Duc de Suàbia (1212-16), rei de Romans (1196-1220), rei de Sicília i de Nàpols (Frederic I) (1198-1250), rei de Germània (1212-50) i rei de Jerusalem (1225-40). Succeí el seu pare, Enric VI, sota la tutela de la seva mare, la reina Constança de Sicília (morta el 1198), i després, del papa Innocenci III, que el féu educar a Sicília. Es casà amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons I de Catalunya-Aragó, i, morta aquesta, amb Violant de Brienne, filla del rei de Jerusalem, i amb Elisabet d’Anglaterra.
S'enfrontà a la Lliga Llombarda (1126) i fou excomunicat pel papa Gregori IX (1227); això no obstant, organitzà una croada i obtingué el regne de Jerusalem. En tornar a Itàlia s’enfrontà a una rebel·lió general ajudada pel papat, però aconseguí de restablir l’ordre i es reconcilià amb l’Església (1230). A més, hagué de sotmetre (1235) una insurrecció dels prínceps alemanys, provocada pel seu fill Enric. Després de la derrota de la Lliga Llombarda a Cortenuova (1237), Frederic no pogué impedir l’aliança de les ciutats i el papat i fou excomunicat de nou (1239). Més tard el papa Innocenci IV deposà l’emperador (1245), que, en morir, deixà Itàlia i Alemanya en plena anarquia. Fou protector de les arts i de les ciències i acollí a la seva cort la intel·lectualitat cristiana i musulmana.