girona sortiren de la ciutat i, fets presoners, foren duts a França. Augereau féu proclamar a Barcelona el govern de Catalunya; hom intentà d’associar els catalans als invasors amb la incorporació del català com a llengua oficial, al costat de la francesa. La guerra continuà, però, tant a Vic com a Olot, a la Vall d’Aran i al Llobregat. El setge d’Hostalric (gener-maig del 1810) lliurà el castell als francesos, bé que els defensors n'havien eixit prèviament. Augereau fou substituït pel mariscal MacDonald; les tropes del general Suchet s’apoderaren de Lleida (10 d’abril), de Mequinensa (8 de juny) i de Tortosa, fet que provocà grans aldarulls a Tarragona, on hom tenia el convenciment que el governador de Tortosa, comte d’Alacha, havia traït la ciutat. La Junta Superior del Principat anà imprudentment a fortificar-se a Montserrat, mentre Suchet, el qual havia comminat els tarragonins a la rendició, sense èxit, entrava a la ciutat, que passà a sang i a foc (28 de juny de 1811). Després s’adreçà a Montserrat i cremà el monestir, que els francesos feren volar l’any següent, quan l’anglès Green intentà de fer-se fort a l’ermita de Sant Dimes. La Junta Superior del Principat s’hagué de refugiar a les poblacions muntanyenques (Solsona, Berga) i a Vic, mentre que els militars espanyols acordaven l’abandó del Principat. El general Decaen substituí MacDonald en el comandament del Principat (agost del 1811). S'ocupà de fer vigilar les costes, per tal d’evitar els contactes entre els catalans i l’esquadra anglesa. Un decret de Napoleó (26 de gener de 1812) declarà l’annexió a França del Principat, que fou dividit en departaments, segons el model francès. Mentrestant Suchet havia dut a terme una campanya eficaç (setembre del 1811 gener del 1812), que culminà amb el setge i la presa de València, on féu més de 18.000 presoners. Suchet establí una administració modèlica a València, ciutat on Josep I s’hagué de refugiar després de la derrota d’Arapiles (juliol del 1812). Tot i que recuperà Madrid en una contraofensiva, els exèrcits francesos anaren afeblint-se per la retirada constant de tropes, enviades al front de Rússia. L’exèrcit de Suchet restà reduït a només 15.000 homes. Per l’agost del 1812 les forces anglosicilianes de Maitland desembarcaren a Alacant, i la fugida de Josep I cap a Valladolid (primavera del 1813) deixà el front valencià cada cop més desguarnit. De resultes de la derrota francesa de Vitòria (juny del 1813), Josep I abandonà el territori peninsular i Suchet, l’únic que no havia estat mai vençut, hagué de replegar-se cap al nord, evacuà València i s’apressà a defensar Lleida, Mequinensa i Montsó, mentre s’establia a Vilafranca del Penedès, des d’on vigilava Barcelona i Tarragona. Féu enderrocar les defenses d’aquesta darrera ciutat i es fortificà a la línia del Llobregat i, més tard (març del 1814), a la del Fluvià, alhora que Napoleó restituïa la corona d’Espanya a Ferran VII (tractat de Valençay). Barcelona i altres places al sud d’aquesta línia restaven encara ocupades militarment quan, per l’abril del 1814, caigut ja Napoleó, Wellington i el mariscal Soult signaren un armistici que permetia l’evacuació ordenada del territori peninsular, amb la qual finí la guerra del Francès, a la fi del maig d’aquell any.

Llegir més...